La batalla ideològica de l’aigua

“El subministrament de l’aigua viu una tempesta perfecta a Barcelona”, diu Gonzalo Delacámara, director acadèmic del Foro de la Economía del Agua. La tempesta perfecta està originada per dues causes judicials: per una banda, l’anul·lació de la privatització d’Aigües Ter Llobregat (ATLL) i per l’altra, l’esperada sentència aquest any del Tribunal Suprem sobre la concessió sense concurs de la gestió de l’aigua a Aigües de Barcelona. Els comuns han aprofitat la incertesa legal per posar-se al capdavant d’un moviment que vol expandir la gestió pública del subministrament a Catalunya. Experts i representants d’administracions posen en relleu que la batalla se sustenta més en models ideològics que en la possibilitat de millorar l’eficiència o les despeses.

Poc més de 500 dels 950 municipis de Catalunya tenen una gestió pública de l’aigua, tot i que per població, la concessió privada i mixta abasteix a més del 80% dels catalans. Els comuns han teixit complicitats a partir de col·lectius com Aigua és Vida, la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) o l’Associació de Municipis per a la Gestió Pública de l’Aigua (AMAP). L’AMAP va ser presentada el març del 2017 amb la participació de set municipis fundadors, tots governats per partits d’esquerres: Barcelona, Cerdanyola del Vallès, Terrassa, El Prat de Llobregat, Badalona, Sabadell i Santa Coloma de Gramenet. Eloi Badia, regidor del ram a l’equip de l’alcaldessa Ada Colau i antic membre d’Aigua és Vida, va assegurar el juliol del 2017 a TV3 que “desenes de municipis s’hi sumaran un cop consolidem el projecte”. L’AMAP va ser constituïda formalment el gener passat, deu mesos després de ser presentada, pels mateixos set municipis.

Tarifes a l'alça per a tothom

Badia va exposar a TV3 algunes xifres que els remunicipalitzadors repeteixen com un mantra: va explicar que la factura de l'aigua podria reduir-se un 10% si es resten els 40 milions d'euros de beneficis que obté l'operadora privada pel servei, més 10 milions que Agbar es reservaria per a innovació a partir de l'empresa mixta que formen amb l'Ajuntament. El Govern municipal assegura que aquesta partida és un exemple d'opacitat d'Agbar: "Trobem resistència a totes les sol·licituds d'informació que fem a l'empresa per justificar els costos del servei". Badia també va citar un informe del Tribunal de Comptes del 2011 segons el qual la gestió pública "permet reduir la despesa un 22%". La tarifa de l'aigua i del clavegueram s'ha encarit de mitjana a Catalunya un 46% entre el 2010 i el 2017, segons dades de l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA). Des del 2010 han remunicipalitzat el servei dotze ajuntaments, segons Aigua és Vida; els dotze també han augmentat la tarifa des del 2010, i en el mateix percentatge mitjà, un 46%.

Badia va escriure en un article del 2016 a EL PAÍS que París és el referent de remunicipalització per a Barcelona. El regidor destacava que l'any 2010, gràcies a assumir l'administració del servei i estalviar-se els beneficis de la gestora priva, París va poder reduir els preus un 8%. Segons les dades de l'empresa pública Eau de Paris, la tarifa ha augmentat cada any entre el 2010 i el 2017, sumant un increment del 19%. Segons estadístiques del Govern francès –només actualitzades fins al 2013-, l'encariment de l'aigua a París és lleugerament inferior al de la mitjana nacional.

Matèria poc estudiada

Delacámara assegura que l'informe del 2011 del Tribunal de Comptes, un referent entre els partidaris de la gestió pública, "és una presa de pèl perquè carregava al gestor privat totes les despeses i al públic, no". Delacámara, que ha coordinat el Libro Blanco de la economía del agua, confirma que no han detectat que la gestió pública de l'aigua presenti menys costos i tarifes més baixes: "Al món hi ha experiències pèssimes i d'èxit sigui en gestió privada com en pública", diu Delacámara, i afegeix que "el que queda demostrat és que el més solvent és la cooperació entre públic i privat". Al Llibre Blanc, el professor d'Economia Aplicada de la UAB Francesc Trillas i la Catedràtica Emèrita d'Ètica Victoria Camps alerten que el debat pot moure's per prejudicis i que "no està suficientment estudiada" la conveniència d'un model i l'altre segons les particularitats de cada municipi.

En aquesta batalla ideològica, des del bàndol dels defensors de la concessió privada han aparegut treballs com el llibre Remunicipalización. ¿Ciudades sin futuro?, en el que destaca l'economista Ramón Tamames. Aquest estudi carrega contra un altre referent dels Comuns, la remunicipalització de l'aigua a Berlín a través d'un referèndum el 2011. Revertir la gestió privada li ha costat a la capital alemanya més de 1.300 milions d'euros. La conseqüència, segons aquest llibre, és que dos anys més tard els berlinesos van votar en contra de remunicipalitzar el subministrament elèctric.

