Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Kilian Jornet: així és el superhome que va pujar dues vegades a l’Everest en sis dies

Criat a la muntanya, el català absorbeix molt d'oxigen, puja 330 metres per hora en gran altura i s'ha adaptat del 'running' a l'Himàlaia

Kilian Jornet, a l'Everest.
Kilian Jornet, a l'Everest.

Kilian Jornet odia la ciutat. En la selva urbana, entre cotxes i gent, se sent en un món estrany. Dani Brotons, el metge que examina el cos de l'ultra maratonià i muntanyenc català, només aconsegueix arrossegar-lo a l'Hospital de la Cerdanya, per a una revisió anual. És llavors, entre sensors i cables, quan les pantalles mostren les xifres d'un superhome capaç de pujar l'Everest dues vegades en sis dies. Sense oxigen artificial, cordes fixes ni ajuda de xerpes. Només alguns xerpes havien repetit al cim del món (8.848m) en menys d'una setmana. Kilian va pujar la primera vegada en 26 hores des del monestir de Rongbuk (5.100m), més de 3,7 quilòmetres de desnivell positiu salvats en un dia, i va baixar en 12h fins al camp base avançat (6.500m). Un virus estomacal el va fer anar més lent del que ell pensava, així que, sense fer públics els seus plans, va esperar a estar recuperat i ho va tornar a intentar. Aquesta vegada des del camp base avançat al cim en 17 hores, quatre hores i mitja menys en el mateix tram que abans, i fregant el rècord de l'italià Hans Kammerlander el 1996: 16h 45m. El descens va ser també més ràpid, 30m, que en el seu primer intent.

Kilian, dempeus, amb set anys i junt amb la seva germana Naila, en el Breithorn, en els Alps suïssos.
Kilian, dempeus, amb set anys i junt amb la seva germana Naila, en el Breithorn, en els Alps suïssos.
Quin cos és capaç d'alguna cosa així? Sota aquests 29 anys, 1,72m i 59 quilos, l'informe del doctor Brotons revela algunes dades excepcionals. Com un consum màxim d'oxigen de fins a 89 mil·lilitres per quilo i minut, al nivell de les grans figures del ciclisme, com Chris Froome i en el seu moment Miguel Indurain, tots dos amb 88 —un jove de l'edat de Kilian que practica esport amb regularitat està en uns 50 ml/kg/min, un paràmetre que es redueix a la meitat per sobre dels 5.500m d'altitud—.

Amb aquesta absorció d'oxigen, el combustible que mou la locomotora, Kilian mobilitza en esforç màxim 200 litres d'aire per minut, i elimina molt diòxid de carboni. La fórmula màgica la completa el que es coneix com la capacitat tampó: la facilitat per neutralitzar l'acidesa que genera el múscul, el lactat, el causant del dolor. Després d'un alt esforç, el cos està ràpidament llest per un altre. La unió dels tres factors (oxigen, aire mobilitzat i recuperació) fa del cos de Jornet una màquina. "Però hi ha alguna cosa que porta tot això a l'enèsima potència", explica el doctor Brotons, "la seva ment. Té un poder mental brutal perquè gaudeix del que fa, no té la sensació de patir. Quan s'uneix tot això... Kilian pot fer el que vulgui". Brotons ha estat metge dels equips olímpics espanyols d'esports d'hivern. "He vist a gent molt bona, grans esquiadors de fons", explica. "Kilian marca la diferència amb el seu nivell mental. No sé on està el seu límit".

La genètica i l'entorn en el qual va créixer el va modelar de petit. Eduard i Núria, un guarda de refugi i una professora d'esports de muntanya, van posar al seu fill uns esquís gairebé abans que comencés a caminar. La família vivia al refugi de Cap de Rec, als Pirineus de Lleida, a gairebé 2.000 metres d'altitud i al costat d'una estació d'esquí de fons. Kilian va pujar el seu primer tres mil amb tres anys, als set va fer cim en un quatre mil, als 10 va completar la travessa dels Pirineus... Criat en altura, el seu cos es va habituar des del bressol als continus canvis d'altitud cada vegada que la família baixava des del refugi o pujava més en les seves contínues excursions. L'esquí i les carreres de muntanya van ser tan comunes per a ell com la marxa. Les seves articulacions es van enfortir saltant de roca en roca com una cabra. L'àlbum familiar està ple d'estampes sobre la pedra i la neu. "La nostra infància era estar el dia fora, en el bosc i en les pistes", recorda la seva germana Naila, dos anys menor, avui fisioterapeuta. "I Kilian era una bèstia, tot el dia corrent. Féiem cabanyes en els arbres, corríem descalços per la neu, ens banyàvem al riu a l'hivern...".

El nen es va convertir en el millor ultra maratonià del món. Kilian va guanyar tres vegades la Copa del món de carreres de muntanya, va polvoritzar el rellotge en proves com l'Ultra Trail del Mont Blanc (166km i 9.400m de desnivell), la Tahoe Rim Trail (265km i 8.000m) i el quilòmetre vertical... Era tan bo que es va quedar sense reptes. El 2012 va néixer Summits of my life, el projecte d'escalar a tota velocitat els majors cims del planeta.

Passar del món del running i de les maratons de muntanya al món dels vuit mil no va ser un salt senzill. Jordi Tosas, alpinista i amic de Kilian, va ser l'encarregat d'ajudar-lo a entendre les muntanyes de l'Himàlaia. Junts van fer les primeres expedicions a la gran serralada, van estar en el McInley i als Alps. Tosas el va ensenyar a aplicar l'alta velocitat a l'escalada. "Kilian ha nascut a la muntanya. És un atleta fora de sèrie i un muntanyenc de naixement. Té un nivell altíssim d'esquí i està aprenent la tècnica de l'alpinisme", explica l'alpinista, que assenyala al suís Ueli Steck, recentment mort, com el "gran exponent d'aquesta escalada al natural". "Kilian no està en aquest nivell. Està introduint-se a les grans muntanyes i ha de decidir si vol seguir corrent-les o escalant-les. Són dos universos diferents".

Kilian és un raig a la muntanya, capaç de pujar 1.000 metres de desnivell als Pirineus en 40 minuts. Però en altura, a 7.000 i 8.000 metres sobre el nivell del mar, la velocitat és una altra cosa. I en aquest món sense oxigen, Kilian també vola. Des del camp base avançat de l'Everest fins als 8.400m va signar 330 metres de desnivell positiu (metres verticals pujats) per hora. Steck, La màquina suïssa, arribava als 350. Inassolibles els xerpes, els amos de l'Himàlaia, amb fins a 450 metres per hora. "Kilian és especial, no hi ha ningú que se li sembli... menys els xerpes, que són els més ràpids...", comenta Tosas.

Fa uns anys, Kilian era un animal deslligat. Ho corria tot, ho pujava tot. Avui ha centrat els seus objectius. Prop dels 30 anys, busca l'equilibri entre l'esforç i la recuperació. El millor en córrer muntanyes ara les escala. Sobre la seva gesta a l'Everest, va comentar que "obre noves possibilitats en l'alpinisme". Sempre hi ha un nou cim.

MÉS INFORMACIÓ