Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
ENTREVISTA

Carles Santamaria: “Als nostres polítics els falta llegir molt de còmic”

Pocs Premis Nacionals de Cultura de Catalunya han despertat tanta unanimitat i han estat rebuts amb tanta simpatia general

Carles Santamaria i el Capità Amèrica, units per la C.
Carles Santamaria i el Capità Amèrica, units per la C.

Home apassionat del còmic des de la seva infantesa mortadeliana, fan d’El Corsario de Hierro i d’Hazañas Bélicas, radiant entusiasta del cavaller fosc (encara que difícilment el faríem entrar en unes malles de superheroi), Carles Santamaria (Barcelona, 1963) entén el Premi Nacional de Cultura, que va recollir ahir a la nit, com un reconeixement al gènere i un incentiu per seguir lluitant per la seva plena consolidació com a element cultural amb totes les de la llei. El destí ha volgut que en el bar on l’entrevisto hi hagi penjat a la seva esquena un termòmetre en forma de pingüí que l’observa amb mirada perversa.

Pregunta. Hauria preferit un Batmòbil al premi?

Resposta. Ha, ha, ha. Depèn del model, el de Tim Burton m’hauria temptat molt. En tot cas, hauria pogut posar la C del guardó al cotxe i convertir-lo en un BatCatmòbil.

P. Què li ha semblat guanyar el premi?

R. Em va sorprendre, la veritat, vaig pensar que era una broma. De fet, la notícia em va agafar en un lloc tan a contrapeu com és l’Agència Tributària, fent cua per un tema de signatura electrònica de Ficomic, l’empresa que organitza els salons. És curiós, perquè s’ha triat premiar no un autor, tot i que he debutat com a guionista amb l’adaptació de Victus, sinó un gestor i divulgador.

P. En quin moment vital l’agafa?

R. Doncs bastant bo. Un cop decidit que no m’he de sotmetre a trasplantament de cor, i que puc tirar amb el meu —he de solucionar un problema d’arrítmia—, em trobo sorprenentment bé i animat.

P. És més del que es pot dir del pobre primer Batman.

R. Així és, una pena, Adam West va ser el primer Batman televisiu als anys seixanta. Va morir el passat 9 de juny als 88 anys,

P. Era molt simpàtic, l’última vegada el vam veure convidat a The Big Bang Theory amb aquest grup de sonats. El seu Batman era una cosa naïf, amb aquelles onomatopeies de cops en sobreimpressió a la pantalla.

R. Sí, i el vestit de licra, amb les aixelles suades. Burgess Meredith, ni més ni menys, feia del Pingüí.

P. Avui Batman és un personatge molt més complex.

R. Ha tingut un desenvolupament molt interessant en els últims 20 anys. És el superheroi més suggeridor, amb aquest ressentiment, aquest desig de venjança. És, és clar, el superheroi tecnològic, amb molts trastos, que es contraposa als que tenen superpoders. Frank Miller ens ha fet un retrat esplèndid del personatge decantat cap a la foscor, cosa que l’oposa a Superman, l’heroi del sistema. És revelador el que diu el Joker a Batman: “No sé qui dels dos fa més por, tu o jo”.

P. En fi, vostè té premi i Batman no, tret que li hagin donat el Ciutat de Gotham...

R. Jo espero que el meu premi ajudi a situar el còmic en aquest país, que per patrimoni, innovació i qualitat és capital mundial del gènere. Més del 90% de còmics que es venen a Espanya s’editen a Catalunya, aquest és el país del TBO, de Bruguera... Tenim gent esplèndida triomfant a fora, al mercat nord-americà, o al francobelga. Un premi així és sens dubte un reconeixement al còmic i una forma de subratllar que el gènere és cultura amb majúscula, i no només cultura popular.

“Vaig flipar amb la història i el dibuix d’‘El sulfato atómico’ de Mortadelo i Filemón. Va ser una epifania”

P. Com està el sector?

R. Al món és evident, només cal dir que de les deu pel·lícules més taquilleres quatre estan basades en còmics. Aquí el veig en un creixement molt vigorós. Tenim moltes llibreries especialitzades que són un focus molt bo, i la presència a les generalistes augmenta i és cada vegada millor. També a les biblioteques augmenta el fons de còmic. Hi ha una gran diversificació en el gènere, amb molts targets: el lector de superherois, el de manga, el de novel·la gràfica, que ha captat un públic de llibres, lletraferit. En tot cas, a diferència del mercat francès, on ja s’ha fet tot el recorregut, aquí el còmic té encara camí per recórrer. Pot créixer molt més.

