Valverde no en té la culpa, Setién tampoc

Contra el Getafe es van sentir xiulets al Camp Nou. A molts espectadors no els va agradar el començament del partit, ni tampoc el final, sobretot quan l’equip tocava la pilota cap al seu porter i no la feia córrer en direcció als davanters, com se suposa que ha de fer el Barça, i més encara si juga a casa i el seu rival es diu Getafe. No passava des de feia tant de temps que costa recordar una desaprovació tan evident quan l’entrenador era Valverde o Luis Enrique. Ara hi ha més nervis a l’estadi perquè la Copa ja s’ha escapat i a la Lliga es va darrere del Madrid. Hi ha tanta pressa com por a la grada, i els futbolistes, en canvi, juguen de manera pacient amb el nouvingut Quique Setién.

Els blaugrana no van pas fer un mal partit, més aviat al contrari, ja que la victòria va ser indiscutible contra un rival enganxós i difícil, capaç de fer 30 faltes i sumar menys targetes que el Barça. Hi va haver fins i tot estones de bon joc, superior al de moltes jornades anteriors, i en canvi alguns aficionats van fer saber que no els agradava que el protagonista fos Ter Stegen i no Messi. No accepten la passada enrere, o no l’entenen com una acció ofensiva, sinó que la consideren un recurs defensiu que no porta enlloc perquè és massa arriscada en un equip que no ofereix cap seguretat, ni tan sols davant d’adversaris considerats petits (Getafe, Granada o Llevant).

La reacció resulta en qualsevol cas sorprenent si es té en compte que un dels senyals d’identitat del millor Barça ha estat sortir amb la pilota jugada des de la pròpia àrea, una proposta nascuda en temps del Dream Team de Cruyff. L’assenyalat aleshores era Bakero, perquè no parava de passar la bola enrere a fi que l’equip no es partís, mentre que avui es personalitza en Ter Stegen, receptor de les passades de Piqué, Umtiti o Sergi Roberto. Ha passat molt de temps i pel que sembla hi ha culers que no tenen memòria, com també n’hi ha que no entenen que no es pot rifar la pilota en camp contrari quan no hi ha ningú capaç d’aguantar-la en absència de Luis Suárez.

La sensació és que el Barça va rebentar un dia la pilota i, quan la torna a tenir, alguns que el veuen jugar creuen que no sap què fer-ne, una percepció que abona la confusió que l’equip viu al Camp Nou. També podria ser que els enfadats considerin que el futbol que planteja Quique Setién està caducat i s’imposa evolucionar cap al joc que proposa el Liverpool, de manera que el que ara visualitzen seria el final d’una etapa i no pas l’inici d’una altra, com va passar en temps de Guardiola. Valverde se’n va fer precisament la pell quan va voler afavorir aquesta transició, mentre que Setién hauria optat per tornar a l’inici i recuperar l’essència del futbol del Barça.

Ni l’un ni l’altre, en qualsevol cas, són culpables de la desorientació que viu el Barça. Valverde va tenir molt de mèrit perquè va fer dues vegades campió de Lliga el Barça sense Neymar. Tècnic de club per excel·lència, va treballar sempre contra corrent, condicionat per una política esportiva erràtica i condemnat per les derrotes de la Champions a Roma i Liverpool, resultats que comprometien també l’equip que capitaneja Messi. No va presumir mai de res i, per tant, tampoc va dir que havia reinventat el futbol al Barça. Tampoc menteix Quique Setién. El cantàbric és conseqüent amb el seu ideari, molt proper a Cruyff, i es moria de ganes per entrenar el Barcelona.

A ningú ha d’estranyar per tant la seva obsessió perquè l’equip jugui la pilota des del darrere; altra cosa és que no tots els aficionats estiguin preparats per veure-ho i creure-hi després de tants canvis en la secretaria tècnica del Barça. Ha faltat criteri a la junta, perquè sempre s’havia cregut que l’equip anava sol i l’únic que calia fer era acontentar els jugadors que van guanyar el triplet a Berlín. La majoria de les seves decisions s’han pres a deshora, de manera que avui ningú no sap què passarà a curt termini després que s’hagin tornat a sentir xiulets al Camp Nou. La situació demana unitat al voltant d’un líder que marqui el camí des de la credibilitat, i ara mateix no hi ha ningú més que Messi.

I Messi no ha marcat als últims quatre partits per convertir-se en assistent, un canvi que no és fàcil de pair; d’aquí ve tal vegada que la gent tingui pressa perquè li arribi la pilota i faci per fi el gol de la victòria que torni a obrir el camí de l’esperança i esborri el neguit del Camp Nou.