_
_
_
_
_

El dinar ‘processístic’ de Nadal

Al marge del menú, la intoxicació política està assegurada

Ana Pantaleoni

Quina època, la de la disjuntiva entre el torró de Xixona i el d'Alacant, el marisc i el gall dindi, la corbata o les mitges, Seat o Renault; de les picabaralles no ens en deslliuràvem, però la qualitat del cava i la immensa garreperia de les sogres concentraven totes les nostres fúries. Dilluns és Nadal i dimarts, Sant Esteve, i ara mateix el que menys preocupa és si el menjar estarà bo o no. Al marge del menú, la intoxicació política està assegurada. “Haurem de ser més tolerants, segurament”, recomana el politòleg Antoni Gutiérrez-Rubí. “Parlar i reflexionar, fins i tot amb sentit de l'humor, del bloqueig i de les seves solucions pot ser terapèutic”.

Una taula amb decoració nadalenca.
Una taula amb decoració nadalenca.ALBERT GARCIA

Estimat politòleg, doncs la teràpia, a casa meva i aquests dies, no. “Jo soc el cap de taula i acostumo a moderar”, m'explica un votant de Catalunya en Comú. “Quan dic prou és prou. La meva mare és catalana, antiga convergent contrària al procés, i ara vota Miquel Iceta. La meva germana és independentista i és incondicional de Carles Puigdemont. La meva neboda gran és d'ERC i la seva germana, de la CUP. El meu cunyat ja no ve als dinars de Nadal, tot i que segueix votant Ciutadans. A les dues en punt ens asseiem a taula. Menú: escudella i, de segon, vedella amb bolets. I no hi poden faltar els torrons i les neules. Tampoc hi falta la tieta convergent cagadubtes. Aquest any el viatge més recent d'una part de la família ha estat a Brussel·les, però no ens van portar xocolata. La família no beu gaire, però el debat sempre és encès. Durant l'últim sopar, hi va haver algú que es va aixecar de la taula”.

Enyoro Noche de paz, que aquests dies sembla ciència-ficció, però que és —va ser, de fet— una aplicació per al mòbil que s'activava quan sentíem a taula paraules que havíem proscrit. Independència ja hi estava inclosa. L'aplicació va néixer el 2014, però no ha resistit el pas del temps, probablement perquè la llista negra de paraules desbordava els gigues de memòria.

El procés és un tema vetat, m'explica un altre comensal. “Al meu pare sempre li encanta parlar de política. Els meus pares són castellans (ell de Segòvia i ella de Guadalajara) i la política sempre els ha atret molt sense arribar a militar en cap partit. Com que vivíem a l’Hospitalet, tot el que ens envoltava era el PSC. No sé gaire bé si per ideologia o per portar la contrària, ells van optar en un primer moment per votar UCD, el CDS, van fer alguna incursió a CiU, que no entendré mai, i fins i tot van arribar a votar el PP i ara Ciutadans. Són una família treballadora. La meva germana i jo ja som segona generació d'immigrants i més d'esquerres, com a mínim jo. A casa sempre hem discutit de política. De fet, va ser tema de discussió fins a l'1 d'octubre. Des d'aquell moment, just després dels pals, han emmudit totalment”.

Una votant de la CUP diu que té la calma assegurada en els seus àpats familiars, quina sort. “A la meva taula, amb un menú de mar i muntanya, tots han fet el clic: són indepes. Els convergents van deixar CiU i ara són d'ERC i els d'ERC van passar a la CUP. Parlem de política, però sense discussions. L'àpat més mogut va ser el de fa dos anys perquè no ens posàvem d'acord si tocava investir Artur Mas. Uns valoraven la figura del convergent com a líder independentista; la resta deia que el procés podia seguir sense ell. Ara ja no ens recordem de Mas, tots estem amb Puigdemont”.

“La meva família, com a bona família moderna, està més fragmentada que una partida de Risk”, reconeix un votant orfe d'Iniciativa, que es defineix com “un progre barceloní clàssic”. “Múltiples divorcis converteixen l'agenda de Nadal en un trencaclosques i en un repartiment de rols calculadíssim entre pares i els seus segons o tercers matrimonis, a banda de les relacions amb els pares i mares de la parella. Tanta fragmentació també es replica en el tema. Com que ja ens coneixem tots i cadascú sap de quin peu coixeja, i com que de discussions n'hi ha hagut, i moltes, en el passat, des de fa uns anys el tema ja no es toca. Si el cunyat o l'oncle de torn decideixen ficar-lo amb calçador per provocar el personal, sempre hi ha algú que fa un driblatge digne de Ronaldinho i aconsegueix que la discussió canviï de rumb. L'àvia és la que l'acaba fent grossa any rere any; ella és franquista, però franquista en el sentit que va viure aquella època quan era a la flor de la vida, els seus anys més plens, físicament i emocionalment. La meva àvia, és clar, ha d'afrontar cada any alguna qüestió que li genera un curtcircuit, que si el poliamor, que si el nen pot triar un altre sexe...”.

Després d'escoltar el meu amic fins i tot gairebé envejo la unitat familiar cupaire. Tinc una llista de normes que penso imposar perquè no se m'extralimiti —i no és una indirecta— la concurrència. Ja he advertit que ni acudits ni amics invisibles ni regals enginyosos; parlem del Barça, o fem que els nens recitin versos nadalencs tres hores i mitja, fins que els cunyats vagin sortint del recinte.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Ana Pantaleoni
Redactora jefa de EL PAÍS en Barcelona y responsable de la edición en catalán del diario. Ha escrito sobre salud, gastronomía, moda y tecnología y trabajó durante una década en el suplemento tecnológico Ciberpaís. Licenciada en Humanidades, máster de EL PAÍS, PDD en la escuela de negocios Iese y profesora de periodismo en la Pompeu Fabra.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_