P. En aquest panorama, quina funció compleixen els salons?

R. A part d’entretenir, de ser referents d’oci, fem pedagogia. Hem fets exposicions que reivindiquen els clàssics, Eisner, Milton Canif, el centenari del TBO. Busquem connexions del còmic amb altres àmbits, la ciència-ficció, l’aviació. Veiem com el còmic reflecteix l’entorn, com fan les arts majors, com fa el cinema.

P. Recorda el seu primer tebeo?

R. És clar, va ser un Mortadelo, de Bruguera, als 11 anys. Em vaig convertir en un addicte. Era setmanal. Me’l comprava la meva mare el diumenge i jo me’l dosificava tota la setmana, em guardava una historieta de Rompetechos, per exemple, per compensar el disgust del zero en matemàtiques. També feia algun cop d’ull als Lilí de la meva cosina, perquè hi aprenies coses sobre les noies, en aquella època no en sabíem res.

P. I després?

R. Després, després d’El Capitán Trueno i sobretot del El Corsario de Hierro, el 1979 ja va arribar El Víbora, que va ser un descobriment, una revelació. Els vuitanta van ser una gran època de revistes, tenies Cimoc, Cairo, Zona 84, recordo passar classes de Tresserras a l’Autònoma llegint El Víbora. Després, quan ell era conseller de Cultura i jo director del Saló del Còmic, m’ho recordava. “Et recordo a tu, Santamaria, a l’última fila amb un còmic, però era cultura, eh”, deia.

P. Quan va arribar als superherois?

R. Soc tardà. En realitat amb el Batman d’El caballero oscuro. Tinc una infància Bruguera, una adolescència underground que segueix amb línia clara i Tintín i després els superherois. No és que cada etapa anul·li l’anterior, soc acumulatiu.

P. Una vegada em va dir Ray Bradbury que si tornés a néixer no deixaria que els seus pares li llencessin els còmics. Hauríem de veure quantes meravelles hem perdut en aquests dràstics dissabtes de neteja d’habitació. Quan penso en els meus perduts Zarpa de acero, Mytek el poderoso, Kelly Ojo Mágico, Olac el gladiador, ¡Pumby!

R. Jo tenia una col·lecció d’Hazañas Bélicas que em va desaparèixer.

P. Quin va ser el seu tresor més gran?

R. El sulfato atómico, d’Ibáñez, el primer àlbum de Mortadelo i Filemón. Vaig flipar amb la història i la qualitat del dibuix. Va ser una epifania.

P. Mortadelo i Filemón, no Flash Gordon, el Hombre Enmascarado, els còmics de Vértice o de Novaro?

R. Soc molt Bruguera. M’encantava el seu humor. Els seus perdedors, que a més eren amnèsics i tornaven a ficar la mateixa pota una i altra vegada. Don Pío, el pispa Bonifacio, Mortadelo i Filemón.

P. Quin altre moment iniciàtic hi ha en la seva carrera?

R. El viatge al dissetè festival d’Angulema, passant cròniques per a EL PAÍS, precisament; quan el 1990 Jack Lange va inaugurar allà el Centre Nacional de la Bande Dessinée, una cosa tan moderna, i vaig descobrir, amb enveja, que el còmic formava part de l’ADN cultural de França.

R. En canvi aquí encara hi ha gent que arronsa el nas davant el còmic.

R. No suporto aquesta actitud, el d’aquell desafortunat lema “qui avui llegeix un còmic demà llegirà un llibre”. No!, demà llegirà un llibre, i un altre còmic! És una mica la marca del franquisme, que va mutilar i censurar el còmic i el va voler restringir als nens i a la gent que no llegia. El còmic és una experiència cultural amplíssima que inclou historietes per a nens, avantguarda i experiència artística de primer ordre. Ara, a més, hi ha una gran transversalitat amb la indústria del joc electrònic.

P. Llegeixen còmics els nostres polítics?

R. No són especialment comiquers. Només exceptuaria Pasqual Maragall, a qui li agradaven de debò. En general el còmic no forma part de les lectures dels nostres polítics. Els falta molta lectura de còmics!

P. Té l’espineta clavada del Museu del Còmic.

R. Estic implicat des de fa 11 anys en el projecte, que és molt bo i solvent, i compta amb l’edifici, ja rehabilitat, a Badalona. Seria un museu interactiu, pedagògic, experiencial, i que s’autofinançaria. Voldríem que s’hi incorporessin la Diputació de Barcelona i el Ministeri de Cultura. Però està als llimbs, encallat. Falta voluntat política per part de la Generalitat.

P. Quan mira enrere, quina valoració fa?

R. No hauria pensat mai que em guanyaria la vida amb els còmics. Era una forma d’entrar en el periodisme, especialitzant-me en això. No ha anat malament, oi?