Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

‘Clase valiente’

El documental de Víctor Alonso Berbel és alhora un experiment i una obra coral de reflexió sobre la manipulació del llenguatge en el discurs polític

La primera ministra britànica, Theresa May.
La primera ministra britànica, Theresa May. Getty Images

Es pot modelar la realitat a través del discurs públic? Evidentment sí. De fet, d’això va ara la política més que de cap altra cosa: de tractar d’induir en els electors una determinada percepció de la realitat favorable als interessos que es defensen. I per a això es recorre amb freqüència a la distorsió o manipulació del llenguatge. Però no és fàcil aconseguir-ho i de vegades l’estratègia triomfa, però altres vegades el tret surt per la culata, com acaba de passar-li a Theresa May.

Al festival DocsBarcelona es va estrenar un documental molt interessant sobre aquesta qüestió que ja es pot veure al cinema. Es titula Clase valiente. El poder de las palabras i és alhora una obra coral i un experiment sobre els mecanismes de manipulació del llenguatge en la política. Està dirigit pel jove cineasta Víctor Alonso Berbel, l’òpera primera del qual Puño i metal ja va rebre un ampli reconeixement, i ha estat produïda, amb ajuda de micromecenatge, per la Cooperativa Compacto que presideix Aritz Cirbián.

L’experiment va consistir a introduir el concepte “classe valenta” en els actes de la campanya electoral del 2015. Les peripècies de l’intent van acompanyades de les reflexions i explicacions de figures com el sociolingüista nord-americà George Lakoff, autor de l’arxicitat No pensis en un elefant: llenguatge i debat polític; l’historiador i analista britànic Owen Jones i el que podria semblar tant físicament com políticament el seu germà bessó espanyol, el politòleg Íñigo Errejón, l’escriptor francès Christian Salmon, autor de Storytelling: la máquina de fabricar historias y formatear las mentes i una vintena més d’experts i polítics en exercici. L’obra incideix en un assumpte de la màxima importància: la construcció de relats i marcs mentals destinats a induir una determinada percepció de la realitat i com la ciutadania pot defensar-se descodificant el discurs.

Les eleccions britàniques n’acaben d’oferir un excel·lent exemple. Theresa May va avançar les eleccions per reforçar-se en un moment de debilitat del laborisme i va plantejar la campanya com un plebiscit. Va intentar construir el marc conceptual següent: davant el desafiament del Brexit, la crisi migratòria o el terrorisme, qui és preferible que mani, una persona forta com jo, o algú feble i tranuitat com Corbin? Els seus spins doctors van creure que podien explotar els signes de debilitat del líder laborista, un home gran, d’aparença eixuta i qüestionat en el seu propi partit.

Però va resultar que el vell, feble i escanyolit Corbin omplia els mítings de joves i la seva campanya dominava les xarxes socials. Què havia fallat? El càlcul. Molta gent tenia motius per desconfiar de l’adveniment d’una nova dama de ferro. I Corbin va resultar ser més hàbil en el maneig de les metàfores. Per exemple, quan va qualificar de “taxa a la demència” la proposta de May de cobrar l’assistència domiciliària als malalts que tinguessin un patrimoni superior a les 100.000 lliures, inclòs l’habitatge, que haurien de vendre si no tenien altres recursos. Aquestes dues paraules definien molt bé el marc ideològic en el qual Corbin volia situar May: la dreta justifica les seves mesures al·legant que pretén la sostenibilitat del sistema però en l’única cosa que pensa és a esprémer els pobres, i ara també els malalts.

La lluita per imposar un relat és constant. Ho hem vist en l’intent del PP de presentar l’amnistia fiscal del 2012, brutalment desqualificada pel Tribunal Constitucional, com una mesura inevitable, de la qual el ministre Méndez de Vigo va dir fins i tot el divendres que va servir per evitar el rescat d’Espanya. Ja en el seu moment es va justificar en la necessitat d’obtenir ingressos per fer front a la crisi. Però, com ha establert el Constitucional, amb aquesta amnistia el Govern, en lloc de perseguir el frau fiscal, el que feia era perdonar els defraudadors i deixar d’ingressar uns diners molt necessaris.

Aquesta setmana hem vist un intent de manipulació encara més groller en la moció de censura presentada per Podem a l’Assemblea de Madrid. Per contrarestar la imatge del PP com un partit corrupte, els escuders de Cristina Cifuentes van intentar caracteritzar Podem com un partit de “pederastes i narcotraficants”. El problema d’aquest tipus d’estratègies és que la construcció del relat ha d’estar mínimament basat en una realitat tangible. I mentre els jutjats estan plens de casos de corrupció protagonitzats per primeres espases del PP, on són els pederastes i traficants de drogues de Podem? Com diu en el documental la catedràtica de la Universitat de Barcelona Estrella Montolío, la manipulació del discurs no només serveix per imposar un relat, sinó per ocultar realitats negatives per als ciutadans. Però la grandesa del llenguatge és que, de la mateixa maenra que serveix per emmascarar, pot servir per desemmascarar. D’això va Clase valiente.