L’etern Bosé de sempre

La pauta al final. El concert s'estava acabant i el públic trobava a faltar una cançó, que demanava insistentment, esperant no marxar del recinte sense sentir-la. A l'escenari, saludant fent veure que marxava, ell feia que no amb el dit i amb el cap, prometia una altra peça i alhora es negava a cantar Sevilla mentre seguia dient amb la mirada i amb els gestos que “no tocava”. Al final va passar del gest a la paraula, i com en un encanteri va aconseguir que els que abans bramaven per escoltar Sevilla acceptessin amb entusiasme Te amaré com a alternativa. En un tres i no res, va tancar el concert tal com ell volia, i va deixar satisfet un públic que abans desitjava un altre final. El flautista d'Hamelín feia això amb les criatures. Miguel Bosé ho va emular amb les 3.500 persones que van omplir el primer dels seus dos concerts a l'Auditori del Fòrum. I sense flauta.

Tampoc amb nous arguments, ja que des de fa algunes gires l'espectacle de Bosé es basa en les mateixes cançons, que maquilla de maneres diferents perquè sent les mateixes en semblin d'altres. La novetat ja no acampa al seu territori i furgar en la memòria, sobretot quan celebra els seus quaranta anys de carrera, és l'argument de l'obra. Va estrenar una peça, Estaré, que dona títol a la gira, una composició que no brilla especialment i amb una lletra força gastada sobre la paternitat que va dedicar als seus fills, i la resta del recorregut va recalar en els èxits de sempre. I aquesta vegada van sonar triomfals, tenint en compte que omplir dos Auditoris apropa molt més a la sensació de vigència que no pas ficar aquesta mateixa quantitat de públic en un Sant Jordi, abans el seu territori natural. L'èxit no és un absolut, és una qüestió de mesura i d'intel·ligència per adaptar-s'hi.

Explicar un concert de Bosé ara és tornar a explicar els seus últims concerts, és explicar-lo a ell, que és el missatge dels seus espectacles. Musicalment hi ha de tot: cançons madures, discomòbil de festa major, arranjaments country, arranjaments folk i arranjaments electrònics. Bosé es va posar transcendent un parell o tres de vegades tractant temes d'actualitat (els refugiats, la pau en un món que ha arribat a aquesta situació per diversos “accidents”, va dir), va reclamar la seva història, quaranta anys de cançons, i en citar-les va deixar anar una frase bonica, que les cançons vindrien a ser com els perfums, capten alguna cosa de les nostres vivències que quan les tornem a escoltar ens retorna intacte i tant se val el temps que hagi passat. Aquest perfum és sempre del nostre ahir en el cas de Miguel Bosé.

Va cantar durant dues hores i quinze minuts i ho va fer amb solvència. Sorprenentment, quan parlava la seva veu defallia, no trobava el to i ensopegava amb la gola. Aquests problemes desapareixien quan cantava, i malgrat que Bosé no ha estat mai un gran vocalista, afinava molt més que quan parlava. Amb una posada en escena solvent, a mig camí entre l'agitació i la franquesa, sabent economitzar els esforços per mantenir una mateixa velocitat de creuer, juganer i seductor, Bosé va ser igual a Bosé. El que s'ignora és perquè, enmig d'una aclaparadora cridòria femenina, sempre parla al seu públic en masculí. En fi, coses d'un Bosé que sense regenerar-se manté un nivell de popularitat que ara ha de modular la intel·ligència. Un capital que s'ha de gestionar amb seny.