Un viatge al voltant del món sense sortir del ‘hall’

Björk va protagonitzar una sessió eclèctica que al final va deixar ballar

Björk durant la seva xerrada d'ahir al Sónar+D.
Björk durant la seva xerrada d'ahir al Sónar+D.

L'escenari semblava una parcel·la del Mato Grosso. Desenes de plantes el decoraven gronxant-se sota l'efecte de la brisa generada per l'aire condicionat, únic element artificial en un context en què només hi faltava Tarzan. Que Sergi Caballero, el director més extravagant del Sónar, hagués aparegut allà vestit amb quatre fulles hauria resultat excels. Però no, el protagonisme aquesta vegada era per a Björk, que, vestida de blanc, amb un barret desfilat també blanc i unes benes que només li descobrien els ulls i el corresponent forat per a la boca, semblava un personatge fantasmal de Pirates del Carib. Era l'inici oficial del Sónar 2017 a l'escenari Hall. Allà, durant quatre hores la diva islandesa seleccionava per al públic que omplia el recinte la música que més la motiva i li interessa.

I malgrat els desitjos del públic, capaç de ballar amb un solo de shamisen, el ritme pautat de la música de ball acabaria sent el gran absent, almenys fins a ben sobrepassada la meitat de la sessió. Amb el públic mirant cap a l'escenari magnetitzat per la presència de la diva visualment eludida, els primers compassos de la sessió van ser paisatgístics, marcats per pianos i corda, per donar pas a un Robert Wyatt igualment plàcid, i incursions en l'electrònica inaprensible d'Arca, un dels seus col·laboradors i també estrella del festival la jornada de dijous. Aquest fet, que tot just començar sonés l'artista veneçolà, va garantir que qui estava darrere d'aquella indumentària era Björk i no una dona baixeta amb gustos musicals panoràmics. I és que al món de l'electrònica la identitat és tan esmunyedissa que tot es pot esperar de tot.

El públic mirava a escena, tot i que ja no hi hagués res per mirar, en el cas que la majoria dels allí presents no fossin botànics. I per això, per les mirades del personal a la mestra i per la impossibilitat de ballar, allò semblava més aviat una lliçó de música. Björk va demostrar gust i amplitud de mires, però la seva tècnica no està tan afinada com la seva intuïció i la superposició de temes i els canvis d'orientació no sempre resultaven fluïts. En la primera hora van sonar folklore ignot, música índia i polifonies vocals, davant d'un públic que esperava educadament poder agafar-se a un ritme, tants e val quin fos. Alguns, cosa insòlita, ja estaven estirats sobre la moqueta, com si el festival ja s'estigués acabant. D'altres feien servir el Shazam perquè l'aplicació els reconegués el que sonava.

La sessió va avançar confirmant que igual que el wasabi neteja la boca per preparar-la per a nous gustos, uns ocellets enllaunats auguraven un canvi de direcció sonora. La segona hora ja va tenir més personalitat electrònica, amb sons experimentals i abstractes que frustraven la dansa, una cosa en si mateixa interessant: una sessió no ballable resulta suggestiva per apel·lar més a les neurones que no pas als peus. Es va flirtejar amb el dub, i els seus baixos i subgreus van fer tremolar les cortines que decoren l'espai. Al cap de poca estona va tornar a sonar Arca, i almenys ho faria una vegada més, reafirmant que a Björk la fascina la seva originalíssima electrònica. Més tard entraria Àfrica, l'única música negra que havia sonat fins a ben entrada la sessió, més música de l'Índia i de nou electrònica perfil IDM; o el que és el mateix, sons experimentals amb ritmes fracturats. Björk en pla Phileas Fogg com a discjòquei: un passeig erràtic pel món a través dels seus sons. El Sónar ja flueix.