Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

La triple ruptura

Puigdemont desafia la llei democràtica amb un referèndum secessionista i republicà

Carles Puigdemont comunica el dia i la pregunta del referèndum d'independència de Catalunya.
Carles Puigdemont comunica el dia i la pregunta del referèndum d'independència de Catalunya.

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha anunciat aquest divendres (flanquejat pel seu vicepresident, Oriol Junqueras) la data del referèndum il·legal (1 d’octubre) i la pregunta, que sondeja els catalans sobre si volen “un Estat independent en forma de república”.

La data arriba amb cinc mesos de retard inexplicat sobre el que s’havia promès, que no es deu a l’atenció prestada pel Govern a altres tasques: des de fa temps s’ha dedicat gairebé al 100% a salvar el titubant procés sobiranista. I la pregunta implica una ruptura triple: la de l’Estat constitucional, la de la forma d’aquest Estat i la de la Generalitat estatutària. Puigdemont s’ha negat a rectificar in extremis i assumeix així, en comandita amb Junqueras, la responsabilitat clau d’aquesta falsa, greu i disruptiva sortida a la qüestió catalana.

Convé que ningú s’enganyi sobre neutralitats i equidistàncies. Tot i que el PP va demostrar la seva hostilitat oposant-se a l’Estatut del 2006, la superior gravetat dels últims passos és enterament atribuïble al Govern català i els seus epígons. No és el mateix atenir-se a la llei democràtica (encara que sigui sense iniciatives polítiques addicionals) que vulnerar-la.

El preanunci de l’anunci de la convocatòria es va fer amb aquesta solemnitat —una cosa fàtua i desacordada amb la tradicional sobrietat catalana— que s’intenta imprimir a tots els esdeveniments del procés. Però no hi va assistir ningú més enllà dels alacaiguts diputats de Junts pel Sí i la CUP. I tres manifestants a l’adjacent plaça de Sant Jaume.

Ha estat així una celebració astènica i innòcua, d’efectes de moment estèrils, excepte les imatges propagandístiques: el que es buscava. La sorprenent inclinació de la Generalitat a no deixar traça escrita dels seus actes més polèmics, per inqualificable astúcia o reprovable frau de llei, ha impedit que el Govern fes el que ha de fer: governar, administrar, gestionar. Així que els líders secessionistes desnaturalitzen la principal instància executiva de Catalunya, en benefici exclusiu de l’agitprop. Una cosa de la qual algun dia haurien de respondre davant els catalans.

La retòrica propagandística va resultar buida, com és costum en aquests fastos. Puigdemont va lamentar amb una mica de raó els set anys de passivitat governamental transcorreguts des de la sentència que va restringir l’Estatut; però no va entonar autocrítiques per l’esterilitat del seu Govern i el precedent, que no han obtingut (a diferència del PNB i l’Executiu basc en finançament i AVE) cap resultat en un lustre de mobilització. Va debel·lar les negatives a les seves ofertes de diàleg, però obviant que aquestes no són genuïnes, ja que generalment anaven acompanyades d’ultimàtums, cartes marcades i atzucacs.

L’apel·lació al fet que s’està arribant al final de la legislatura (catalana) i el lament de Junqueras per les ocasions (en va al·ludir 18) en què Catalunya ha obtingut el silenci per resposta repunten potser un acte fallit. Conformat per la solitud dels protagonistes, el seu decreixent suport social i la insinuació d’una demanda d’alleujament —el que fos— al Govern, com a excusa per canviar d’estratègia. Però si això fos així, de nou aniria flanquejat per la política de fets (o d’anuncis perversos) consumats, del tot inacceptable.