Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

1957: aires nous a la universitat

L’Assemblea Lliure d'Estudiants va marcar un abans i un després en la vida de la joventut universitària barcelonina, i alguns afirmen fins i tot que hi ha una generació del Paranimf

Assemblea d'Intermon Oxfam al paranimf de la UB.
Assemblea d'Intermon Oxfam al paranimf de la UB.

Podria ser una pregunta d’un Trivial molt particular: què van tenir en comú persones de trajectòria tan diferent com Jordi Solé Tura, Ricardo Bofill, Max Cahner, Salvador Giner, José Antonio González Casanova, Jordi Maluquer o Lluís Permanyer? La resposta és senzilla: tots ells van participar en la primera protesta oberta i massiva dels estudiants de la Universitat de Barcelona durant el franquisme. Va ser el 21 de febrer de 1957, poc després de la segona vaga d’usuaris del tramvia, quan uns joves estudiants van protagonitzar el primer desafiament obert a les autoritats convocant la primera Assemblea Lliure d’Estudiants, que va acabar amb la tancada al Paranimf. Es van plantar ni més ni menys que davant Torcuato Fernández Miranda, director general d’Enseñanza Universitaria, preocupat perquè després dels fets a la Universitat de Madrid de l’any anterior començava a veure que la universitat li fugia de les mans. Una universitat que havia de ser el lloc de formació i també d’adoctrinament de la futura elit, formada per estudiants que en general eren de casa bona, que havien de pertànyer obligatòriament al Sindicato Español Universitario (SEU) oficial. Els 600 estudiants presents a l’Assemblea del Paranimf van posar en qüestió el SEU i tot l’entramat oficial i van marcar un punt d’inflexió, el pas de les conspiracions a una acció opositora. Eren molt heterogenis ideològicament, però tenien en comú l’aversió a la dictadura. Els líders més destacats a l’interior del Paranimf van ser el carlí Domingo Madolell i el socialista Francisco Foncillas.

Al pananimf! La primera revolta estudiantil

1957: aires nous a la universitat

Maria Coll

Base

214 pàg. 17,80 euros

Farcit de les vivències de molts testimonis, Al Paranimf! La primera revolta estudiantil, de Maria Coll, explica de forma minuciosa la situació de la universitat de l’època, el paper temorenc dels professors, el protagonisme de Fernández Miranda i, sobretot, la forma en què es va tramar una protesta tan precària com il·lusionada. Les entrevistes realitzades per al llibre revelen moltíssims detalls i la percepció que en tenien els seus protagonistes. L’historiador Ramon Garrabou explica que “era molt emocionant, tenies la sensació que estaves fent una gran transgressió”, i l’escriptor Luis Goytisolo reconeix que “l’èxit del tancament va ser inesperat”.

Hi ha dades molt significatives de l’època, però que sorprendran el lector, com ara que després de la lectura del manifest estudiantil l’estudiant Foncillas va començar a resar un parenostre, que va ser seguit per la majoria dels congregats. I d’altres que formen part de l’èpica de la protesta, amb Núria Sales, historiadora filla de l’editor i escriptor, fent repicar les campanes de l’edifici.

La confrontació era molt dura, i per això la repressió també ho va ser. La policia va entrar a la universitat per primer cop des de la instauració del franquisme i tots els que havien estat al Paranimf van passar per la comissaria. A la fi, 270 van ser suspesos d’estudis per un any i 300 van ser obligats a pagar doble matrícula. Exactament 22 van ser detinguts i jutjats. A més, els nois van rebre un segon càstig en incorporar-se al servei militar, degradats de les milícies universitàries a soldats rasos. Joaquim Marco explica que el tinent coronel el va rebre dient-li que era “un mal estudiante y un mal español”.

No hi ha dubte que l’assemblea del 1957 va marcar un abans i un després en la vida de la joventut universitària barcelonina, i alguns afirmen fins i tot que hi ha una generació del Paranimf. No obstant això, la força de la Caputxinada de 1966 ha eclipsat la rellevància d’aquella assemblea pionera, una injustícia que aquest llibre permet corregir.