Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Germà Gregori

Gordó ha assegurat que mai va conspirar contra l'expresident Mas. I ha de ser cert, doncs és un fervent catòlic

Gordó amb l'expresident Artur Mas, al desembre de 2014.
Gordó amb l'expresident Artur Mas, al desembre de 2014.

La tradició barcelonina de la nit de Reis situa el patge Gregori en el paper d’aconseguidor. Ell s’encarrega d’explicar a ses majestats d’Orient qui es porta bé i qui malament. Els Reis actuen, doncs, segons el dictamen d’en Gregori a l’hora de repartir carbó o regals. Potser aquest és el motiu pel qual Gregori és també el nom en clau que alguns empresaris utilitzaven per referir-se a Germà Gordó, exgerent de Convergència (2005-2010), exsecretari del govern d’Artur Mas (2010-2012), exconseller de Justícia (2012-2016) i home que, segons la Fiscalia Anticorrupció, exercia el paper de recaptador o aconseguidor en el cas 3%. Des del divendres, la justícia l’investiga per diversos delictes de corrupció en aquest entramat.

Tant si és Gregori o Germà, tothom coneix la seva dedicació al partit. Fins i tot Lluís Prenafeta, ex-mà dreta de Jordi Pujol i investigat en el cas Pretòria, va invocar el seu nom en una trucada telefònica el 2009 al llavors cap d’oposició, Artur Mas. Prenafeta demanava que la plana major del partit assistís a un esmorzar amb un empresari “controvertit”, el número dos de CIRSA, Isaac Lahuerta. L’exsecretari de Presidència parlava de convidar –fins que Mas el va treure del seu error– “Francesc Gordó”, una barreja entre Germà Gordó i Francesc Gordo, dirigent històric de CDC, que va arribar al pujolisme per la via bancària i que va estar relacionat amb el cas Casinos de finançament de CDC. L’acumulació de dades, noms i la suma de tanta experiència de ben segur van provocar la confusió de Prenafeta entre dos experts en lampisteria i finançament del partit.

La diferència fonamental és que Gordo va morir el 1998, mentre que Gordó està molt actiu. Hi ha hagut diversos esmorzars a Madrid en els quals Germà Gordó es postulava –asseguren alguns comensals– com a recanvi d’un Artur Mas que llavors encara no havia estat jubilat per la CUP. El mateix Daniel de Alfonso, quan era cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya, va proposar a Jorge Fernández Díaz, llavors ministre de l’Interior, el nom de Gordó com a recanvi del patriota Mas. L’exgerent de CDC era considerat per De Alfonso com “un dels nostres”, és a dir, un home disposat a donar carpetada a l’aventura sobiranista. L’estima era mútua almenys abans que esclatés tot l’embolic de la caça d’independentistes –el juny del 2016– que va projectar l’inquisidor Fernández Díaz. D’una altra manera no s’entendria que, a proposta de Gordó, De Alfonso hagués estat condecorat per la Generalitat amb motiu del Dia de les Esquadres, l’11 d’abril del 2016.

Gordó ha assegurat que mai va conspirar contra l’expresident. I ha de ser cert, perquè és un fervent catòlic. També hauria de ser veritat que no va fer negocis bruts. Fa un parell de setmanes va comparèixer davant el Parlament per donar explicacions del cas 3% i va confessar que estava net de responsabilitats: “M’han convidat a la llotja del Bernabéu i a caçar i mai hi he anat; sempre he actuat d’acord amb l’ordenament jurídic”. La veritat és que, com tants humans, Gordó ha estat temptat pel costat fosc de la força. Hi ha dos testimonis protegits del cas 3% que apunten a l’exgerent de CDC com el centralitzador de presumptes comissions il·legals. “Tu no obeeixes. Ara a qui no obeeixes és president, a veure què passarà”, assegura un empresari que li va dir Gordó.

El 2013, ERC va salvar Gordó de ser reprovat pel Parlament pel cas de Xavier Martorell, el seu director general de Serveis Penitenciaris, que va realitzar presumptes encàrrecs d’espionatge de companys de partit ni més ni menys que a la mítica Método 3. La reputació de l’agència de detectius era coneguda, ja que va gravar l’animada conversa al restaurant La Camarga entre Alicia Sánchez-Camacho i Victoria Álvarez, exparella de Jordi Pujol Ferrusola. Malgrat tot, Gordó va mantenir Martorell durant tres mesos i mig en el càrrec, fins que finalment va dimitir. Dins del mateix partit hi havia qui assegurava que el cessat havia intentat de muntar alguna cosa així com el cinquè directori del KGB, que s’encarregava de la dissidència política.

Al llavors conseller de Justícia tampoc li va tremolar el pols quan va decidir concedir el règim obert als expresidents de Ferrocarrils de la Generalitat Enric Roig i Manuel Herce. Estaven condemnats a quatre anys de presó i van complir 48 dies. Van malversar 2,7 milions en un fons de pensions i sense haver restituït els diners públics robats van rebre aquesta injecció d’autoestima de la Generalitat. Gordó els va considerar “delinqüents primaris”, amb moltes ganes de reinserir-se socialment. Un exemple de fe en el sistema.