_
_
_
_
_

Crònica d’una mort col·lectiva

Sabadell dirà adeu a la seva última gran fàbrica tèxtil, una obra racionalista d’estil Bauhaus excepcional a Catalunya

Cristian Segura
Façana de la fàbrica Artextil, a Sabadell.
Façana de la fàbrica Artextil, a Sabadell. MASSIMILIANO MINOCRI

Tothom plora el futur enderrocament de la fàbrica d’Artèxtil a Sabadell. Tothom el plora avui però ningú sembla que hi faci res per evitar-ho. D’Artèxtil, que va ser la gran empresa de teixit de llana d’Espanya, popularment coneguda com Can Garcia o Can Garcia-Planas, en queda un barri de cases unifamiliars amb jardinet –les dels antics treballadors–, dos centres escolars en mans dels salesians, una església, la de Sant Oleguer, i una fàbrica d’arquitectura racionalista, d’una elegància difícilment comparable entre l’arquitectura moderna industrial d’Espanya. Els finestrals llargs i estrets, les corbes de les torres, el blanc verdós de la façana combinat amb el marró dels acabats: l’arquitecte Santiago Casulleras va introduir aquesta herència de la Bauhaus a Sabadell el 1941. Tothom elogiava aquella colònia per ser avançada en el temps. Ara està condemnada a ser escapçada per donar pas a una promoció residencial.

“Aquesta fàbrica és com un transatlàntic. Era la fàbrica total i només íntegra té sentit estètic”. Qui ho diu és Plàcid Garcia-Planas, director del Memorial Democràtic i net de Josep Garcia-Planas, l’home que va aixecar Artèxtil. Una quarta part de l’edifici, encara en mans dels seus germans, està protegida com a patrimoni de la ciutat; la resta, propietat de Solvia –la filial immobiliària del Banc Sabadell–, desapareixerà per donar pas a una construcció d’onze plantes i 165 apartaments. El valor de la fàbrica també el reconeix la Fundació per a la Documentació i Conservació del Moviment Modern formada pels col·legis d’arquitectes d’Espanya: “La totalitat del conjunt presenta una marcada influència de la Bauhaus, que es pot apreciar en el tractament dels volums purs les finestres apaïsades, les marquesines d’entrada i el cos cilíndric que tanca l’escala principal. Els murs de les façanes conserven el seu color verd poma, característics de la Bauhaus”. L’historiador de l’art Josep Casamartina prefereix no parlar d’un edifici Bauhaus:“És un estil racionalista, funcional internacional. A Catalunya, del nivell d’Artèxtil, no en tenim cap altra”. Casamartina recorda que la fàbrica de Myrurgia a l’Eixample de Barcelona n’és el referent més similar, fins i tot en el seu destí: va ser parcialment enderrocada per fer-hi habitatges, un hotel i un gimnàs. “El que volen fer amb Artèxtil és pitjor”, avisa Casamartina.

Plàcid Garcia-Planas espera emprenyat la imminent desaparició del transatlàntic: “Tan de bo el meu avi hagués construït la fàbrica a Terrassa. Allà probablement l’haurien conservat. Ajuntament, rere ajuntament, Sabadell camina cap a la insubstancialitat”, diu el net. Però Garcia-Planas concedeix que la culpa no és només dels governs municipals: la responsabilitat és col·lectiva, un homicidi en grup, com a l’Orient Express d’Agatha Christie. El primer culpable va ser la globalització: la deslocalització cap a l’Àsia de la indústria tèxtil va tancar la fàbrica el 2007. Els hereus Garcia-Planas que gestionaven Artèxtil van vendre al Banc Sabadell la part de la fàbrica que va a terra per poder sanejar els números de la companyia. El govern municipal del PSC i de Manuel Bustos va modificar el Pla General d’Ordenació Urbanística per fer lloc al projecte. L’aleshores oposició de l’esquerra alternativa, amb la coalició Entesa al capdavant, posava el crit al cel perquè ho considerava una acció especulativa i la pèrdua d’un actiu industrial que encara podia acollir nous negocis. Aquells mateixos partits que van fer-hi oposició governen avui Sabadell i són els que van portar el 2016 al ple municipal l’acta de defunció final de la fàbrica, amb la unanimitat dels grups de l’oposició –CiU, PSC i Ciutadans– i amb el vistiplau definitiu el desembre passat del Departament de Territori de la Generalitat. Maties Serracant, regidor d’Urbanisme, ha reiterat que el projecte estava tan avançat, amb el pes dels acords de l’anterior Ajuntament amb l’antiga propietat i amb Solvia, que és “molt difícil, si no impossible, fer-se enrere”, segons recull el diari iSabadell. La promoció també contempla la construcció d’un equipament municipal, encara per concretar.

Al ple de l’Ajuntament només hi ha dos regidors que demanen aquesta marxa enrere. Són Carles Bosch i Lluís Monge, regidors no adscrits que van abandonar el PSC l’any passat. Bosch i Monge consideren que Artèxtil és “l’última fàbrica d’aquell Sabadell industrial”, i afegeixen que “és patrimoni de la ciutat i dona personalitat al barri de Covadonga”. Proposen una permuta de terrenys amb Solvia que permeti a la immobiliària construir a la zona de Can Gambús. Bosch i Monge tampoc estan lliures de pecat perquè van formar part del grup de govern que va anar donant forma al projecte: “Entonem el mea culpa per no haver-lo aturat en el seu moment”, van reconèixer en una roda de premsa recent. Serracant va titllar de “temerària” la posició de Monge i Bosch, segons Ràdio Sabadell, “perquè no és fruit d’un procés de reflexió àmplia sobre el patrimoni, sobre la ciutat o sobre la capacitat econòmica de l’Ajuntament per fer front a aquestes transformacions urbanes”.

Els veïns ho accepten

Montserrat Parera, membre de l’Associació de Veïns del Barri de Covadonga, opina que “és difícil parlar d’aquest tema. És molt delicat. Els veïns no tenim res a dir perquè és un projecte en uns terrenys privats”. Admet que pot suposar “un deteriorament per al barri”, una zona de cases baixes, un espai que serveix d’oasi al costat del trànsit de la Gran Via: “No hem recollit firmes ni hem fet cap acció perquè poc hi podem fer si tots els grups municipals l’han aprovat per unanimitat”. Parera no va treballar a Artèxtil però sí que ho van fer la besàvia i l’àvia de la periodista Gemma Ruiz. La seva cèlebre novel·la Argelagues reprodueix la vida i patiments de les dones treballadores de Sabadell, i hi apunta la qualitat humana que, segons expliquen els testimonis del passat, prevalia a Can Garcia. Ruiz lamenta “una absoluta destrucció de la memòria tèxtil de Sabadell. Les generacions actuals no en sabem res; no s’honora aquell passat, ni la memòria obrera”. Ruiz creu que no hi ha moviments socials per mantenir Artèxtil “perquè ens han alienat. Als instituts, construïts damunt fàbriques desaparegudes, s’estudia la revolució industrial anglesa però no la de Sabadell; hi ha espais de memòria a Escòcia, Anglaterra, a Terrassa, però no a Sabadell. Jo vaig veure les fàbriques en un moment gris, el tèxtil patia un declivi i això fa que no hi hagi orgull industrial. Potser és massa tard”.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Cristian Segura
Escribe en EL PAÍS desde 2014. Licenciado en Periodismo y diplomado en Filosofía, ha ejercido su profesión desde 1998. Fue corresponsal del diario Avui en Berlín y posteriormente en Pekín. Es autor de tres libros de no ficción y de dos novelas. En 2011 recibió el premio Josep Pla de narrativa.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_