Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Patriotes i evasors

Els diners no tenen pàtria, tot i que els que els amaguen donin lliçons de patriotisme, de constitucionalisme o de totes dues coses alhora

Cristóbal Montoro, ministre d'Hisenda, al Congrés.
Cristóbal Montoro, ministre d'Hisenda, al Congrés.

Alguns evasors fiscals tenen noms i cognoms. La majoria, no. Si el diner negre no aflora amb la solidaritat que és exigible per llei, tampoc ho fan els noms i cognoms de la gent de bé que ha decidit fer vacances fiscals sota el patrocini del Govern de Mariano Rajoy. Només es coneixen 60 identitats. Han aflorat gràcies a diverses causes judicials. Es tracta del 0,19% dels 31.484 declarants, beneficiaris de la misericòrdia del ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro. La generositat va ser tal que, en algunes ocasions, els qui van legalitzar diner negre van pagar menys del 3% al fisc, un percentatge a anys llum del marginal més baix de l'IRPF, que preveu el 19% per a uns ingressos de 12.400 euros. Molts no van pagar el 10% fixat pel decret. Finalment, per 40.000 milions d'euros, Hisenda en va recaptar 1.200. Montoro va decidir fer seva la màxima de Santa Faustina: que el pecador més reconsagrat no tingui por d'apropar-se'm.

Ara la sentència del Tribunal Constitucional ha considerat l'amnistia fiscal com “l'abdicació de l'Estat davant la seva obligació de fer efectiu el deure de tots de concórrer al sosteniment de les despeses públiques”, perquè “va legitimar la ruptura de l'objectiu de justícia del sistema tributari”. S'ha anul·lat la mesura, però s'han mantingut les conseqüències. I no passa res: aquest revés de moment no ha tingut conseqüències per a un Govern que, fins i tot en minoria, té la pell de paquiderm. L'Executiu central fins i tot va arribar a lloar postsentència l'ímproba tasca de Montoro, que ben aviat passarà a sumar-se a la llista de ministres que continuen en el càrrec malgrat haver estat reprovats pel Congrés dels Diputats.

S'incompleix la Constitució, però això no afecta els qui s'erigeixen en els garants i guardians de la Carta Magna. El més important és la presumpció d'innocència i que la llista de patriotes evasors estigui ben tancada amb clau. Entre les identitats que han transcendit es troben alguns que van voler donar lliçons sobre aquest mercat laboral desregularitzat i esmicolat que paga més impostos que ells. Ho va fer Rodrigo Rato des de la seva poltrona de vellut episcopal del Fons Monetari Internacional. L'apologeta de l'austeritat tenia un acompanyament plural. Al costat de Rato, en aquesta relació de defraudadors, hi figuraven i hi figuren Francisco Granados, exconseller de Madrid que va ser mà dreta d'Esperanza Aguirre; l'extresorer del PP Luis Bárcenas; dos dels fills de Jordi Pujol, Josep i Oleguer; els germans Antonio i Jorge Gallardo, propietaris de Laboratorios Almirall, que van fer aflorar més de 113 milions d'euros; l'empresari Fernando Martín, principal accionista de Martinsa Fadesa; el sindicalista José Ángel Fernández Vila, del miner SOMA-UGT; la filla de Blas Tello, que va ser governador civil de Toledo i cap provincial del Moviment; quatre borbons que comparteixen els mateixos testaferros i bufets que Bárcenas, Rato o els Pujol… La llista és interminable i encara queda conèixer la identitat de més de 30.000…

Els evasors fiscals són plurals. La seva parla és ben diversa, igual que la seva procedència. Hi ha nacionalistes espanyols, nacionalistes catalans, sindicalistes, empresaris, industrials del món de les pipes de girasol, escriptors… L'Agència Tributària va informar al febrer que dels 31.484 ciutadans que s'havien acollit a l'amnistia, 705 estaven sota investigació perquè hi havia indicis de blanqueig. I ja se sap d'on surt tot el que cal amagar o emblanquinar. Per això l'amnistia va ser tan ecumènica. Va tirar endavant gràcies als vots del PP, als quals es van sumar els tan matemàticament innecessaris com ideològics de Convergència i Unió. És clar que la CDC de llavors no pensava encara a crear una república independent. Va votar amb el PP per fer l'ullet business friendly. Ja se sap que qui evadeix a paradisos fiscals intenta ocultar fons procedents d'operacions non sanctas o clarament i directament delictives. I és que els diners no tenen pàtria, tot i que els qui els amaguen donin lliçons de patriotisme, de constitucionalisme o de totes dues coses alhora. Per això les operacions que apunten al finançament de partits espanyolíssims o catalaníssims poden porten noms en alemany, com Gürtel. O fer servir la llengua del país opressor: els empresaris que contribuïen a l'òbol convergent pagant comissions en el cas 3% havien posat noms en castellà al gerent del partit, al tresorer o al responsable de règim intern. Els anomenaven Gregorio, Antonio o Fernando. És clar que tot això passava fa molts anys.