Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

‘Geografia’ catalana de Juan Goytisolo, l’escriptor doblement expatriat

No semblava d’aquí però tampoc semblava d’enlloc, perquè la seva vida adulta va consistir en un tenaç desarrelament dictat per la determinació d’escapar de les xarxes, els interessos i les hipocresies d’un temps, d’una classe social i d’una família

Juan Goytisolo, al passeig Picasso de Barcelona, el 2001.
Juan Goytisolo, al passeig Picasso de Barcelona, el 2001.

A Catalunya i fora de Catalunya, Juan Goytisolo ha encarnat el prototip d’escriptor impenitent, tonificant, esquerp i batallador. Quan Pere Gimferrer va aplegar el 1978 diversos assaigs sobre la nova heterodòxia literària i estètica, va obrir el llibre amb el Juan Goytisolo escriptor i el va tancar amb el Juan Goytisolo crític i assagista. Radicalidades traçava el mapa d’una nova literatura que anava de Juan Benet i José Angel Valente a Joan Brossa i la pintura d’Antoni Tàpies: era llavors l’Olimp minoritari d’una nova cultura.

D’això potser en fa anys, sí, però és el que dota Juan Goytisolo d’una personalitat molt marcada a les lletres espanyoles, malgrat que, de fet, sembla només remotament espanyol i gairebé ni català, com passa ara mateix. No ha estat mai autor de literatura catalana i a Catalunya el seu record ha estat excessivament somort i mat, malgrat les amistats perdurables (poques) i els estudiosos. Ha estat ben bé un expatriat, exiliat voluntari d’un temps i d’un país des del 1956, però no absent intel·lectualment, ni moralment ni literàriament: només lleugerament menystingut pels lectors dels darrers anys. Al revés de molts del seus companys d’edat i formació, Goytisolo va llegir Josep Vicenç Foix, Mercè Rodoreda i, per descomptat, Gabriel Ferrater i Pere Gimferrer, però no va escriure mai les cartes íntimes que es van escriure en català als anys quaranta Joan Ferraté i Josep Maria Castellet, ni vivia la vinculació marítima de Carlos Barral amb el Calafell mitificat de les barques i els pescadors, ni es barallava amb les erres en català com feia Gabriel Ferrater. De fet, quan Josep Palau i Fabre el troba a París cap el 1956 o 1957, la sintonia tira cap a escassa, precisament perquè “em sabia greu que Goytisolo no escrivís en català”, explica Palau i Fabre, que recorda també les gestions compartides per traduir Incerta glòria de Joan Sales a Gallimard, com va passar.

Goytisolo (d), amb l'editor Josep Maria Castellet, a la plaça Reial, el 2004. ampliar foto
Goytisolo (d), amb l'editor Josep Maria Castellet, a la plaça Reial, el 2004.

No semblava d’aquí però tampoc semblava d’enlloc, perquè la seva vida adulta va consistir en un tenaç desarrelament dictat per la determinació d’escapar a les xarxes, els interessos i les hipocresies d’un temps, d’una classe social i d’una família. Una mica més petit que ells, els seus contactes immediats per parlar de Hermann Hesse i d’André Gide van ser uns altres, tots tocats de l’ala per la via de la lletra, gairebé tots secrets escriptors de novel·les pels volts dels primers cinquanta, com ara Mario Lacruz, Luis Carandell o Alberto Oliart, més o menys esperonats per la murrieria sarcàstica i la mala llet de Fabián Estapé al Pati de Lletres, on estudiaven Dret, la a plaça Universitat, mentre començava el tracte amb un home d’una classe social més ensorrada, Sebastián Juan Arbó, escriptor català passat al castellà, o una dona jove i molt atractiva sense pèls a la llengua, ni abans ni després, com Ana María Matute: amb ells les trobades regulars a la tertúlia del Turia servien per fer oral i pública la diabòlica mania d’escriure... i publicar de seguida, com fos i on fos, com a aspiració incurable i absoluta. Per això és de seguida guanyador del premi de Jove Literatura que ha fundat l’editor més important llavors, Josep Janés, amb Juegos de manos, el mateix que ha guanyat també l’any anterior, el 1951, Antonio Rabinad amb un títol impublicable (Los contactos furtivos) i mentre no dubta a demanar la influència de Dionisio Ridruejo per aconseguir que superi la censura una altra novel·la encara, finalista ara del premi Nadal de Destino, titulada Duelo en el paraíso.

De moment, però, la seva participació a la revista que van fundar el mateix Castellet, Manuel Sacristán, els Ferrater, García Borrón, Esteban Pinilla de las Heras i d’altres, Laye, comença i acaba en una petitesa: una crítica de novel·la publicada a l’últim número de la revista, el 1954, quan ja ha viscut, però, la primera temptativa torbadora de la seva homosexualitat culpable i punible a Madrid (on ja estava el seu germà José Agustín): s’ha salvat de l’espant íntim de ser maricón fornicant esforçadament amb una redemptora prostituta que es feia dir Mely.

Façana principal de la casa-jardí al carrer Pau Alcover. ampliar foto
Façana principal de la casa-jardí al carrer Pau Alcover.

