Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Els tremolen les cames

Alguns parlen de xoc de trens. No n’hi haurà. Aquí només hi ha un tren, a tota velocitat, directe cap al precipici

Munté, Junqueras i Puigdemont, al Parlament.
Munté, Junqueras i Puigdemont, al Parlament.

O viuen als núvols, o no s'han tret el vel de la ignorància, o encara no s'atreveixen a dir als seus que els han enganyat, que han emprès una ruta sense mapa, que els han mentit i els segueixen mentint. De moment, encara no els han implorat que perdonin la seva ineptitud, els diguin que han de rectificar el rumb, desdir-se del que s'ha dit, abandonar l'aventura i replantejar-ho tot, de nou, des del principi. Encara no estem en aquest punt, però tot arribarà.

En aquesta difícil situació es troben els independentistes catalans, aquest Govern dirigit per Puigdemont i Junqueras que, segons sembla, un dia d'aquesta setmana fixarà la pregunta del fantasmal referèndum i la data en què, segons ells, se celebrarà. Ho anunciaran de forma solemne, amb tota la pompa i circumstància a la qual ens tenen acostumats per donar sensació de poder. Però serà una farsa, una altra més, i ho saben. Encara que segueixen endavant.

La fatiga s’estén, el descoratjament també, la sensació de perdre el temps es generalitza. A més, estan sorgint totes les dificultats que s’havien d'haver previst si tot aquest procés no hagués estat tan improvisat, tan sense idea i sense pla, com deia Jaume Vallcorba repetint una vella expressió de l'atrabiliari Pompeu Gener. Durant aquests últims dies anem de sorpresa en sorpresa.

Per exemple, l'exvicepresidenta Joana Ortega, inhabilitada pel Tribunal Superior de Justícia català per les seves responsabilitats en el 9-N i que ha recorregut al Suprem, camina inquieta perquè aquest dicti una sentència ràpida, encara que no l’afavoreixi, i així tingui temps a presentar-se com a candidata del seu partit –crec que el PDeCAT, però ja no m'aclareixo– a l'alcaldia de Barcelona. Vegem, en què quedem?

Si Joana Ortega tingués confiança en què això de la independència serà ràpid i fàcil, tal com diuen els seus, la seva sentència no el preocuparia gens ni mica perquè per a les noves eleccions a l'alcaldia de Barcelona, el 2019, la flamant desconnexió ja seria cosa passada i Catalunya seria, finalment, un poble lliure que, en reconeixement als seus sacrificis per la pàtria, l'hauria amnistiat. Però no: tanta confiança té Ortega en el que diuen els seus, que està nerviosa per si té temps per estar en condicions de complir amb la legalitat espanyola, la d'ara, la que apliquen els jutges en les seves sentències, i que sospita que encara durarà un cert temps. O sigui: desconfiança en el procés, confiança en el seu fracàs.

Tampoc els funcionaris de la Generalitat confien en la serietat de Puigdemont i els seus. Aquesta setmana passada s'ha sabut que una gran majoria no accepta formar part de les meses de contractació pública per si es veuen forçats a cometre algun acte il·legal i arriscar-se a ser inhabilitats. La por corre des de fa temps pels passadissos de la Generalitat. Lluís Llach, amb el seu advertiment, va fer un gran servei a l’estat de dret. La sentència que va inhabilitar a Mas, Ortega i Rigau ha fet l'efecte esperat, els funcionaris saben que és el que s’hi juguen i la llei es respecta sense obrir la boca.

Però Puigdemont i els seus són inassequibles al desànim: consulten a la Comissió de Venècia. Aquesta els respon que un referèndum només tindrà validesa si respecta la Constitució i les lleis. No calia cap consulta, aquesta evidència l'ha repetit aquesta Comissió en moltes altres ocasions. Ens ho explicava amb detall en aquestes pàgines el professor Josep Maria Castellà, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Barcelona i membre de la Comissió de Venècia, fa unes setmanes. Doncs bé, l'inefable Puigdemont responia que la Comissió donava la raó a la Generalitat i era un advertiment a l’Estat. Amb tota la cara. Enganyen i menteixen, són incontenibles.

Puigdemont ja va demostrar la seva ignorància sobre el que era un estat de dret quan va desafiar Rajoy a emprar la força per impedir el referèndum. “S'hi atrevirà, senyor Rajoy?”. El dret, senyor Puigdemont, és la força legitimada per la democràcia. Això s'explica a la primera classe del primer curs de dret. Un president de la Generalitat hauria de saber-ho.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional