L’endemà

Dissabte em vaig fer el cafè doble, vaig sucar les torrades amb tomàquet (costum que em retorna cada matí a casa, sigui on sigui) i vaig obrir els diaris. Un d’espanyol, El País; un altre de portuguès, l’Expresso. Llegia sobre els russos ultracatòlics, en aquest diari, després d’haver-me informat del puixant mercat immobiliari lisboeta al setmanal lusità, quan em va envair una sensació estranya. Hi faltava alguna cosa.

Els dos diaris arrossegaven encara força informació sobre el dijous 8 de març, el dia en què es van omplir els carrers espanyols de dones en vaga (per tants motius), mentre que a Portugal passava inadvertit (encara que aquí a elles també els sobrin els motius). No hi faltaven dades en cap. A Espanya, la bretxa salarial arriba al 14,2%; al país veí, frega el 20%, una xifra que ha empitjorat en els últims anys, amb l’austeritat i els objectius europeus de reducció de dèficit. També es destacava que aquesta bretxa és encara més pronunciada si al salari brut s’hi sumen els plusos, les variables i els pagaments en espècie. Els editorials estaven, per descomptat, a l’altura de la mobilització femenina, destacant que la democràcia és incompatible amb la discriminació.

Vaig tornar enrere i vaig revisar les pàgines (els dissabtes em dono el gust de passar-les una per una, sense presses, com si no existissin els digitals, gaudint del paper). Soc –imagino que ho heu endevinat– una vella feminista dels setanta, de les que fa temps que han deixat de protestar; bastant contenta, confesso, amb la meva independència i amb les millores aconseguides pel meu gènere, fins i tot encara que siguin insuficients. Entenc que les noves feministes, les joves que han sortit al carrer i han parat, vulguin que el seu malestar es vegi. I s’ha vist. Més que altres anys.

No obstant això, el que vaig veure al carrer no ho veia a les pàgines dels meus dos diaris. Entre els textos hi faltava alguna cosa i en sobraven moltes. Eren escassos els articles d’opinió signats per dones. Excloent suplements i magazins, l’anàlisi –de qualsevol qüestió– el signaven, en la seva gran majoria, homes. A l’Expresso, de 25 columnistes, només dues eren dones, el 8% de l’opinió. En el cas d’El País, dues dones columnistes d’un total de 14, el 14,2%. Aquest era el panorama l’endemà, dos dies després del 8-M, per ser exacta.

L’opinió segueix fora de les nostres mans; el pensament de la dona rarament és rellevant, i és que, no ens enganyem, perquè se’ns senti i se’ns tracti de manera igualitària és important que primer se’ns escolti. Amb atenció. I per això –encara que la nostra presència hagi millorat considerablement– ens falta el prestigi que atorga ocupar les llotges socialment importants: als mitjans de comunicació, als primers llocs de les llistes electorals, als consells d’administració, als càrrecs de direcció executiva, als sindicats, a les acadèmies, a la cúpula de l’Església...

Les dones espanyoles han mostrat que estan emprenyades i la necessitat de canviar les coses. Ho han fet massivament. Les que han volgut (no són totes) o han pogut; moltes no han aconseguit abandonar la feina o els seus familiars dependents. Després del dia de mostrar aquest enuig, ara cal concretar, cal posar la igualtat en les agendes d’homes i dones. Es tracta de legislar, qui tingui capacitat de fer-ho; de posar objectius a les empreses públiques i privades, i, per descomptat, als mitjans de comunicació. Si no avancem amb claredat, després de l’augment de les expectatives, creixerà el desengany. Curiosament, a Portugal, on ningú va fer vaga, el Govern va aprofitar el 8-M per augmentar la quota mínima de dones a les llistes electorals del 33% al 40%, a més de prohibir que hi hagi dos candidats seguits del mateix sexe.

Una raó que ajuda a explicar la històrica lentitud per aconseguir la igualtat és, a més d’òbvia, ben simple, fins i tot comprensible: una dona més amunt és un home més avall. Els homes no volen deixar la seva cadira, repartir la dieta del consell, perdre una columna setmanal, deixar la secretaria general, baixar llocs a la llista. I als qui manen els fa mandra, llàstima, i fins i tot els produeix una certa irritació haver de dir a altres homes que hi ha una dona (amb talent, preparada, potser millor) per a aquell lloc. No hi ha lloc per a tanta gent. Doncs caldrà alternar-se i repartir els esforços. Compartir la paternitat, la cura de les persones grans i de la casa. Acceptar que un home no és, per principi, la millor opció per a una feina. Ens sobren dies de la dona, i ens falten, cada any, 365 jornades amb igualtat de salari i oportunitats.