La cultura i el futur de Barcelona
Ha arribat l'hora d'abordar una redefinició i reactualització clau en la renovació del ‘soft power’
El Cercle d’Economia va obrir dijous un debat sobre el futur de Barcelona. Serà un tema recurrent en un any preelectoral. És evident que el cicle que es va obrir fa 30 anys i va col·locar la ciutat al món fa temps que està esgotat. Però aquella etapa es va fundar sobre dues intuïcions de Pasqual Maragall que segueixen sent vigents: les ciutats estan destinades a ser un subjecte polític cada vegada més important a Europa respecte als Estats, que són massa grans per a unes coses i massa petits per a unes altres; i en un país com Catalunya, amb limitat poder polític i econòmic, la força de Barcelona rau en la capacitat de desenvolupar un poderós soft power. I aquí la cultura és determinant. Són temps en què ens habita una pulsió obsessiva pel que és nou, que requereix perspectiva i distància crítica respecte al que realment importa: un projecte que reafirmi la capitalitat mundial de la ciutat i que abasti tot el país que avui ja és, de fet, una gran conurbació.
La cultura és un element fonamental de qualsevol projecte polític com a complement i prolongació de l’educació. Estudis solvents confirmen que amb l’escola no n’hi ha prou, per més igualitària que sigui. I no ho és. El marc cultural (la família i l’entorn) dels nens i joves en formació és un factor molt determinant de les desigualtats en l’aprenentatge, per les pautes i els hàbits que genera. Estar familiaritzat amb la cultura és un avantatge manifest. I els que venen de territoris culturalment inermes viuen amb hàndicap. Per això el futur de la ciutat passa per l’extensió de la cultura a tots els seus racons. La cultura no és promesa de res, el vel que la separa de la barbàrie és molt fi, però ajuda a construir-se una vida més rica.
A més, és evident que molts dels grans problemes actuals només es podran afrontar des de la proximitat i el contacte directe que dona la ciutat: la sostenibilitat ambiental (sorolls, contaminacions), l’assistència a les persones en dificultats, els problemes derivats de la immigració, el benestar en sentit ple, i tants altres, requereixen una cultura capaç de construir marcs compartits, que superin els deliris individualistes dels últims 30 anys. La cultura per teixir complicitats i renovar la política.
El potencial cultural de Barcelona és enorme especialment en quatre camps: una tradició cultural potent i mestissa; un teixit imponent d’editorials, llibreries i biblioteques, que permeten parlar de capital del llibre, un tresor que no es pot perdre; una potència singular en l’àmbit de tot el que podríem anomenar funció bio (sanitat, investigació, fabricació), en la qual és referent mundial; i una xarxa poc visible d’associacions, cursos, debats, escoles i grups de tot tipus i procedència que es multipliquen sense parar, i que avui aguanta en bona part la vida cultural barcelonina, tot i que no sigui detectable pels qui només pensen en termes de marca i soroll. Un capital impagable en la construcció d’una Barcelona que aposti per la recerca, la creativitat, la inclusió i la cultura compartida.
Sobre aquesta base es pot mantenir la capacitat d’atracció d’una ciutat de proporcions humanes –tant geogràfiques com socials–, que lluita per ser confortable en el sentit fort de la paraula. Per això la cultura és fonamental: li atorga singularitat, li dona perspectiva i criteri per escollir i seleccionar i per ser part activa de tot el que proposa. No només un contenidor de projectes aliens, ni un aparador dels últims i efímers gadgets de la fira de les novetats.
Durant els anys vuitanta i noranta, es va donar un impuls excepcional a la creació i renovació d’equipaments culturals. Es va recuperar així la potència que la cultura pública havia perdut durant el franquisme. Ha arribat l’hora d’abordar una redefinició i reactualització clau en la renovació del soft power. I no, com de vegades es pretén, pensant només en el turisme, en una cartellera per a l’atracció de visitants. Tenim icones d’envergadura: Picasso, Miró, Gaudí i Dalí configuren un quartet universal que pocs països tenen. Però la força rau en la capacitat de crear iniciatives amb segell propi, de generar aliances per compartir projectes, de ser fàbrica i no només aparador. La internacionalització com a pràctica, però en condicions d’igualtat. La coproducció com a principi. I sobretot la voluntat de ser model i no còpia.
