Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Miguel Ángel Bastenier, el ràpid

Excol·legues i amics del periodista i mestre mort recentment es reuneixen a Barcelona per recordar la seva trajectòria

El periodista Antonio Franco, l'escriptora Pepa Roma i l'historiador Fermín Vílchez, en l'homenatge a Bastenier.
El periodista Antonio Franco, l'escriptora Pepa Roma i l'historiador Fermín Vílchez, en l'homenatge a Bastenier.

“Els periodistes es divideixen en dues categories: els que són ràpids i els que no són periodistes”. Abans que aquesta frase es fes viral a Twitter, era una de les sentències –sentència en totes les accepcions possibles– amb les quals el recentment mort Miguel Ángel Bastenier intentava forjar l'esperit indòmit d'aprenents de periodisme. El record d'un dels degans de les seccions modernes d'"Internacional" als diaris catalans; analista agut; memòria infinita de la redacció dels sis diaris per on va passar –inclòs EL PAÍS– i mestre de periodistes va convocar ahir gairebé mig centenar dels seus excol·legues i amics a la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya, on se li va rendir un sentit homenatge. Bastenier va morir a Madrid el 28 d'abril, als 76 anys, per un càncer de ronyó.

La frase/sentència la va portar a col·lació Carlos Pérez de Fregues, periodista i amic de l'homenatjat. En el principal de Rambla de Catalunya, on té la seu el Col·legi, hi havia molts periodistes d'aquells que escriuen ràpid. Rapidíssim. Això sí, pocs d'hàbils a Twitter com ho va ser Bastenier, que va saber fer el pas de les seves classes analògiques al digital, un trànsit reeixit –té més de 171.000 seguidors– que ahir van lloar els seus propers. La seva carrera es va centrar a EL PAÍS, però abans d'això va marcar profundament la història dels mitjans catalans com un dels precursors del periodisme internacional modern, va recordar el també periodista i amic personal Xavier Vidal-Folch. Dominava l'anglès, cosa excepcional en les redaccions de la seva primera època. Plantejava idees perilloses, com anar més enllà dels papers que portaven els teletipers i afegir coses que sentia a la ràdio britànica. Va treballar a Diario Femenino, El Correo Catalán, Diario de Barcelona, El Periódico de Catalunya i va dirigir el Tele/eXprés. “Una barreja d'ànima mediterrània amb un periodista anglosaxó”, va sintetitzar Vidal.

“Era un d'aquests personatges que un creia que existia a les redaccions clàssiques dels diaris. Un tipus que ho sabia tot, que ho ha fet tot i, a més, sempre bé”, va recordar el director fundador d'El Periódico, Antonio Franco. Però va anar més enllà, com va recordar Vidal-Folch: “El va regalar” a qui volgués. Va escriure dos manuals de periodisme i va fer classes no només a la universitat sinó també a l'Escola de Periodisme d'EL PAÍS i a la Fundació Nou Periodisme Iberoamericà (FNPI). No hi ha cap gran capçalera llatinoamericana en la qual no hi hagi un exalumne d'un dels seus cursos. Ell i la seva visió del periodisme ja són infinits.

“El periodisme té una única finalitat?”, li va preguntar una periodista del diari colombià El Espectador fa un any. La resposta, que va recordar ahir Pérez de Rozas, és una classe de periodisme en si mateixa: “Una de bàsica, però d'extensió interminable: explicar al ciutadà com creu que són les coses. El periodista no ha de donar beure a l'assedegat, ni de menjar al famolenc, ni ensenyar el qui no sap, ni vessar benaurances sobre la humanitat. Tot això pot, més o menys, passar, però com a subproducte del seu treball, no com a intenció directa, que és la de servir el lector donant-li la millor representació que el diari sigui capaç d'explicar com són les coses”.

José A. Sorolla, un dels seus amics íntims, el va acompanyar gairebé fins al final. I ahir va explicar, no cabe duda –una de les falques favorites de Bastenier–, que va ser periodista fins al final. Catalunya va ser una de les seves preocupacions en l'última etapa. “Deia que la culpa era de la incapacitat de Castella de crear una Espanya diferent. Fins i tot es va convertir en federalista”, va explicar. No la va esmentar ahir, però Sorolla és l'autor d'una de les frases que millor descriu Bastenier: “Darrere d'una màscara que de vegades manifestava un punt de menyspreu cap als altres s'amagava la seva necessitat de ser estimat”.