Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Pensar la Via Laietana

Estem arreglant carrers com els arreglàvem fa 30 anys. El resultat és bo però podria ser més renovador

Vianants i vehicles circulen per la Via Laietana de Barcelona
Vianants i vehicles circulen per la Via Laietana de Barcelona

L’Ajuntament de Madrid es planteja reformar la Gran Via. Fan una dècada tard: la sortida de l’estació d’Atocha ens trasllada a una ciutat del segle passat, amb aquestes avingudes desbocades que s’entrellacen les unes amb les altres. No hi ha hagut ni un intent de pacificació, les autopistes desemboquen directament al centre. La proposta planteja l’esquema convencional: reduir carrils, introduir la bicicleta –en algun tram superposada als cotxes–, eixamplar voreres, plantar-hi arbres. Hi ha una cal·ligrafia europea per rejovenir centres històrics i per domesticar avingudes. La trobem a tot arreu. Si ens hi fixem bé, és el mateix esquema que ha servit per renovar la ronda del Mig i que li ha conferit aquesta elegància tan barcelonina de les línies de trànsit ben pintades i la palmera exhausta a la mitjana.

Dic tot això perquè l’Ajuntament està plantejant uns retocs a la Via Laietana. Aquesta via és material sensible. La va obrir la burgesia al poder per connectar el port actiu amb l’Eixample i la va dotar d’una prestància arquitectònica rellevant que, per cert, l’emparenta de lluny amb la Gran Via madrilenya. La Via Laietana continua fent la funció de connexió en un districte que ha anat expulsant el trànsit cap a la seva perifèria, com a mínim a la part central. La maniobra, tan còmoda, condemna el districte a un ús turístic: s’hi fa allò que es pot fer a peu. Això descarta la solució fàcil, insinuada pels veïns, de tancar Laietana al trànsit privat. Fora un error majúscul. No significa que no es pugui entorpir la fluència amb una maniobra lleument dissuasiva: la Via Laietana és tan curta que rebaixar-li la velocitat no seria un problema. Sigui com sigui, us recomano una observació: el terrible soroll circulatori ve, principalment, dels autobusos. El celebrat transport públic –un bus rere l’altre–, que vertebra el districte i el connecta amb les platges és la causa del malson sonor.

L’Ajuntament, ara mateix, planteja un pegot. La Via Laietana no es camina, es travessa: és un obstacle en la marxa dels vianants cap a i des del Born. Això s’arregla eixamplant la zona de creuament a la part central, per fer-hi una boca ampla per on passin els ramats de turistes sense ensopegar entre si. Un eixamplament de les voreres a costa d’un carril de circulació també hi ajudaria. No hi ha motius reals per caminar en sentit vertical, però unes voreres completes i arbrades donarien una pauta de civilització a una via que resulta estèticament anacrònica.

Ara bé, la mobilitat és un sistema i una ciutat intel·ligent hauria de reaccionar sistemàticament als problemes que genera. No pot ser que es busqui una solució individual a cada cas: ara dibuixo la nova Meridiana, ara retoco el Paral·lel. Existeix el patró genèric que serveix per tot arreu, però no estaria malament pensar què fa Barcelona amb les seves grans vies més enllà del primer gest. És a dir, un model alternatiu a la rutina. Estem arreglant carrers com els arreglàvem fa trenta anys. El resultat és bo però podria ser més renovador, més profund, més filosòfic. Si la mobilitat és el tema estrella del mandat, sembla mentida que les realitzacions clau siguin una superilla frustrada i la mesura errònia i ditiràmbica de limitar les places d’aparcament subterrànies.

Dit això, la Via Laietana té ara mateix tres fites divertides: un edifici en lluita, al número 8, amb els veïns atrinxerats contra el barricidi, o sigui, contra el mercat especulatiu que els tritura. Després hi ha l’edifici a redimir, la vella i connotada comissaria de policia que òbviament ha d’arribar a ser un espai de memòria sobre la repressió, amb les seves estances de rajoles preservades per poder imaginar els interrogatoris i les tortures. I en tercer lloc, l’incòmode monument a Antonio López, el navilier hipermilionari que no feia fàstics al tràfic d’esclaus, un personatge poc vinculat a la ciutat actual, que ningú gosarà reivindicar. La política de memòria i de gestos reparadors és el que millor li funciona a aquest Ajuntament, allò que més facilita la complicitat de l’oposició, així que pot tirar milles. És una política que no frega el tronc central d’un hipotètic model de ciutat, però és que aquest model encara no ha emergit en la confusa tasca quotidiana.