_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Estacions

Els polítics estan massa acostumats a no retre compte dels seus errors i a embolicar-se en la bandera de la confusió

Josep Cuní
Pablo Iglesias arriba a la presó de Lledoners per visitar Oriol Junqueras.
Pablo Iglesias arriba a la presó de Lledoners per visitar Oriol Junqueras.LLUÍS GENÉ (AFP)

La tardor havia de ser calenta. Ho pronosticaven els tòrrids dies de l’estiu. Aquell temps de profecies fetes des de l’hamaca i amb una cervesa a la mà que serveixen per empènyer el pas lent de l’estació, període en què alguns encara creuen que no passa res. Però les estacions tampoc són el que eren. I així hem canviat els escarafalls que fèiem per celebrar la festa de Tots Sants pràcticament en cos de camisa per buscar àvidament una paperina embolicant una dotzena de castanyes perquè ens escalfin les mans desocupades. Així va ser en una altra època, com indica la tradició i aboquen els records. Però ara que ha tornat el fred, amb prou feines queden castanyeres en actiu, òrfenes com estaven d’una meteorologia que les comprengués.

La tardor havia de ser contundent. Els polítics s’havien d’encarregar que fos així. Però ha passat el que havia pronosticat Winston Churchill. I després de predir el que passarà demà, el pròxim mes i l’any que ve, ara s’han d’encarregar d’explicar per què no va passar. No ho faran. Estan massa acostumats a no retre compte dels errors i a embolicar-se en la bandera de la confusió quan volen fer creure que ho intenten.

També amb el seu constant joc de paraules, a les quals atorguen un sentit que no sempre coincideix amb la definició. En això l’independentisme és líder. I si algú no se n’havia adonat, ho ha pogut comprovar en les constants rememoracions d’octubre. Un mes de nostàlgia més que d’il·lusió, de tragèdia més que de comèdia, tot i que alguns tocs de surrealisme hagin pogut fer somriure els més circumspectes.

Que el líder polític d’un partit espanyol suport imprescindible del Govern de l’Estat per intentar aprovar els pressupostos d’aquest mateix Estat vagi a visitar a la presó un altre líder polític avui empresonat per haver intentat trencar-lo i negociï els pressupostos d’Espanya amb qui la vol abandonar, no em negaran que és molt curiós i poc lògic. Excepte si es pretén dividir l’adversari més del que ja ho està. I evidenciar les seves febleses, que en té, a costa d’erosionar una unitat impossible perquè els recels encara poden més que els desitjos.

Això és el que no va saber tenir en compte Artur Mas en la seva ja llunyana obsessió per pastar una amalgama impossible. Pensar que la CUP donaria un xec en blanc a les polítiques econòmiques dels seus antagònics i que aplaudiria els difícils equilibris del dia a dia governamental com si no importés res i tot fos possible és vist avui com un dels principals errors tàctics del procés. El temps ho ha demostrat. I el que el llavors president va descriure com fer un pas al costat, els seus adversaris ho van traduir com enviar-lo a la paperera de la història. I és que confiar en qui pretén la revolució paral·lela a la independència és com imaginar Cambó com a amic de la FAI.

Després van venir altres equivocacions, que es van vendre com a solucions úniques a un problema complex. I Puigdemont les va canalitzar per la via de la resistència que ha heretat Torra. Les seves proclames ho demostren. I un nombrós grup de catalans que se’l creuen es llancen al carrer a protestar cada vegada que els ho demanen sense ni tan sols qüestionar-se si tot el que els havien dit era cert i possible.

Hem vist que tampoc. Però això tant se val perquè, com ha dit Toni Comín, la responsabilitat era de la ciutadania per creure’s allò que si no pot ser, no pot ser, i a més és impossible. Massa frivolitat si no fos pel drama que desprèn. Massa insensatesa si no fos per la tragèdia que comporta. Davant d’aquest despropòsit, n’hi ha que insisteixen a fer pinya i no defallir. Que hi ha poc a revisar i res per penedir-se perquè tot es va fer a fi de bé i per un objectiu superior.

S’obliden que sense autocrítica no és possible avançar. Que sense reconèixer els errors no és possible rectificar. Que sense acceptar les limitacions no és possible cohesionar una societat perplexa i cansada d’un viatge per al qual no hi havia alforges per a tantes ensopegades i càstigs perquè contra el PP vivien millor. I era més divertit.

Ara ja veiem que el propòsit és electoral. Com sempre ho va ser. I que per això, com proposen des de la Crida, cal superar els partits perquè són maquinàries obsoletes. Ho diuen els qui n’han viscut, s’hi han reflectit i han sobreviscut amb ells. Són els nostàlgics que, com Albert Camus, pensen que la tardor és una segona primavera on cada fulla és una flor. I com que ja hem cantat tots, “cal que neixin flors a cada instant”. Seguint amb Llach, “que tinguem sort”.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_