Com a nen de casa bona, malgrat que els negocis paterns es compliquin de seguida, el paisatge estival dels germans Goytisolo (Marta, José Agustín, Juan i Luis) va associat a Torrentbó, a Arenys de Munt, mentre el paisatge urbà els situa a les portes dels col·legis de capellans de la Bonanova i les Tres Torres. Habiten una torre del número 41 del carrer Pablo Alcover, amb jardí, perpendicular a Anglí, Ganduxer i Doctor Roux, amb minyones però sense mare, morta a un bombardeig famós de 1938, i un pare fòbicament aliè al català. Encara no havia decidit Juan Goytisolo “ser ese moro de París, retraído y huraño, entregado al ejercicio tenaz de sus laboriosas manías”, com diu a les memòries, i tampoc havia començat a alimentar el menyspreu irreprimible contra el postureig dels col·legues que anaven d’artistes i literats, els poseurs que cristal·litzen en la gorra marinera del Carlos Barral i les seves capes teatrals del futur (mentre el contramodel és l’ascetisme neojansenista de Rafael Sánchez Ferlosio).

L’antipatia entre Barral i Goytisolo va durar anys i tenia una punta d’instintiva, mentre que Gil de Biedma podia ser l’altra cara de la història, amb aficions compartides pel sexe cru, de carrer i tralla, la fascinació de retrobar al catre l’altra cara de la molsosa cotoneria de cabell d’àngel i classe, els “tugurios de absoluta irrealidad” on anaven a petar de nit i matinada, amb aquella qualitat única per esvalotar el galliner que tenia Goytisolo, segons Gil de Biedma, i el do d’excitar nerviosament “camareros, putas, limpiabotas, chulos y floristas” que es disparaven pels seus encants diabòlics: Gil de Biedma es volia fer Goytisolo, Goytisolo el netejabotes, i el netejabotes Gil de Biedma. Podien acabar, si tot anava bé, a la torre de la família a Mataró, en el cotxe de Gil de Biedma, i si anava pitjor podien acabar a la Jefatura de Vía Layetana, com va passar l’agost de 1958, quan Juan Goytisolo ja era una petita celebritat de les noves lletres d’Espanya i de França, lligat personalment a Monique Lange i al gust per la decoració de putiferi fi de l’Hotel Cosmos. És assessora de Gallimard, on Coindreau ja ha traduït Juan Goytisolo, tal com el seu germà Luis veia traduïda Las afueras a Seuil. Potser la mateixa causa, la celebritat i l’origen familiar, està al darrere de les gestions que va fer Juan Goytisolo quan el seu germà Luis va ser detingut per comunista: serà l’amiga de Juan i filla del ministre francès de Cultura, Florence Malraux, qui buscarà solucions (amb èxit) a l’ambaixada francesa a Madrid. La convalescència de la detenció arribarà a Viladrau, on ja havien passat part de la guerra els nens Goytisolo i la germana Marta, a tocar dels Manent o els Castellet.

Goytisolo amb Camilo José Cela, Josep Maria Castellet i Juan Garcia Hortelano, davant de Joan Fuster i Josep Maria Espinàs, a las 'Conversaciones literarias' de Formentor, de 1959.
Goytisolo amb Camilo José Cela, Josep Maria Castellet i Juan Garcia Hortelano, davant de Joan Fuster i Josep Maria Espinàs, a las 'Conversaciones literarias' de Formentor, de 1959.

La revocació d’una vida va allunyar-lo el 1956 de Barcelona, de Catalunya i d’Espanya, no només geogràficament sinó moralment. Una complicada barreja de timidesa esquerpa i maleïtisme romàntic (empeltat amb el contacte clau amb Jean Genet), el fan addicte al recorregut per les barriades de pobres, putes, gitanos i marrecs que pul·lulen a les seves primeres novel·les barcelonines i barraquistes, com La resaca, Fiesta, relats com els de Para vivir aquí: l’àmbit moral on es cou una dissidència de classe, pàtria i família. O sigui, si se’m permet, Juan Goytisolo es fa exiliat primer a París i moro després a Marràqueix per fugir de la seva pròpia impostura, tal com la recordava l’escriptor i llibreter Antonio Rabinad quan el va conèixer el 1953, “educado, tartamudo, con aspecto de jugador de golf” que mira ja “como miran las estatuas: desde arriba y a lo lejos”, alhora que li entrega una targeta personal amb un guixot que esborra la preposició impresa al seu nom: Juan de Goytisolo Gay. Ve d’on ve, evidentment, i les seves ímfules s’aniran esguerrant a mesura que recorri compulsivament l’entrecuix d’una ciutat de cafès tronats, el Pastís i la Bodega Bohemia, La Venta Andaluza i l’exaltador Varadero vora mar.

A l’altura de 1959, per descomptat la torre de Pablo Alcover ja és part de la runa biogràfica —“universo fantasmal, angustioso, decrépito”— mentre comprova que la Huelga Nacional Pacífica ha estat un desgraciadíssim fracàs, tal com explica en un article de L’Express amb pseudònim, fent-se passar per un observador estranger. Tampoc ell va poder estalviar-se la reconvenció severa pel seu impropi derrotisme de company de viatge comunista a mans dels dirigents del PCE, i entre ells, Fernando Claudín. No han travat encara la sòlida i consistent amistat a París de 1963-1964, quan Claudín i Semprún són a un pas de ser expulsats del partit, i es veuen i reveuen tots a casa de Lange i Juan Goytisolo, a la rue Poissonnière. El final havia de ser forçosament la “indiferencia patriótica y religiosa”, llargament mimada com a munició del seu món literari. De tot allò s’alimenta la fabulació novel·lesca del Juan Goytisolo juvenil, però sobretot marca, com la torba al whisky, la seva alta literatura des de Señas de identidad, o el memorialisme dels seus anys vuitanta: per descomptat, desafecte, no ja al règim franquista sinó al règim d’un país, una classe i una tradició devotament fidel a la seva carrincloneria.