_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Canviar les preguntes?

Necessitem una política de reducció de danys. La pregunta amb la qual hem arribat fins a aquí ja no serveix

Joan Subirats
L'ex-president de la Generalitat Carles Puigdemont en una roda de premsa a Brussel·les.
L'ex-president de la Generalitat Carles Puigdemont en una roda de premsa a Brussel·les.STEPHANIE LECOCQ (EFE)

Després de les eleccions del 21-D, el dubte que entenc que es planteja ara és si només cal canviar les respostes ja que les preguntes a resoldre segueixen sent les mateixes, o si el raonable seria modificar les preguntes. Fa un parell d'anys, a la sortida de les eleccions del 27-S, les primeres reaccions dels tres partits que donaven suport a l'opció independentista, apuntaven, amb diferents matisos, que no s'havia aconseguit guanyar les eleccions plebiscitàries. El 47’8% era insuficient. Després, al cap d'uns dies de debats, la possibilitat d'aprofitar la finestra d'oportunitat de la majoria parlamentària va desencadenar el pla que ens ha conduït fins a aquí. La pregunta era, podem tibar la corda al límit i provocar una reacció internacional que permeti negociar amb l’Estat des d'una posició de força?. I la resposta que ells mateixos es van donar va ser que sí.

Els informes del “Consell assessor per a la transició nacional” apuntaven quatre condicions bàsiques perquè la declaració unilateral d'independència fos viable: realització de consulta amb garanties avalades per observadors internacionals, una majoria sòlida que donés suport a la secessió, reconeixement d'una Catalunya independent per diferents països, i existència d'estructures d'Estat que garantissin la transició. No va passar res d'això. Les mateixes debilitats processistes es van anar compensant amb el tancament a qualsevol diàleg per part del govern de l’Estat. L'aventurisme d'uns trobava resposta segura en la tossuderia dels altres, que continuaven confonent democràcia amb legalitat estricta. I així, de dia històric a dia històric, i de recurs d'inconstitucionalitat a recurs d'inconstitucionalitat, hem anat passant setmanes i mesos. Uns explicant amb somriures a tot el món, menys a la resta d’Espanya, com de viable seria una Catalunya independent i les raons per a això, i els altres utilitzant tot el seu gran instrumental estatal per tancar camins i possibilitats.

Tot això ja ho hem viscut. Uns fent història i els altres atiant els jutges perquè castiguessin la dissidència. Ningú s'ha dedicat a fer política. És a dir, ningú ha intentat trobar correlacions de força diferents que obrissin camins no explorats pels blocs en oposició. Els pocs que intentaven insinuar sortides eren titllats de fluixos i indignes. Fa anys que ens trobem amb càrregues d'identitat cada vegada més excloents, amb negacions interessades de la pluralitat i amb essencialismes que han anat tancant espais possibles de confluència. I al final, voler ser conseqüents fins al final per part de tots dos bàndols ens ha conduït a una situació sense sortida i amb abundants danys col·laterals. Danys en forma d'empresonaments, autoexilis i processos judicials en marxa que no auguren res de bo. Han estat eleccions de retrets creuats i d'ofenses a rescabalar. Les declaracions de Puigdemont i Arrimadas la nit electoral continuaven ancorades en el passat.

I ara?. Necessitem una política de reducció de danys. Les eleccions mostren que no hi ha espai per a la victòria unilateral. La pregunta amb la qual hem arribat fins a aquí ja no serveix. La via del conflicte obert amb l'Estat no troba solidaritat suficient més enllà de Catalunya perquè sigui políticament rendible i a més castiga durament els que honestament intenten defensar la seva dignitat personal i col·lectiva. Si teníem dubtes ja no en tenim. Menys història, menys legalisme repressor i més política. Volem conviure amb els que no pensen com nosaltres?. Podem explorar vies factible perquè la identitat nacional de Catalunya sigui institucionalment reconeguda preservant i millorant l'autogovern?. Buscarem aliats a Espanya per a això?. Servirà sobre aquest tema el gran impacte internacional que el conflicte obert ha generat al món?. Si construïm espais perquè aquestes siguin les preguntes a plantejar després del 21-D, les majories per intentar buscar vies de resposta hi són. Sens dubte transporten menys càrrega emocional i també menys il·lusió en forma de solució màgica. Però, són potser preguntes que concorden més amb l'escenari global en el qual ens movem en què les incerteses són enormes, les pors i les amenaces proliferen i la gent se sent enormement desprotegida. No hi ha espais ni força suficient per a una simple repetició de la jugada. No tot continua igual després del 21-D. Moltes coses han canviat i moltes ferides han de curar-se. Busquem espais dignes i possibles i trobem aliats per fer-ho.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_