Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Pobre Barça

No és fàcil pair que s’ha perdut la Lliga i espanta que el Madrid pugui guanyar també la Champions

Lionel Messi després del partit amb l'Eibar.
Lionel Messi després del partit amb l'Eibar. AP

Al barcelonisme sembla que li fa mandra jugar la final de Copa. No és fàcil pair que s’ha perdut la Lliga i espanta que el Madrid pugui guanyar també la Champions. Així és que ara mateix no fa cap gràcia anar a Madrid i córrer el risc, a més a més, de claudicar contra l’Alabès.

La Copa és la torna des que el Madrid i el Barça es disputen la Lliga i la Copa d’Europa. Quan es parla de doblets i triplets, com és el cas des que Guardiola i Luis Enrique han passat pel Camp Nou, només té sentit com a segon o tercer trofeu, mai com a símbol de l’èxit, com diria el president blaugrana Josep Maria Bartomeu, per més que el FC Barcelona sigui l’entitat que més l’ha guanyada i defensada, tot i les xiulades al Rei i alguna espantada com aquella que va protagonitzar a l’època de Van Gaal contra l’Atlètic.

No serà fàcil fer-se fort dissabte a Madrid.

A l’equip, al capdavall, l’han aplaudit a l’estadi cada cop que ha estat derrotat, el dia de la Juve i també després de vèncer l’Eibar mentre el Madrid es proclamava campió de Lliga a Màlaga. L’afició ha sentit dir que Messi s’empipa quan s’esbronca algun jugador i ara mateix només gosa donar les gràcies als futbolistes i a l’entrenador, que se’n va tan bon punt acabi el darrer partit de la temporada i de l’estadi Calderón.

Una cosa és la decepció, que és el que sentirien ara els seguidors culers, i una altra és el cabreig, que d’altra banda no es veu per enlloc, senyal de conformisme, desídia o tantsemenfotisme, com passava a l’època de Joan Gaspart. Ningú s’ha girat contra la llotja, ni ha demanat explicacions a la directiva, ni s’han vist mocadors blancs al Camp Nou. Tampoc se sap de cap moviment d’oposició que no sigui la veu de Joan Laporta, que amb raó es queixa de com ha estat tractat per la junta de Sandro Rosell i Bartomeu.

A Laporta se’l va acusar i denunciar per “dilapidar” una fortuna amb menjars tan comuns com un pollastre a l’ast en una rostisseria de Sant Cugat, o sibarites com una ampolla de Möet Chandon a Luz de Gas. Li han fet la vida impossible, així com també als seus consellers, fins que els jutjats li han donat la raó quan s’ha desestimat l’acció de responsabilitat engegada per Rosell, en la qual va qualificar la decisió com la més important de la història del FC Barcelona.

L’Audiència Provincial ha exonerat Laporta al mateix temps que el Rosell era empresonat, acusat de blanquejar capitals amb Ricardo Teixiera, el que va ser president de la Confederació Brasilera de Futbol. La imatge no pot ser més expressiva dels moments viscuts al Barça des del 2010: l’absolució de Laporta ha coincidit amb la condemna de Rosell.

Rosell es va equivocar de ple quan va decidir judicialitzar un club que sovint s’ha sabut corregir a partir de l’opinió dels socis, els mateixos que van penalitzar Laporta a les eleccions, després de fer-ho en una moció de censura, decebuts molts des que es va saber que va fer de mitjancer per a la venda del Mallorca a un empresari de l’Uzbekistan. La diferència, de totes maneres, és gran, perquè una cosa és discutir sobre la moral que ha de tenir un president i l’altra ser acusat de fer negocis bruts. No convé barrejar les coses, ni tampoc recordar ara els antecedents de Josep Lluís Núñez.

La qüestió és que l’afany de revenja de Rosell l’ha portat pel mal camí de la mateixa manera que condiciona el mandat del seu amic Bartomeu. Ara mateix sembla que ningú gosa dir res al president perquè se’l suposa esclau de les decisions del seu antecessor, com si ocupés un lloc que no volia i procura defensar com pot, sense fer fressa, només procurant acontentar Messi i no gastant més diners del compte perquè no el pugin fer fora, víctima de la pròpia legislatura i del codi ètic que van aprovar només arribar a la llotja del Camp Nou.

A vegades sembla com si no hi hagués president ni tampoc alternativa, quiet com està tothom, pendents només dels jutjats i dels gols de Messi. L’única militància activa que hi ha a l’estadi és artificial i a vegades fa mal d’ulls i d’escoltar, sobretot quan la grada d’animació crida “Michel maricón”. Els capitans tampoc diuen ni ase ni bèstia, i només se sent la veu de Piqué, únic a l’hora de tocar el voraviu a Madrid.

No se sap, d’altra banda, si Valverde és l’entrenador que necessita l’equip i sobretot Messi.

Tot plegat fa que la gent blaugrana estigui desorientada, sense cap ganes d’anar a Madrid. La Copa depèn més que mai de Messi, a qui se suposa també trist després que s’hagi ratificat la seva condemna per voler escapar-se de pagar a Hisenda. El desgast és monumental al Barça, raó de més perquè l’Alabès se sentí valent i a Madrid pensin amb el doblet a Cardiff. Si el futbol és un estat d’ànim, costa no caure en una depressió al Camp Nou.

Pobre Barça, on t’han ficat?