Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Civisme i democràcia

Si fem més cas a la idea de “dret a la ciutat” que al “civisme” les coses canvien. Ser ciutadà no és ser immune a l'entorn

El top manta.
El top manta.

L’ordenança del civisme de Barcelona va entrar en vigor el gener del 2006. Va ser precursora, si atenem a la gran quantitat de normatives similars que la van seguir a moltes altres ciutats. La seva aprovació va coincidir amb una fase econòmica expansiva, amb la recepció massiva d’immigrants i amb la creixent tensió que es va viure a les ciutats pels efectes urbanístics i socials que tot això va generar. Alguns arriben a considerar que la Llei orgànica de seguretat ciutadana (més coneguda com a llei mordassa) és l’expressió última i radical d’aquesta trajectòria aparentment reeixida. No sembla que creguin el mateix ni l’equip de govern actual a Barcelona ni tampoc la síndica de la ciutat, i per això es pretén modificar tal ordenança en un termini relativament breu. Quines són les raons que expliquen aquest canvi d’orientació? Ja no existeix el problema que va motivar l’ordenança? La seva posada en pràctica no ha servit per modificar el comportament dels incívics? Al cap i a la fi, de què parlem quan ens referim a “conductes incíviques” o a problemes de convivència?

En ple estiu del 2005, l’agenda mediàtica de la ciutat va quedar dominada pel que es va denominar “incivisme”. I les fotografies que acompanyaven aquesta ofensiva estaven relacionades amb consum de drogues en qualsevol cantonada, persones dormint als carrers, àrees explícites de comerç i pràctica del sexe en l’espai públic. A això s’afegien patinadors, músics de carrer o venedors ambulants. Les dades de l’enquesta del 2014 sobre valors del mateix Ajuntament de Barcelona, constaten que la falta de civisme es relaciona avui dia amb soroll, tirar escombraries al carrer, deposicions canines, no pagar impostos o incomplir les normes de circulació. Es percep que si bé als barcelonins els agrada la seva ciutat, no els agrada tant el que veuen que passa als seus carrers. És una ciutat oberta i cívica cap a l’exterior, però d’alguna manera desconfiada. Volem viure en una ciutat oberta, però necessitem protecció i cura per poder seguir gaudint d’aquesta obertura.

Barcelona és la segona ciutat més densa d’Espanya després de l’Hospitalet. Una ciutat densa és una ciutat més sostenible que una ciutat extensa, però més problemàtica, ja que concentra problemes de mobilitat, pol·lució, soroll i neteja en molt poc espai. Si a més, a aquesta densitat i als problemes que comporta, li afegim milions de visitants a l’any, poc preocupats per la convivència i els efectes que genera la seva presència, la cosa es complica. En poc temps, a la densitat li hem afegit grans dosis de diversitat. No només per l’arribada d’immigrants o un turisme massiu, sinó per la pròpia voluntat de diferenciar-nos que tots tenim i que relacionem amb autonomia i qualitat de vida. Més junts, més diversos i més desiguals és un còctel complex, ric, plural, però també tibant, potencialment conflictiu i més difícil de gestionar.

L’ordenança de la convivència o del civisme, va ser aprovada amb notable rebuig d’ens i moviment socials. Veient el seu preàmbul es constata que es volia afrontar les que llavors eren noves problemàtiques que generaven la immigració i el creixent individualisme. En aquests 11 anys s’ha aplicat amb resultats contradictoris com assenyala un bon informe. A Ciutat Vella es concentra més de la meitat de l’activitat sancionadora. La majoria de les sancions previstes han anat a parar a llauners, a practicants del botellón o a persones sense cap capacitat per modificar la seva conducta. S’ha reforçat la criminalització de les treballadores sexuals o la venda ambulant, quan l’origen del tema té poc a veure amb la convivència i sense que això hagi permès diferenciar treball voluntari d’explotació per xarxes. Al final, amb la convivència o el civisme estem al·ludint a com encarem el dret a viure a la ciutat, amb tots els seus avantatges i tots els seus inconvenients. La ciutadania no és un concepte estàtic que s’hagi de defensar de manera absoluta pels poders públics. Si fem més cas a la idea de “dret a la ciutat” (Lefebvre) que a un “civisme” descontextualitzat, les coses canvien significativament. Ser ciutadà no és ser immune al que t’envolta. Sinó que més aviat està relacionat amb la capacitat d’actuació de cadascú, acceptant els valors d’autonomia, igualtat i solidaritat que històricament caracteritzen aquest terme. I per tant, la convivència i el civisme haurien d’estar relacionats amb això.