La setmana negra de Torra

Aquesta setmana que comença, el Govern català haurà d’enfrontar-se als seus pitjors fantasmes. Una vaga de cinc dies dels metges d’atenció primària, una aturada de dues hores a l’Administració pública, la revolta dels Mossos i la petició d’abaratiment en un 30% de les taxes universitàries –les més cares d’Espanya– situaran l’Executiu de Torra davant d’una setmana negra. Cal governar i prendre decisions. Les mobilitzacions a favor de la independència seran substituïdes per accions reivindicatives en què de ben segur hi participaran col·lectius que també prenen part en les primeres. Cal tornar al principi de realitat.

La presó preventiva d’un any dels líders independentistes és, sens dubte, injusta; la petició fiscal per rebel·lió i sedició, absolutament desproporcionada; és evident que va haver-hi violència policial desmesurada en les càrregues contra els ciutadans l’1 d’Octubre; els revessos d’Europa a la justícia espanyola són més que notables… però la vida quotidiana de milions de catalans segueix el seu curs. Tret que l’independentisme es decideixi per la via insurreccional, cal afrontar els problemes. Mentre la boira continua instal·lada a Waterloo –com li va passar a un Napoleó en rereguarda–, Catalunya necessita polítiques concretes que reverteixin les retallades. Es tracta de tornar a caselles anteriors a l’austericidi practicat pels governs convergents d’Artur Mas, abans que veiessin la llum independentista que els va transformar en presumptes apòstols de la distribució franciscana de la riquesa.

Contraposar els principis a la realitat és una posició ètica que no redunda en benefici dels sectors socials més castigats per la crisi

Després del referèndum, els empresonaments i el desallotjament de Mariano Rajoy de la Moncloa pel cas Gürtel no hi ha símptomes que l’Executiu de Torra es decideixi a agafar el toro per les banyes. No va ser un bon senyal la negativa dels independentistes a votar els Pressupostos Generals de l’Estat amb l’argument que no es pot negociar amb presos a les presons. Contraposar els principis a la realitat és una posició ètica que no redunda en benefici dels sectors socials més castigats per la crisi. L’argument que l’Executiu central pot fer el mateix amb decrets lleis –esgrimit pel Govern de Torra i que no s’aplica per a ell mateix– cau pel seu propi pes: almenys 1.100 milions d’euros (d’IRPF, IVA i compensació per l’IVA) deixaran de ser ingressats per la Generalitat automàticament si els comptes no s’aproven, tal com va informar fa uns dies en aquest diari Dani Cordero. Queden en l’aire un total de 1.500 milions d’euros, mentre el Departament d’Economia pugna per un tercera part, ja que si es relaxa l’objectiu de dèficit Catalunya ingressaria 490 milions d’euros per als seus propis comptes.

La construcció mental del Govern evita deliberadament la realitat. El fet paradoxal és que no sempre és així: per exemple, Esquerra i Junts per Catalunya van votar fa uns dies amb Ciutadans i el PP a l’hora de vetar una moció impulsada per l’esquerra per incrementar la pressió fiscal a les herències més altes. Igualment prosaica resulta l’escrupolositat amb què la Generalitat està analitzant si dona o no llum verda al fet que els promotors immobiliaris destinin a ús social un 30% de l’habitatge de nova construcció. Mentre Torra va esquivant el tema, molts constructors s’han afanyat a sol·licitar llicències per evitar la mesura proposada per les organitzacions socials amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona.

El PDeCAT, Esquerra, el PSC, la CUP i els comuns van donar suport a la mesura al ple municipal. Ara, a l’espera de finestres d'oportunitat i atents als senyals de fum del civilitzat nord, la Generalitat dona temps als promotors perquè reorganitzin el seu pla de negoci. Deu ser que la conversió dels vells convergents a la redistribució franciscana no va ser de cor? Pot ser que l’ètica hagi quedat aparcada per la pressió dels constructors? És possible que la boirosa memòria d’aquells temps del 3% hagi arraconat el mandat democràtic de l’Ajuntament de Barcelona?

Hi ha molts interrogants i poca activitat política per pal·liar problemes. La presó dels líders independentistes preocupa bona part de l’opinió pública. També ocupa un lloc al cor de la societat catalana la precarietat d’un mercat laboral que es pot modificar des de la voluntat política. 120.000 ciutadans d’aquesta nació històrica van signar més de quatre contractes de treball consecutius en els dotze mesos del 2017. Ha arribat l’hora de governar i deixar els jocs florals per al mes de Maria.