Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

La reprovació

No n’hi ha prou amb reprovar un ministre i els seus fiscals. El Govern central en ple mereix, de manera imperiosa i inajornable, una censura total i definitiva

José Manuel Maza presideix la reunió de fiscals superiors a Barcelona.
José Manuel Maza presideix la reunió de fiscals superiors a Barcelona.

Quan, el 2013, el fiscal superior de Catalunya es va atrevir a emetre una opinió jurídica prudent sobre la consulta independentista sense satanitzar-la, el fiscal general de l’Estat (FGE), obligat pel Govern central, el va comminar a dimitir “voluntàriament”. Així començava l’espiral d’instrumentalització i el desprestigi més recents de la Fiscalia. Poc després, també es va veure obligat a dimitir el mateix FGE, Torres-Dulce, després es van desfer de la següent FGE Madrigal, i de passada del fiscal en cap de l’Audiència Nacional, del d’Euskadi i del de Múrcia, castigat per la seva tenacitat insubornable. Llavors va arribar Maza, el nou FGE, que va nomenar Moix fiscal en cap d’Anticorrupció. Aquest va començar a intentar apartar alguns fiscals d’investigacions complexíssimes, a alentir-les o dificultar-les, la qual cosa va generar sospites raonables de parcialitat.

Els fiscals d’Anticorrupció van respondre col·lectivament de manera especialment meritòria. Van exercitar una previsió legal que significa, més o menys, una objecció de consciència. Els fiscals la podran i l’hauran d’exercir quan les ordres dels caps siguin contràries a la llei o improcedents per qualsevol altre motiu. El ministre i el FGE, amb la intenció de minimitzar l’escàndol, van declarar que es tractava d’un fet ordinari, habitual. Però no és cert. Haurien de saber, i probablement sabien, que el gest dels fiscals és especialment infreqüent, extraordinari. Gairebé ningú no s’atreveix a esmenar una ordre o decisió del superior jeràrquic, i enfrontar-s’hi públicament en un escrit motivat. El cap Anticorrupció, davant de l’escàndol produït, va rectificar parcialment alguna de les seves decisions anteriors. Però tant ell com el FGE continuen manant, disposats a repetir les seves directrius sospitoses. Legalment, poden ordenar el mateix o un altre fiscal que compleixi l’ordre objectada, o fins i tot assumir el mateix cap l’administració temporal o definitiva de l’assumpte. Així doncs, l’objecció de consciència dels fiscals ha estat un gest èticament i jurídicament necessari, però no suficient.

Aquestes deplorables peripècies provocades per la cúpula de la Fiscalia demostren que al ministre de Justícia, Rafael Catalá, no li feia falta el consell que hagués volgut donar-li el presumptament corrupte Ignacio González: “escolta, Rafa, l’aparell de l’Estat o el tens o estàs mort”. El Rafa ja ho sabia i ho practicava.

La Fiscalia va néixer, històricament, com la llarga mà del rei davant dels tribunals. Després va ser l’instrument del Poder Executiu davant del Poder Judicial. La dependència efectiva dels fiscals s’assegurava mitjançant una estructura jeràrquica el cap suprem de la qual era nomenat i cessat discrecionalment pel Govern central. Així va romandre la institució, ininterrompudament, des del 1926 fins a la reforma legal de Zapatero, impulsada pel FGE Conde-Pumpido el 2007. La reforma legal va pretendre reforçar la imparcialitat del FGE col·locant-lo en una equidistància tènue entre el Poder Executiu, que el proposa però ja no pot cessar-lo, i el Poder Legislatiu, que el valida. Es va tractar d’evitar la preocupant aparença que la Fiscalia és un instrument que depèn del Govern central més que una institució imparcial de l’Estat. Per a això, des del 2007, tal com mana la Constitució, el Rei nomena el FGE a proposta del Govern espanyol i un cop escoltat el Consell General del Poder Judicial. Però, a més, i aquesta és la novetat, el FGE proposat haurà de comparèixer davant la Comissió del Congrés dels Diputats corresponent perquè en pugui valorar els mèrits i la idoneïtat. Així es donava a la Fiscalia el reforç democràtic de la convalidació parlamentària. No és gaire, perquè la valoració del Congrés no és vinculant. El Govern central podria persistir en la seva proposta encara que la majoria dels diputats el qualifiquessin desfavorablement. Però seria un gest insòlit que el Govern espanyol s’atrevís a menysprear el reforç democràtic que va pretendre la reforma mitjançant la nova convalidació parlamentària.

Doncs bé, això va ser, precisament, el que va passat. El 16 de maig passat el Congrés va examinar els mèrits i la idoneïtat del FGE. Tots els grups parlamentaris, excepte el del Govern central, el van suspendre a ell, el seu peó de brega Moix, i el mentor i director polític dels dos, el ministre “Rafa”. Lamentablement, el Govern espanyol va menysprear la clamorosa reprovació parlamentària, democràtica. Així expressa, sense complexos, que està disposat a fer miques la intangibilitat d’una institució constitucionalment imparcial, com és la Fiscalia, i per extensió, si li convé, la de qualsevol altra institució de l’Estat autònoma o independent. Davant d’una amenaça tan greu ja no n’hi ha prou amb reprovar un ministre del Govern i els seus fiscals. És el Govern central en ple el que mereix, de manera imperiosa i inajornable, una censura total i definitiva.