Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

El món per un forat

Al llarg de la primera meitat del segle XIX, van ser freqüents aquest tipus de representacions, que de vegades rebien el nom de teatre pintoresc

La plaça del Bon Succés de Barcelona.
La plaça del Bon Succés de Barcelona.

Abans de l’aparició del cinema, recorrien Europa uns carros, amb un espectacle molt popular durant el segle XVIII, que al nostre país va ser conegut com tutilimundi o mundinovi. Es tractava d’un petit teatre mecànic que, mitjançant una lent d’augment, permetia veure grans panoràmiques de ciutats o episodis històrics famosos. En una època en la qual la gent viatjava poc, aquesta era una gran oportunitat per conèixer altres latituds. Hereu d’aquells enginys de fira, va aparèixer el panorama, el primer d’una família d’instruments òptics, que permetien una vista panòptica d’una tela pintada. A Bèlgica, el físic Étienne-Gaspard Robert, més conegut com Robertson, va inventar el fantascopi, amb el qual representava fantasmagories. Un dels seus imitadors, Martin Aubee, va portar aquella funció d’esquelets evanescents i cortines de fum a Barcelona. Ho sabem pel llibre Memorias de un menestral de Barcelona, de Josep Coroleu, on narra que, el 1802, oferia fantasmagories en un local del carrer de Guàrdia, cantonada al de Trenta-Claus (avui Arc del Teatre). Un any més tard, El Diario de Barcelona recollia el retorn d’aquest artista, aquesta vegada instal·lat en un magatzem de l’atzucac del Bisbe Caçador, davant de l’església de Sants Just i Pastor. Aquell Nadal, es va anunciar una fantasmagoria a càrrec del físic francès Francisco Bienvenu, al Teatre de la Santa Creu de la Rambla. La premsa afegia, que no era la primera vegada que visitava la capital catalana, on ja havia actuat el 1797.

Al llarg de la primera meitat del segle XIX, van ser freqüents aquest tipus de representacions, que de vegades rebien el nom de teatre pintoresc. El 1822, el francès Louis Daguerre va inventar el diorama, que consistia en una maqueta amb figures de persones, animals o edificis, darrere de la qual hi ha una tela de seda pintada que, a través d’un visor, produïa una sensació de realitat. El mateix Daguerre va inventar el microscopi solar, que segons informava el diari El Constitucional, es va poder veure el 1840 en un pis de la Rambla de Santa Mònica. Els sistemes es van multiplicar, apareixent el georama, el cosmoneorama, el kaiserpanorama, el panstereorama, el diaphanorama, l’uranorama, el ciclorama o el nietorama. Un d’ells, el neorama, va arribar a Barcelona el febrer del 1834. En feia publicitat El Diario de Barcelona: “Segueix ensenyant-se el neorama de les Quatre Nacions del Món, al carrer Sant Pau número 78”. Cinc anys més tard, El Guardia Nacional parlava del neorama o viatge d’il·lusió, que hi havia en el número 3 del carrer de Sant Pau.

Al llarg de la dècada del 1840, a Barcelona encara hi va haver sessions de fantasmagoria, com la que anunciava El Diario de Barcelona el 1841, a la Rambla. Encara que un nou espectacle conegut com cosmorama estava eclipsant tots els altres. Es tractava també d’un artifici òptic, però a més dimensió que els anteriors, que va donar nom a un tipus de local específic. Per exemple, El Constitucional de gener del 1841, assenyalava l’arribada a la ciutat de la companyia del senyor Teysseire, que exhibia uns nens obesos al Cosmorama de la Rambla, número 23. A aquest local s’hi va sumar, el 1843, el Nou Cosmorama Històric, situat al carrer de la Ciutat número 8, on es representaven temples, edificis i monuments notables de tots els països, acompanyats de textos explicatius de Chateaubriand, Lamartine i d’altres.

El 1851, el diari El Áncora comentava el viatge d’il·lusió i el gran Cosmorama, del carrer Nou de la Rambla. Dos anys després, el mateix rotatiu informava del Gabinet Òptic del senyor Dalmau, on es representava el diorama políptic, amb vista de “Barcelona celebrant el natalici de la princesa d’Astúries, la plaça del Capitoli a Roma i la tan celebrada il·luminació del Vaticà”, en el dipòsit d’ulleres de llarga vista de la Rambla, davant del Liceu. I el 1867, El Lloyd Español publicava la propaganda del cristalofisiorama, establert als jardins del Café del Recreo, al carrer d’Escudellers, amb vista de la capital francesa. Com “fer un viatge a París, pel mòdic preu de dos rals de billó”.

L’època daurada dels espectacles òptics va ser la Belle Époque. Durant l’Exposició Universal del 1888, es va mostrar el panorama de la batalla de Plewna a la Gran Via, davant del monument a Güell, descrit en un article de L’Esquella de la Torratxa. També funcionava el Panorama Artístic Fantàstic del carrer Fontanella. A la plaça Catalunya, obria el Gran Panorama de la batalla de Waterloo. I al recinte de la mateixa Exposició, hi havia el Panorama Dioràmic de la muntanya de Montserrat. Entre els segles XIX i XX va haver-hi exhibicions famoses, com la del quadre Bòria avall, de Francesc Galofré Oller, que es va mostrar com un diorama al Cercle Artístic. En aquells anys existia el Diorama Bethlem del carrer Junqueras, el Diorama Parisien del carrer Ferran, o el Diorama Imperial del Passatge del Crèdit. El més popular va ser també l’últim dels grans, el Diorama Animat de la plaça Bonsuccés, que el 1902 mostrava la guerra dels Boers, un naufragi o una cursa de braus a les Arenas. Poc després d’obrir, va canviar el nom per Gran Cinematògraf del Diorama, i es va convertir en un cinema. Encara, a l’Exposició Internacional del 1929 es va mostrar un diorama, amb una vista panoràmica de Barcelona a principis del segle XIX. Però l’època dels trucs òptics havia passat, el públic preferia veure el món a la pantalla gran, en comptes d’observar-lo per un forat.