Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Esperar cent anys més?

No només l'independentisme sinó el catalanisme des de fa més d'un segle sosté que Catalunya és una nació política

Sánchez va proclamar que "Espanya és una nació de nacions i Catalunya és una nació" a Barcelona.
Sánchez va proclamar que "Espanya és una nació de nacions i Catalunya és una nació" a Barcelona. EFE

Encara que és cert que ja figurava en la primera versió del seu programa per a les primàries socialistes, no va ser fins a la recta final del procés electoral intern –quan les possibilitats de victòria eren palpables i el suport del PSC massiu– que Pedro Sánchez va donar relleu a la proposta de “reconèixer el caràcter plurinacional de l’Estat”, d'entendre Espanya com una “nació de nacions”; en el benentès que l'única nació política i titular de la sobirania seguiria sent Espanya, però admetent l'existència en el seu si de “nacions culturals”.

Per als seus contrincants en la pugna per la secretaria general, aquestes idees de Sánchez resultaven tan atrevides, tan extravagants, que van ser objecte de viva polèmica en el debat del 16 de maig. A Susana Díaz li van semblar un exemple més de les “bandades, vaivens i canvis d'opinió” del detestat rival; i les “nacions culturals” per ell invocades, una expressió –va dir amb sarcasme– de la “imaginació” i la “creativitat” del madrileny. Patxi López es va mostrar igual de condescendent però més lacònic i, com si fos el mateix Ernest Renan, va etzibar: “A veure, Pedro, tu saps què és una nació?”

Segurament, la victòria de Pedro Sánchez que era portador de tals plantejaments ha precipitat la baixa del PSOE de l'exministre de l’Interior, José Luis Corcuera; i, francament, sense tenir a les seves files a l'ideòleg de “la puntada de peu a la porta”, no sé quina classe de futur li espera al socialisme espanyol... Però, indiferent a tan irreparable pèrdua, el retornat secretari general vol incorporar aquelles tesis a la ponència marc del 39è congrés del PSOE, que tindrà lloc d'aquí a una setmana. Unes tesis –convé subratllar-ho– que són d'enorme prudència i d'ortodòxia pura, ja que propugnen amb prou feines “perfeccionar el reconeixement del caràcter plurinacional de l’Estat, apuntat en l'article 2 de la Constitució”.

No obstant això, la simple ocupació de la paraula plurinacional per part del líder del principal partit de l'oposició ha fet saltar totes les alarmes. Una tropa de constitucionalistes i altres jurisconsults han corregut a advertir que es tracta d'un debat ple de perills; que obrir-lo és “caure en el parany polític del nacionalisme i deixar instruments en mans de partits que pretenen destruir el sistema”; que parlar de nació de nacions és “un contrasentit”; que admetre “nacions culturals” és problemàtic i, en tot cas, no pot legitimar ni drets d'autodeterminació ni privilegis econòmics. Divendres passat, en aquestes mateixes pàgines, el catedràtic Andrés de Blas ens alliçonava sobre els riscos de reconèixer el caràcter plurinacional d’Espanya i, de passada, feia dues afirmacions de gran importància històrica: que, en el procés constituent, els “fets nacionals” català o basc van renunciar “a ser qualificats de nacions”; i que la introducció del terme nacionalitats “no es va entendre com a sinònim de nacions”.

Ja em disculparà el doctor De Blas, però durant el període 1977-79 cap expressió política dels nacionalismes català o basc va renunciar a res; en tot cas, es van inclinar davant la correlació de forces imperant a les Corts Constituents, amb ànim de fer viable el canvi democràtic. I, a Catalunya, tots els matisos del catalanisme, des del PSC i el PSUC fins a Esquerra Republicana, van entendre que el terme constitucional de nacionalitats era només un eufemisme de circumstàncies per no excitar els aparells encara franquistes de l’Estat; però que a mitjà termini, una vegada dissipada l'ombra de la dictadura, nacionalitats només podia significar nacions. El concepte de nacions culturals no va aparèixer per res en el debat públic d'aquells anys; i, si algú sosté el contrari, haurà de demostrar-ho.

De qualsevol manera, que Catalunya és una nació, i una nació política, no ho afirma l'independentisme des del 2012; ho sosté el catalanisme des de fa més d'un segle, sovint amb el suport de la majoria democràtica dels catalans, per molt que l’Estat espanyol no ho admetés ni en els anys 1931-32, ni els 1978-79, ni el 2010 en el preàmbul de l'últim Estatut.

Ara, després de gairebé cinc anys de procés sobiranista, el segon partit polític espanyol –el PSOE– sembla disposat a debatre amb infinites cauteles la possibilitat que Catalunya sigui una “nació cultural” sense drets polítics. Quant temps hauria de passar perquè se la reconegués com a nació política constitutiva d’Espanya, igual que el Quebec al Canadà o Escòcia al Regne Unit? Cent anys més?

Joan B. Culla i Clarà és historiador