La remunicipalització del servei de l'aigua serà una de les qüestions a la multiconsulta que l'Ajuntament de Barcelona vol convocar a la primavera. La plataforma Remunicipalitzem Barcelona ha recollit 26.400 firmes per sotmetre la qüestió a plebiscit. Míriam Planas, membre de la plataforma, va explicar dijous passat a Betevé que retirar la gestió del servei al grup Agbar és necessari per corregir la manca de transparència i les irregularitats que presumptament hauria comès l'empresa. Planas va esmentar la recent auditoria de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) que estableix que Agbar va valorar quasi quatre vegades per sobre del valor real les infraestructures que gestiona a Barcelona. Agbar ha interposat un recurs contra la consulta al·legant que la pregunta no és clara i que l'Ajuntament no té competències en la matèria, segons va informar el digital Crític. La FAVB defensa la remunicipalització perquè evitaria els 75.000 talls de subministrament que, segons la FAVB, es van produir entre el 2008 i el 2016. Agbar nega que hagi deixat mai sense subministrament a persones "que no el poden pagar". La companyia es defensa recordant que, en el cas de Barcelona, només un 35% de la factura domèstica són ingressos pel servei; la resta són taxes, algunes sense vincle amb l'aigua, com la de tractament de residus. Agbar lamenta que el preu de l'aigua subministra en alta –la provisió d'origen de l'aigua al municipi- per ATLL s'ha més que duplicat des del 2010.

Economia d'escala

Arenys de Munt va remunicipalitzar l'abastament d'aigua el 2011. Des d'aleshores ha pujat la tarifa un 35%. GUSAM, l'empresa municipal d'Arenys de Munt de serveis públics, va explicar el 2017 que l'increment és causat a l'encariment del subministrament en alta, gestionat a la zona per Sorea, filial d'Agbar. GUSAM admetia que "el model de gestió no és el factor determinant dels costos": "Les xifres demostren que més enllà del model de gestió pública o privada, en termes econòmics els factors determinants en el cost real de l'aigua són la dimensió i la fesomia del municipi, els seus recursos hídrics i la capacitat d'aprofitar economies d'escala". GUSAM destacava que "la gestió pública facilita la implementació de polítiques que vetllin per l'interès general, aplicant el concepte d'estalvi i transparència".

Albert Testart és gerent del Consorci per a la Gestió Integral de l'Aigua a Catalunya (CONGIAC), entitat pública que administra el subministrament d'aigua dels 19 ajuntaments que la componen. Els sis municipis més grans de CONGIAC –El Prat de Llobregat, Mataró, Reus, Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès i Manresa- aporten recursos tècnics i humans per a l'administració del servei als petits. Testart creu que un avantatge de la gestió pública és la transparència: "Si passo la despesa d'un cafè, em poden demanar explicacions. Els representants del poble tenen el control de dalt a baix. És més un model de govern que d'empresa. Estem un moment de marc economicista i aquest és un debat social, polític, no de model econòmic".

Negociar inversions

Més de vint ajuntaments han creat grups de treball per avaluar la conveniència de substituir la concessió privada per una gestió pública o mixta. La concessió a empreses privades d'una vintena de municipis finalitza abans del 2022, segons dades d'Aigua és Vida. Els més destacats són La Bisbal de l'Empordà i Sant Cugat, que tenen previst decidir aquest any si convoquen un concurs o remunicipalitzen el servei. El ple de l'Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita va aprovar per unanimitat el 2017 renovar per deu anys el contracte amb Aigües de Catalunya –propietat de Comsa i Aigües de València- a canvi d'una inversió en infraestructures de 667.000 euros. L'alcalde, Josep Caparrós, es va comprometre a "estudiar la remunicipalització, potser no al 100% sinó a través d'una empresa mixta que permeti aprofitar l'experiència d'una empresa externa". A menor escala, a Sant Llorenç d'Hortons (2.155 habitants) finalitza aquest 2018 la concessió a Sorea i el seu alcalde, Jordi Ferrer, explica que la decisió de remunicipalitzar o plantejar una nova concessió depèn de les inversions que puguin negociar-se amb la companyia.

Igualada ha de legalitzar la titularitat del servei d'aigua, que està cedit sense contracte des de fa 80 anys a l'empresa Aigües de Rigat. L'Ajuntament –del PDeCAT- és accionista des dels anys setanta, "perquè es va considerar que era bo per al control", explica el regidor Jordi Pont. "Estem en ple debat ideològic pel control d'un bé públic. És un debat que està al carrer, per això el vam posar damunt la taula, tot i que el servei d'aquesta empresa és molt bo en tots els sentits". Pont destaca que les empreses privades tenen uns recursos tecnològics i de coneixement difícils substituir. Pont considera que una decisió d'aquest calibre s'ha d'estudiar amb calma perquè no poden posar-se en risc ni la qualitat del servei, ni les finances ni la situació legal de l'Ajuntament, i posa a Terrassa d'exemple del que no vol que passi a Igualada. La ciutat vallesana va aprovar municipalitzar el servei el setembre passat després d'un llarg conflicte legal amb l'empresa concessionària.