Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
Marginalia

Independentisme i tirania

Timothy Snyder ho té clar: per difondre la seducció totalitària cal la creació d’un argot elaborat meticulosament i progressiva, per tal que una determinada fantasia arribi a ocupar un lloc de pseudorealitat

No hi ha cosa més fàcil que convertir una ciutadania en massa o en turba.
No hi ha cosa més fàcil que convertir una ciutadania en massa o en turba.

Hannah Arendt, la gran politòloga alemanya, considerava que per poder parlar de totalitarisme no cal que hi hagi un estat totpoderós i violent (és el cas del feixisme, i encara més del nazisme i de l’estalinisme): n’hi ha prou que s’hagi eliminat la diferència entre la vida pública i la privada. Així ho esmenta un passatge del llibre de Timothy Snyder, recent, anomenat Sobre la tirania. 20 lliçons que hem d’aprendre del segle XX (Barcelona, Destino, 2017), segle prou conegut per les seves derives totalitàries d’un i altre signe. En una situació de caire totalista—que és el mateix, però dissimulat per amor de correcció política i incorrecció lèxica, que totalitarisme—, diu Snyder, “en comptes de definir els fets o de generar interpretacions, ens deixem seduir per la idea d’unes realitats ocultes i unes conspiracions que ho expliquen tot”. És exactament el que està succeint a Catalunya des de fa uns quants anys.

Snyder té bona cura d’analitzar en el seu llibre per quins mecanismes es produeix aquesta seducció. Com ha succeït a molts règims parlamentaris europeus des del XIX —vegeu el clàssic de Tocqueville sobre la qüestió—, n’hi ha prou que uns dirigents, visibles o no, lligats directament al poder o no, escampin entre la població una sèrie de pseudoveritats per generar una opinió comuna que tira cap a una banda determinada. Tots els ciutadans d’un país haurien d’estar molt ben informats sobre els diversos aspectes de la vida pública —i la privada— per no quedar subjugats per l’encanteri d’allò que divulga el poder —visible o no, repetim— a favor d’una tendència (no arriba a idea) determinada. No hi ha cosa més fàcil —més encara d’ençà del crèdit de les noves tecnologies— que convertir una ciutadania en massa o en turba, en munió, en tracalada. Destriar entre la massa les persones que s’han fet una idea cabal, assaonada i reposada del que està en joc seria una operació gairebé impossible: un cop la turba s’ha constituït, un cop vola l’eixam, adelerat i anhelant, cap a una fita, resulta difícil dissuadir-lo en nom de la realitat de les coses o del pragmatisme. Ha quedat constituïda, quasi misteriosament, una tirania.

</CS><CS8.8>Snyder no oblida el mecanisme més concret que afavoreix aquest estat de coses en la vida pública: la creació d’un argot elaborat meticulosament i progressiva, per tal que una determinada fantasia arribi a ocupar un lloc de pseudorealitat: és la pràctica, avui tan estesa arreu, del que s’anomena la postveritat, que, en puritat, hauria d’anomenar-se l’antirealitat. Diu Snyder: “La primera manera com mor la veritat és l’hostilitat descarada a la realitat verificable, que adopta la forma de presentar invencions i mentides com si fossin fets”. A Catalunya, per no anar més lluny, domina en aquests moments una mena de mantra xamànic que oculta les veritats, se les empassa i les arruïna: “dret a decidir”, “procés”, “Madrid ens roba”, “independència”, “llibertat”, “dret a votar” —com si no votéssim quasi un cop l’any— o “judicialització de la política”: expressió, aquesta darrera, que substitueix la que té lloc en realitat: la politització de les decisions judicials, sempre amb la tàctica tan eficaç del victimisme. Victor Klemperer, al seu llibre La llengua del Tercer Imperi —que tots els catalans farien bé de llegir— va fer una anàlisi perfecta, de gran sociopsicolingüista, sobre aquesta manera de procedir. També ho va fer Jean-Pierre Faye al llibre Introducció al llenguatge totalitari, del 1972.

Per fi, però encara més important que tot plegat, apareix la substitució de la idea republicana d’una ciutadania sobirana per la idea de poble, un conglomerat pastós i d’indiscernibles individualitats, creat els últims anys al nostre estimat país gràcies a una mobilització estètica de gernacions engrescades, pràctica del tot immoral des del punt de vista de la salut pública. Sempre que es parla de poble, popolo o Volk, queden condemnats a una mena d’exili interior tots aquells que no combreguen amb les idees que la propaganda ha fet circular amb tots els mitjans possibles. Damunt, aquesta propaganda no ha estat solament un acte d’irresponsabilitat dels últims governs, sinó també una conxorxa entre el poder i dues entitats que ni tan sols estan representades al parlament: l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural.

Després passen els anys i la realitat s’imposa. I hom descobreix que tot aquell moviment no ha servit per a gairebé res, i que potser hauria estat més lògic, encara que molt poc desitjable, propugnar una insurrecció armada: així va alliberar-se Catalunya de l’imperi napoleònic, al cap i a la fi. Però no estic segur que els independentistes siguin tan valents com per oferir la vida al servei de la pàtria.

Rectificació. A l’article de la setmana passada vam dir que no hi havia cap traducció catalana de Poesia i veritat, de Goethe. Hi és, i és admirable, a càrrec de Núria Mirabet Cucala (Barcelona, 2008).