Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

En la mort de Rafael Metlikovez

Quan el vaig conèixer, Barcelona encara no era olímpica i la poesia es practicava al carrer, als bars, allà on es podia

Rafael Metlikovez.
Rafael Metlikovez.

N'hi haurà que coneguin Rafael Metlikovez (Canovelles, 1964-Granollers, 2017) per les seves cròniques esportives en aquest mateix diari. Signava la secció En un periquete, dedicada al RCD Espanyol. Gran lector d'Albert Camus, sabia que: “La pilota no et ve mai per on creus que et ve”. O, com va titular una de les seves obres escèniques: “Els plans no surten mai”. L'atzar, la fatalitat de l'atzar i les reaccions de la gent davant d'aquest atzar semblaven atreure'l molt més que no pas el que passava al terreny de joc. Per al Rafael el futbol era una cosa molt seriosa, i l'humor també. Afirmava amb Edgar Morin: “Jo no soc dels vostres”. En un país culer, la seva independència el va fer un perico sense fanatismes, amb la mirada distant de qui sospesa una fruita abans de comprar-la. Qualsevol aparença és enganyosa.

Em consta que molta gent el llegia, tot i que sense ser de l'equip blanc-i-blau. Fins i tot, encara que no ens agradés el futbol. Ell deia que: “Il·lusionar-se amb l'Espanyol és un viatge apassionant per una realitat alternativa, contracultural, periquita i perifèrica”, pura filosofia de butxaca per transitar per carreteres poc concorregudes. Se sentia còmode en l'underground, sota la superfície. Per això, la seva observació de l'acte esportiu era, principalment, l'observació del públic. A diferència de moltes altres cròniques del gènere, en les seves apareixia l'afició, l'home de la graderia, amb les seves misèries i les seves alegries, convertit en el centre d'aquesta metàfora de la societat que és un estadi de futbol.

Com una nina russa, abans que cronista esportiu, el Rafael era terapeuta familiar. Un psicòleg sistèmic, amb una visió pertorbadorament complexa i holística dels trastorns mentals. La psicologia l'apropava a les angoixes i als dubtes aliens, per entendre millor els propis. I això el va portar, primer, a la performance, i a la poesia, després. Llavors va ser quan jo el vaig conèixer. Barcelona encara no era olímpica i la poesia es practicava al carrer, als bars, allà on es podia.

Nosaltres vam poder fer-ho a Granollers, al bar El Mirallet, on vam debutar el desembre del 1991. Durant els primers anys, fèiem entre cinc i sis recitals a la setmana. Llegíem amb Jordi Pope, Josep Ramon Roig, Enric Cassases o Carles Hac Mor. Recitàvem des de Portugal, França, Itàlia o Alemanya, a Mèxic, Colòmbia o els Estats Units. Amb el Rafael vam viatjar molt, primer en llarguíssims trajectes en autocar, després en tren i en avió. Moltes de les nostres confidències i converses les vam tenir mentre ens desplaçàvem. Vam publicar un CD i diversos llibres de poesia, i dues recopilacions d'aforismes. En aquells anys, vam compartir escenari amb poetes com Joan Brossa, John Giorno, Lello Voce, Jesús Lizano o Jean Jacques Lebel. Vam escriure per a la Fura dels Baus, vam estrenar diverses conferències escèniques, i vam llegir a tot arreu on ens van convidar. Fins que l'agost del 2014, a Ripoll, convidats per Josep Pedrals, i amb Francesc Garriga entre el públic, vam donar per acabada la nostra última funció.

Però la biografia del Rafael inclou altres capítols. Va escriure per a diversos espectacles de la ballarina Sol Picó, i en d'altres muntatges de la marionetista Mariona Masgrau. Com a humorista, va col·laborar en la desapareguda revista d'Antonio Fraguas Forges, A las barricadas. I encara li va quedar temps per crear els seus propis monòlegs escènics, com l'espectacle Circonferencias. O per escriure en un catàleg de la fotògrafa Consuelo Bautista: “Què és el que tant sorprèn els esquelets, que van tot el dia amb la boca oberta? Va ser l'últim que va veure el viu o va ser el primer que va veure el mort?”

MÉS INFORMACIÓ