_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Misterioses garanties

La primera i més fonamental garantia perquè es pugui celebrar el referèndum no està escrita en cap codi ni contemplada per cap llei

Lluís Bassets
Puigdemont i Junqueras, a l'acte dels alcaldes de dissabte.
Puigdemont i Junqueras, a l'acte dels alcaldes de dissabte.M. Minocri

Dimarts acaba la incertesa. Fins ara no tenim la menor idea respecte al significat de la paraula garanties quan surt de la boca presidencial de Carles Puigdemont. És un significat tan buit com la pàgina d’Internet denominada garanties.cat, en la qual se suposa que se’ns explicarà en què consisteixen els imprescindibles mecanismes necessaris per organitzar un referèndum d’autodeterminació l’1 d’octubre.

La primera i més fonamental garantia per a un referèndum, en el qual el conjunt d’una població decideixi separar-se de l’únic estat democràtic que ha conegut en la seva vida, no està escrita en cap codi ni contemplada per cap llei, i consisteix que sigui tot el conjunt de població el que se senti concernit i convocat a expressar-se, i no només una part, per àmplia que aquesta sigui. Sense partidaris de mantenir els llaços amb Espanya que se sentin impel·lits a participar en el referèndum no tindrà legitimitat suficient l’expressió del desig o voluntat democràtica dels qui volen separar-se.

Una votació a la búlgara, per sobre del 90 per cent, només es pot produir en països o territoris colonitzats o ocupats, però té nul·la credibilitat quan es tracta de societats modernes i plurals, on hi ha sentiments i identitats tan matisades i compartides com passa a Catalunya, degudament corroborats per les enquestes, eleccions i consultes informals fins ara celebrades. D’aquí els esforços de la campanya del sí per animar la campanya del no, tan intensos gairebé com els realitzats per combatre els qui s’oposen a la idea mateixa d’un referèndum.

Caldrà veure per tant quines garanties donarà demà Puigdemont als qui no volen la independència de Catalunya per estimular-los que vagin a votar. Si el president aconsegueix convèncer-los, es pot donar per segur que el referèndum té l’èxit assegurat, mentre que si passa el contrari, per molt que gesticuli la CUP, no hi haurà dubtes sobre el seu fracàs.

No serà fàcil convèncer els qui no volen que Catalunya es constitueixi en una república a part d’Espanya que la seva opinió comptarà i que és una justa oberta, és a dir, que fins i tot la seva posició pot resultar victoriosa. En primer lloc perquè ja fa cinc anys que estem amb el procés i no cal demostrar que la festa no s’ha fet per a ells, sinó per als independentistes. Malgrat els deliris entre el dret a decidir i independència, consultes i declaracions unilaterals, cadascuna de les peces d’aquest artefacte, inclosos els mitjans de comunicació públics catalans, està pensada per aconseguir la independència, no perquè els catalans s’expressin i decideixin sobre les qüestions polítiques que els concerneixen.

És de témer, per tant, que les úniques garanties exhibides per Puigdemont tinguin com a destinataris aquests socis de la CUP que amb tantes reticències i retrets el sostenen–com la corda sosté el penjat, per cert–. Hi ha antecedents sobre el tipus de garanties de les quals es tracta, especialment en les explicacions de l’exjutge Vidal i de l’excantant Llach respecte a la capacitat repressiva d’una suposada legalitat catalana en posició de superioritat respecte a qualsevol altra legalitat. També n’hi ha en la moció parlamentària de JxS i la CUP que preveu retirar les ajudes als mitjans que no accedeixin a publicar la publicitat del referèndum. I en la vulneració dels drets dels diputats i grups parlamentaris que representen la població més aliena o contraria a l’independentisme.

Aquestes garanties són il·liberals, és a dir, garanteixen que el règim que estan engendrant no serà en cap cas una democràcia liberal amb divisió de poders, estat de dret, primacia de la llei i aquests controls i contrapesos a l’americana que inclouen uns mitjans de comunicació forts i capaços de criticar els governs en la línia de Thomas Jefferson, que preferia un règim amb premsa i sense govern que un altre amb govern però sense premsa. Donald Trump ronda molt a prop de tot això.

Les altres garanties són nítides i no ofereixen espai per a la controvèrsia. El Consell d’Europa, a través de la Comissió de Venècia, les ha enumerat i analitzat exhaustivament. Hi ha una sola legalitat constitucional, que cal complir. Cal obeir els tribunals. No es poden reformar les lleis electorals durant l’any anterior a una consulta com aquesta. No es pot celebrar un referèndum d’autodeterminació de forma unilateral, sinó que cal pactar-ho amb l’estat del qual es vol separar. És a dir, ha de ser constitucional i acordat. Amb aquesta garantia els adversaris de la independència de Catalunya se sentirien impel·lits a anar a votar amb la mateixa intensitat que ho farien els partidaris i fins i tot els qui encara aquestes altures no tenen una posició ben clara.

Si Puigdemont no les aconsegueix, millor que no convoqui el referèndum perquè és de témer que les seves garanties seran només per a la CUP i exclouran la meitat aproximada de la població catalana. En el moment en què succeeixi, el president haurà deixat de ser-ho definitivament de tots els catalans per convertir-se en un mer cap de partit.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Lluís Bassets
Escribe en EL PAÍS columnas y análisis sobre política, especialmente internacional. Ha escrito, entre otros, ‘El año de la Revolución' (Taurus), sobre las revueltas árabes, ‘La gran vergüenza. Ascenso y caída del mito de Jordi Pujol’ (Península) y un dietario pandémico y confinado con el título de ‘Les ciutats interiors’ (Galaxia Gutemberg).

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_