Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Trump retira els EUA de l’Acord de París contra el canvi climàtic

El president fa un gir aïllacionista i abandona la lluita contra un dels desafiaments més inquietants de la humanitat

Donald Trump
Donald Trump, dijous a la Casa Blanca. AFP

Els Estats Units han deixat de ser un aliat del planeta. Donald Trump ha posat de manifest les seves conviccions més radicals i ha decidit trencar amb l'Acord de París contra el canvi climàtic, que qualifica de “debilitant, desavantatjós i injust”. La retirada del pacte signat per 195 països marca una divisòria històrica. Amb la sortida de l'acord, el president de la nació més poderosa del món no només gira l'esquena a la ciència i aprofundeix la fractura amb Europa, sinó que abandona la lluita davant d'un dels desafiaments més inquietants de la humanitat. L'era Trump, fosca i vertiginosa, s'accelera.

El senyal és inequívoc. Després d'haver rebutjat l'Acord del Pacífic (TPP) i imposat una negociació amb Mèxic i el Canadà en el Tractat de Lliure Comerç, el president dels EUA ha obert la porta que tants temien. De res ha servit la pressió de Nacions Unides o la Unió Europea, ni de gegants energètics com Exxon, General Electric o Chevron. Ni tan sols ha volgut escoltar la crida unànime de la comunitat científica. Trump ha posat la lupa en els “interessos nacionals” i ha consumat el gir aïllacionista davant d'un acord confirmat per tot el planeta, excepte Nicaragua i Síria.

“He complert les meves promeses, una rere l'altra. L'economia ha crescut i això només ha començat. No perdrem llocs de treball. Sortim de l'acord, i ho fem per la gent d'aquest país. Estic disposat a renegociar-ne un altre favorable per als Estats Units, però que sigui just per als seus treballadors, contribuents i empreses. És hora de posar Youngstown, Detroit i Pittsburgh per davant de París”, va clamar Trump.

És la doctrina d'Amèrica primer. Aquest programa, barreja de patriotisme econòmic i xenofòbia, que contra tot pronòstic el va fer guanyar la Casa Blanca. A aquest lema apel·la Trump cada vegada que veu perillar la seva estabilitat. Com ara. Assetjat per l'escàndol de la trama russa, sotmès a la pressió de les enquestes i estomacat pels grans mitjans progressistes ha llançat un directe al món amb l'esperança de rebre els aplaudiments dels seus votants més fidels, la massa blanca i empobrida que culpa la globalització de tots els seus mals. “Vaig ser escollit per representar els ciutadans de Pittsburgh, no de París. No es pot posar els treballadors davant del risc de perdre la feina. No podem estar en desavantatge permanent”, va afirmar Trump.

La ruptura és crucial, però no representa una sorpresa. Malgrat que els EUA són el segon emissor global de gasos amb efecte d'hivernacle, Trump sempre s'ha mostrat poc favorable a l'Acord de París. En nombroses ocasions ha negat que l'augment de les temperatures sigui conseqüència de l'activitat humana. Fins i tot s'ha burlat d'això. “Accepto que el canvi climàtic estigui causant alguns problemes: ens fa gastar milers de milions de dòlars per desenvolupar tecnologies que no necessitem”, ha escrit a Amèrica lisiada, el seu llibre programàtic.

Però més que el rebuig al consens científic, el que realment ha mogut Trump ha estat el càlcul econòmic. En el seu discurs el pacte ha esdevingut un mer acord comercial, injust i perillós per als EUA. Una barrera burocràtica que, al seu parer, impedeix la lliure expansió industrial i que només ofereix avantatges competitius a la Xina i l'Índia. “Aquest acord té poc a veure amb el clima i més amb altres països traient avantatge dels Estats Units. És un càstig per als EUA. La Xina pot apujar les seves emissions, davant de les restriccions que ens hem imposat. I l'Índia pot doblar la producció de carbó. Aquest pacte afebleix l'economia nord-americana, redistribueix la nostra riquesa fora i no ens permet utilitzar tots els nostres recursos energètics”, va reblar.

Presa la decisió, la sortida és fàcil, encara que tècnicament lenta. A diferència del Protocol de Kyoto, que George W. Bush va abandonar el 2001, l'Acord de París no és vinculant. No ha estat ratificat pel Senat i no preveu penalitzacions. El fet aglutinador és el compromís. En aquest marc, cada país és lliure de decidir el seu propi camí a l'hora de retallar emissions de gasos amb efecte d'hivernacle. L'objectiu és evitar que a finals de segle la temperatura mundial superi en dos graus el nivell preindustrial (ara mateix ja ha augmentat 1,1º).

Per aconseguir-ho, Barack Obama va oferir reduir les emissions dels EUA entre un 26% i 28% per  al 2025 respecte als nivells del 2005. Però les mesures que va engegar ja han estat frenades per Trump. En quatre mesos de mandat ha signat 14 ordres executives destinades a desmantellar-les i ha situat al capdavant de la influent Agència de Protecció Ambiental Scott Pruitt, considerat un cavall de Troia de la indústria més contaminant. Pruitt sempre ha rebutjat que els humans siguin els causants del canvi climàtic i, com a fiscal general d'Oklahoma, va arribar a demandar 14 vegades l'agència que ara dirigeix seguint les directrius de les grans companyies petrolieres i elèctriques.

La retirada de l'Acord de París representa la victòria del Trump més retrògrad i dels seus assessors més radicals, els forjadors de la doctrina del patriotisme econòmic. En aquesta batalla, l'estrateg en cap, Steve Bannon; el conseller de Comerç, Peter Navarro i el mateix Pruitt han guanyat la pugna als que s'oposaven a Ivanka Trump; al seu marit, Jared Kushner; al secretari d'Energia, Rick Perry, i al d'Estat, Rex Tillerson, antic director executiu d'Exxon, una companyia que fins l'últim moment ha demanat que els EUA es mantinguin en el pacte.

La disputa ha estat llarga i penosa. Ha estat ajornada diverses vegades, i Trump no ha parat d'oscil·lar. Fidel al seu estil, el president ha mantingut tots els platerets en l'aire fins l'últim moment. Ha consultat, pressionat i preguntat. Al final, s'ha decidit per allò que li dictava l'interès més immediat. La supervivència electoral.

En aquest gir, el llarg termini i els objectius estratègics han quedat perjudicats. Els Estats Units retrocedeixen en la seva capacitat de lideratge i abandonen un espai privilegiat que la Xina, el màxim emissor global, ja ha assenyalat que vol ocupar. No només és que Washington fomenti la deserció d'altres països o que colpegi el fetge a la ciència, sinó que davant d'un dels principals reptes del planeta, tira la tovallola. Amb Trump a la Casa Blanca, el món està més sol.