Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

La Model i el populisme penal

Pensem en vies més civilitzades d'afrontar el delicte, però salvem l'edifici, exemple del model panòptic: l'arquitectura com a màquina de poder

Vista aèria de la Model, exemple d'arquitectura panòptica.
Vista aèria de la Model, exemple d'arquitectura panòptica.

La presó Model de Barcelona ha tancat, 113 anys després. La presó que un dia va ser presentada com a exemple del reformisme penitenciari mor obsoleta, amb dècades de retard. L’edifici reverteix a la ciutat i s’obre ara un important debat cívic sobre la seva destinació i sobre l’impacte al barri. De moment, els voltors ja s’han llançat sobre alguns veïns de la zona, davant l’oportunitat d’un negoci immobiliari que pot fer fora de casa seva molta gent. Un altre barri arrasat per l’especulació?

Però aquest esdeveniment també és una oportunitat de reflexionar sobre la cultura del càstig en les nostres societats. I sobre la significació de les presons. La Model ha estat testimoni de tragèdies personals, famílies destrossades, víctimes i botxins, vides frustrades, vides desmesurades, vides marcades, vides perdudes, figures icòniques de la història d’un país, riuada de sentiments i de ressentiments, senyals de sang i de sordidesa i molta lletra petita de la vida, tot això viscut en un espai tancat i barrat. El barri perd densitat emocional, encara que el que passés allà dins només transpirés cap a l’exterior de tant en tant: execucions, fugides, motins, furgons policials que van i venen, presos que entren, presos que surten, familiars, amics i advocats que transiten pel barri. Els mitjans han glossat aquests dies la repressió política, que marca la història de la Model. Salvador Puig Antich sempre serà una icona de la barbàrie del tardofranquisme. Però una presó la configuren sobretot els anomenats presos comuns, l’ombra de la vida quotidiana, la realitat de les fronteres gens èpiques de la convivència, i els canvis en els hàbits i en les maneres de vida d’una societat. I a aquesta població, marcada per l’estigma del delicte, se li nega reconeixement i memòria.

Malgrat que en la vida quotidiana vivim temps menys violents que mai, en els últims quaranta anys, la població penal ha crescut enormement, a tot arreu. El cas més espectacular és als Estats Units on el 1970 hi havia dos-cents mil reclusos i ara n’hi ha dos milions tres-cents mil. L’investigador Didier Fassin ho atribueix a la combinació de dos fenòmens: la intolerància selectiva de la societat enfront del delicte i el populisme penal. El que es tradueix en “una extensió del domini de la repressió i en una ampliació del règim de sanció”. La reforma del Codi Penal i la llei mordassa ho atesten a Espanya. Els governs conreen la por i els ciutadans demanen càstig. Es dicta una sentència de 15 anys de presó i se senten veus que diuen: “només?”

Claude Lévi-Strauss escrivia a Tristos tròpics: “A la major part de les societats que anomenem primitives” la forma com expulsem els individus considerats perillosos “fora del camp social, aïllant-los temporalment o definitivament, sense contacte amb la societat, en establiments destinats a aquest ús” els inspiraria “un horror profund”. “Revelaria als seus ulls la mateixa barbàrie que nosaltres tenim la temptació d’imputar-los”. En ple segle XXI, empresonar les persones, treure-les de la circulació per un temps, és el més usual dels càstigs. La ciutadania no només no ho qüestiona sinó que ho aplaudeix. Ens sembla el més natural del món. No seria hora d’obrir un debat sobre el populisme securitari i pensar en un nou reformisme per trobar vies més civilitzades per afrontar el delicte?

Acabo amb un prec. Cal salvar l’edifici, cal conservar aquest exemple canònic del model panòptic: l’arquitectura com a màquina de poder, que habilita la torre central perquè un ull invisible pugui contemplar el que passa en cadascuna de les galeries. Una forma arquitectònica clau en el disseny de la modernitat. Va néixer per millorar la condició dels presos condemnats a morir a les velles masmorres, en temps de reforma humanista, però va ser la construcció que guiaria a tots aquells edificis que havien de posar a cadascú en el seu lloc en recerca de l’eficiència de la nova societat: és el model de la presó però també de la fàbrica, de l’escola, de l’hospital, de la caserna, del manicomi. El nou ordre disciplinari. La Model cau quan l’ull invisible s’ha convertit en algorisme en l’univers digital.