Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Theresa May com Artur Mas

La primera ministra britànica no era partidària del 'Brexit', com l'expresident de la Generalitat no ho era de la independència de Catalunya

Artur Mas i Theresa May.
Artur Mas i Theresa May.

El processisme català va creure que havia trobat el seu millor mirall a Escòcia, però la història tan invocada li ha fet la mala passada de col·locar-lo davant un mirall menys agradable, que és el del Brexit. Al final resultarà que l’independentisme britànic respecte a la Unió Europea té més punts en comú amb l’independentisme català respecte a Espanya del que aquest últim vol reconèixer.

Les afinitats no es limiten a un sol pla i no poden reduir-se, per descomptat, a la mera coincidència semàntica entre els independentismes que a tots dos motiva i ocupa, un en relació amb Europa i l’altre amb Espanya, o entre les pruïges conceptuals sobiranistes més de fons, respecte al control complet sobre els propis recursos i territoris.

Existeixen i són intenses, difícils d’amagar fins i tot, les diferències entre un independentisme imperial i amb estat propi i un altre sense estat i que es fingeix colonitzat; entre una ideologia nostàlgica i amb tropismes populistes conservadors, i una altra d’utòpica i amb esllavissades cap al populisme d’esquerres.

Tots dos demonitzen l’adversari: burocràtic, devorador, anihilador de la identitat pròpia. Un a Brussel·les, l’altre a Madrid; nou imperi del maleït federalisme europeu i vell imperi sota les disfresses del centralisme d’arrel castellana. Tots dos dibuixen una independència perfecta i impecable, sense costos ni sacrificis, i feta tota ella de bé, bellesa, bondat ... i gratuïtat. Tots dos tracen un camí indefectible, obligat i directe, en el qual tots els pèrfids obstacles que pugui aixecar un adversari inepte i obstinat seran salvats netament, amb el simple impuls del desig democràtic i de la voluntat del poble.

No és estrany perquè tots dos beuen, encara que ho neguin, de fonts profundes molt similars. Res s’entén del Brexit sense els tabloides britànics. Res s’entén del processisme sense el conglomerat publicoprivat de mitjans i productores audiovisuals, degudament impulsat i subvencionat, que ha animat la transició nacional d’Artur Mas. En un cas i en l’altre hi ha realitats indiscutibles sobre les quals es construeix el contenciós, obertament antieuropeu l’un i dissimuladament antiespanyol l’altre. Però també compta la construcció d’uns relats, trufats de veritats fabricades pel discurs, sobre els quals s’assenta la necessitat peremptòria d’un moment definitiu, una ruptura històrica, encara que en un cas sigui plenament legal i en un altre, no. I compta també el determinisme dels terminis peremptoris i radicals, pensats per convèncer els propis i per vèncer els estranys, que es tornaran en contra tan bon punt s’incompleixin sota les acusacions de procrastinació i d’engany.

Els avatars electorals han acostat ara les dues realitats en el pla fins i tot de líders i peripècies. La comparació entre Theresa May i Artur Mas és tan inevitable com, pel que sembla, ofensiva, especialment si es fa servir, com ha fet l’excanceller George Osborne, ara periodista, la idea del zombi o mort vivent aplicat a la política. L’excap de premsa del president català, Joan Maria Piqué, ho considera, aplicat no a May sinó a Mas, se suposa, una falta de respecte i una mostra de mala educació i de mal gust i així ha volgut expressar públicament en el seu compte de Twitter.

Lamentablement per Piqué, les similituds personals són extraordinàries i paral·leles a les analogies que es pot fer entre Brexit i processisme. Theresa May no era partidària del Brexit, com Artur Mas no ho era de la independència de Catalunya. Tots dos són líders d’oportunitat, que decideixen, enquestes en mà, fer surf sobre l’onada. Tots dos es converteixen en els més radicals del seu bàndol després d’haver estat els més componedors i tots dos decideixen erròniament dissoldre de forma anticipada uns parlaments en els quals tenien majoria suficient amb l’ambició d’arribar a una majoria indestructible que els proporcioni l’estabilitat i la força que no tenen. Tots dos són desafortunats i infeliços, perdedors, el pitjor que es pot ser en l’època del trumpisme, mesurador de la qualitat de la gent en funció de la seva capacitat demostrada per a l’èxit.

L’error de May i de Mas és el mateix: a partir d’un càlcul equivocat de la correlació de forces entreveuen l’oportunitat maquiavèl·lica que no cal desaprofitar. Han llegit i cregut entendre el florentí però no han sabut aplicar-ho a la realitat. No han estat virtuosos, en el sentit que li dona Maquiavel, derivat de virtú (‘virtud’), la capacitat del Príncep per agafar l’oportunitat en el moment exacte de la seva maduresa i treure’n profit.

Artur Mas és políticament un mort vivent que camina com un zombi des de les eleccions del 2012. Theresa May ho és des del 8 de juny, quan pretenent extreure fortalesa i estabilitat per negociar el Brexit a Brussel·les s’ha trobat amb una majoria dèbil, un govern inestable i cap mandat clar. El Brexit, com el Procés, tenen corda per estona: si no tenen la raó, tenen moltes raons; les seves bases electorals són àmplies, encara que insuficients; i amb el que hi ha davant com a resposta no n’hi ha prou de moment per callar. Viuran les seves respectives causes encara, malviuran fins i tot, però hauran de buscar líders nous, perquè aquests dos líders de vocació carismàtica són cadàvers polítics errants i sense més futur que la memòria nostàlgica dels seus plans desbaratats, les seves promeses incomplertes i el seu destí frustrat.