La ultradreta ve de lluny

Jo soc dels qui es creia, fins just abans de les últimes eleccions andaluses, aquesta llegenda urbana segons la qual tota la culpa del ressorgiment (i poso l’accent en el prefix) de la ultradreta a Espanya ha estat i és actualment culpa del procés. Curiosament aquesta llegenda ha sorgit de la mateixa militància i dirigència de l’esquerra. Podem i el seu cap de files, Pablo Iglesias, s’hi han abonat, si és que no li ha donat ell mateix via lliure. També en el seu començament m’hi vaig abonar. Però que jo opinés el mateix no té cap importància. Al cap i a la fi soc un crític literari a qui només la generositat d’aquest diari li permet opinar sobre aquesta i altres qüestions. Però precisament per això mateix, per correspondre a aquesta generositat, haig de ser honest amb mi mateix, tot i que em torni a equivocar, i d’aquesta manera ser-ho també, amb totes les garanties, amb els lectors que els meus articles puguin tenir.

L’aparició de Vox en la graella política andalusa no ha estat una aparició fantasmal d’un dia per l’altre. Salvant totes les distàncies possibles, és com si l’aparició del nazisme-feixisme a la Cancelleria alemanya el 1933, hagués estat conseqüència només de la grandiloqüència parlamentària i mitinguera d’Adolf Hitler. És obvi que no. Es va deure al pitjor dels pitjors ous de serp que ha conegut Europa en la seva història. Alemanya, com també la Viena de l’imperi austrohongarès, va patir al segle XIX un alt i violent grau d’antisemitisme, on la llibertat dels jueus estava limitada com ho havia estat a la baixa edat mitjana. Mein Kampf (La meva lluita), el sinistre text de Hitler, no va ser la causa de l’antisemitisme que va portar sis milions de jueus de tot Europa als camps d’extermini alemanys, sinó a l’inrevés. També hi va col·laborar activament la por al comunisme de les classes mitjanes alemanyes, a més del boc expiatori del judaisme traïdor en la derrota alemanya en la Primera Guerra Mundial. I el paper de les classes mitjanes alemanyes, molt més que el de les seves classes treballadores, el seu rol covard fins a les últimes conseqüències, amb el seu suïcidi col·lectiu, com es va mostrar cap al final de la Segona Guerra Mundial. Qui millor ho va expressar va ser un poeta, Bertold Brecht: “El millor aliat del feixisme és sempre una classe mitjana amb por”.

L’aparició d’un partit com Vox, descobrint les vergonyetes ideològiques d’aliats com el Partit Popular i Ciutadans, i robant vots a dreta i ultradreta, ha estat el format ideològic final d’un llarg procés. Un procés que ve de la transició política del 78, no ben depurada del franquisme supervivent. Ve de la liquidació d’un partit com UCD en benefici d’Alianza Popular i després del Partit Popular. D’un intent de cop d’Estat encara nebulós. Acaba amb el cop de gràcia de la restauració d’una dreta autoritària i desacomplexada, amb clares reminiscències franquistes a les seves files i votants, de la mà d’un home baixet i amb bigoti anomenat José María Aznar. Convindria, pel que fa a Catalunya, recordar sense cap ànim de revenja ni victimisme, l’anticatalanisme militant del “Pujol, enano, habla castellano” de finals dels noranta; i, dia sí i dia també, al millor estil serbi en les guerres balcàniques dels anys noranta, la xerrameca anticatalana en una cadena catòlica. Pel que fa a l’esquerra, mai oblido una frase, en un article d’opinió en aquest mateix diari, escrit per un conegut novel·lista espanyol, que deia –no sé si amb més menyspreu que ironia– que l’Estat de les Autonomies s’estava convertint en un regne de taifes. Durant els governs socialistes, amb el franquisme encara cuejant a les seves institucions judicials, a ningú se li va acudir a les files socialistes de llavors dissenyar un cordó sanitari contra el feixisme, com sí que s’ha fet a Alemanya i França, i ara a Suècia.

Barrejar el procés amb la irrupció de partits com Vox o del radicalisme antidemocràtic del Partit Popular o de les temptacions liquidacionistes dels furs bascos per part de Ciutadans és quedar-se amb l’arbre sense veure l’espessor de l’ominós bosc que hi ha al darrere. Amb aquest raonament, ¿vull dir que el procés no ha influït en l’aparició de la ultradreta a Espanya? O que no l’ha despertat? Sí, vull dir això, no almenys amb la mecanicista dinàmica causa-efecte que se li ha atribuït a aquesta conjuntura. L’independentisme ha comès molts errors, errors tàctics i estratègics. No s’ha valgut mai del principi de realitat que es necessita per gestionar el present. Va sobreestimar les seves possibilitats rupturistes i va subestimar l’Estat que tenia al davant, un Estat amb un fort component autoritari en els seus alts òrgans executius i legislatius. La ultradreta a Espanya ve de més lluny. I no ha estat mai adormida.