Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
CRÒNICA

La foto de Wembley

Agustí Carbonell va disparar quan xutava Koeman i va sentir que tenia la fotografia del partit

Koeman xuta; Carbonell dispara.
Koeman xuta; Carbonell dispara.

Les redaccions s'aprimen i, amb el temps, les impressores desapareixen, els llapis i els quaderns no es restitueixen, les taules s'encongeixen, els telèfons fixos no sonen, els fulls disminueixen, els confeccionadors són cada vegada més escassos, la correcció s'automatitza, els serveis s'externalitzen i molts periodistes no hi són o acaben de marxar. No és que no tinguin res a fer, sinó que per a qualsevol notícia n'hi ha prou amb un mòbil o un portàtil, com si tots fóssim enviats especials, tot i que sigui a casa, un lloc des del qual no es discuteix tret que sigui amb la màquina d'encarregar, que no para de demanar perquè el web menja tot el dia.

La tecnologia simplifica la productivitat i al diari romanen els que manen i, per sort, segueixen també els que obeeixen, una espècie que convé protegir perquè fan triomfar els qui escriuen, i cuiden, d'altra banda, els lectors.

La foto de Wembley ampliar foto

Hi havia un temps, quan la secció en ple s'oferia a viatjar, en què a aquesta gent se la coneixia com els quedats especials. Alguns no vam viatjar, sense anar més lluny, a Wembley, sinó que érem a la redacció per tallar, enganxar, editar i celebrar l'arribada de la fotografia que va enviar Agustí Carbonell.

L'Agustí és un excel·lent editor gràfic, que surt de tant en tant per il·lustrar els millors reportatges o deixar una imatge per a la història, com qui no vol la cosa, senyal de la seva grandesa. Parlem, per exemple, de la foto de l'incendi del Liceu o del gol de Koeman en la primera Copa d'Europa que va guanyar el Barça. Carbonell va disparar quan xutava Tintín i va sentir que tenia la fotografia del partit. Així l'hi va dir al seu company de viatge, Marcel·lí Sáenz, per agilitzar la feina i avisar Raúl Cancio a Madrid i la redacció de Barcelona. La feina, per a nosaltres, va ser bufar i fer ampolles.

Em vaig alegrar molt per Agustí Carbonell perquè als d'esports ens va canviar la mirada sobre el joc quan va encarar les cròniques que anaven directes a l'estómac amb fotografies molt lúcides, poques com aquella en què un colom substituïa la pilota en un servei de porteria d'Ochotorena.

La meva satisfacció va augmentar després que El Periódico publiqués també la foto de Jordi Cotrina des de la banda contrària a la de l'Agustí. Si s'observen les imatges sembla com si tots dos s'haguessin fotografiat perquè van apuntar i van disparar al mateix temps, un davant de l'altre, el Jordi, a l'esquena de Koeman, i l'Agustí, de cara, de manera que podríem parlar d'una mateixa imatge vista per davant i per darrere.

Cotrina va fer les fotos que sabia que li demanarien, perquè sempre va ser un periodista de diari –la del capità amb la Copa, la plantilla amb el trofeu, la festa de celebració–, per després deixar-se endur per la intuïció, l'experiència o la pràctica i el bon gust per l'esport. Li encanta el tennis, és capaç fins i tot de fer un cartell per al mundial de pilota després d'enfocar nedadors i atletes, i naturalment sap com costa obtenir una bona imatge perquè es va passar molt de temps revelant i assecant negatius a lavabos com els de Wembley, discutint amb policies i serenos que el prenien per un intrús.

Sempre vaig tenir debilitat per Cotrina. Ara s'acaba de publicar un llibre seu, Minut 111, Editorial Base, que és una joia perquè reuneix 25 anys de feina en 150 fotografies amb textos de Marcos López. A Cotrina l'han portat a dalt de tot les seves fotos i els seus companys d'esports, periodistes com Marcos, David Torras, Joan Domènech, Jaume Pujol-Galcerán o Emilio, que com a membre de la dinastia Pérez de Rozas sap més que ningú sobre fotografia. Em reconforta parlar amb l'Emilio, amb el seu germà Carlos i amb l'Agustí, perquè em diuen que tinc raó sobre la meva estima per Cotrina.

L'àlbum explica com de feliços i còmplices dels futbolistes vam ser els periodistes en temps del Dream Team, quan tot ens resultava familiar, i com després ens han anat allunyant del camp i de la pilota, protegits com estan ara al club, amos del joc, disposats a aprofitar l'auge tecnològic per crear els seus propis mitjans de comunicació i els seus llibres. Aposto doble contra senzill que cap aconseguirà una foto semblant a la que Cotrina li va fer a Guardiola mantejat a la final de Roma, i encara menys com la que li va fer a Cruyff somrient amb la pilota en braços i que va presidir el seu comiat al Camp Nou.

Si no es pot entrar a la ciutat esportiva, la porta de la redacció ha d'estar sempre oberta per als fotògrafs com Cotrina. La renúncia suposaria una claudicació més i una taula menys. Els millors diaris tenen imatges personalitzades dels seus reporters gràfics, gent que coneix la casa, l'ofici i l'objectiu. Meticulós, exigent i sempre insatisfet, Cotrina tanca l'ull dret i obre l'esquerre per captar l'instant decisiu o retratar com el millor fotògraf d'estudi, mèrits que li han valgut premis com el Quim Regàs o el Panenka.

Cal anar als llocs, com a bons enviats especials, sabent que sempre es queda algú a la redacció. Atordits com estem pel soroll de les ràdios, les teles i els webs, no hi ha res més emocionant que mirar una foto com la de Koeman i recordar en silenci aquella nit de fa 25 anys en què el diari el fèiem entre tots.

MÉS INFORMACIÓ