Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Quina setmana!

Algú des del PSC o el PSOE gosarà encara defensar que la resposta al procés és una reforma federal (sic) de la Constitució?

La cúpula del PSC es reuneix per veure el debat de candidats del PSOE.
La cúpula del PSC es reuneix per veure el debat de candidats del PSOE. EFE

M’inspiro en el títol del programa d’humor que des de 2003 emet la segona cadena d’Euskal Telebista, Vaya semanita, perquè crec que qualifica i resumeix diversos esdeveniments que, relacionats amb el PSC, es van anar acumulant al llarg de la setmana passada.

El primer, i un dels de més importants, va transcendir el dimecres 10: era la sentència –unànime, per descomptat– del Tribunal Constitucional (TC) anul·lant la llei de consultes populars per via de referèndum, aprovada pel Parlament el 2010. És a dir, que no es tractava d’una iniciativa filla de les majories “sedicioses” i “separatistes” existents des de finals del 2012, sinó d’una llei impulsada pel segon tripartit d’esquerres i votada sense vacil·lar pels llavors 37 diputats del PSC, amb el president José Montilla al capdavant.

Així doncs, s’hauria d’esperar una reacció enèrgica del Partit dels Socialistes, encara que fos en defensa de la seva història política recent. Els d’Iceta podien haver argumentat que la llei del 2010 no tenia cap intenció de trencar el marc constitucional, i que atribuir-l’hi és un greuge a la llarga trajectòria del PSC en defensa d’aquest marc. O, alternativament, haurien pogut denunciar la voluntat del TC d’asfixiar la capacitat legislativa del Parlament de Catalunya, a força de recelar d’intencions autodeterministes fins i tot amb caràcter retroactiu. No obstant això, el partit com a tal va optar pel silenci, i l’expresident i senador Montilla tampoc va creure oportú fer cap comentari.

L’endemà, dijous, el protagonista de l’embolic era l’home fort del PSC a l’Ajuntament de Barcelona i regidor de Cultura, Jaume Collboni. Resulta que l'agència After Share, del publicista Risto Meijide (la mateixa que va atendre el 2015 la campanya electoral de Collboni), havia preparat, per encàrrec municipal, una acció de foment de la lectura consistent a enviar un contenidor ple de llibres a... Donald Trump, sota el lema “Open your mind”. És difícil recollir en una sola idea tants tòpics, tanta banalitat, tanta correcció política, tanta postureig buit de contingut. Abans que s’acabés la jornada, “l'audaç” campanya ja s’havia retirat.

El divendres 12 va ser el torn del diputat del PSC i secretari segon de la Mesa del Parlament, David Pérez. En una tertúlia radiofònica la nit abans, havia assegurat contra tota evidència empírica que Esquerra Republicana no tenia interès d'obrir les fosses de la Guerra Civil perquè els cadàvers desenterrats serien sobretot d’“espanyols”. Si, en termes historiogràfics, la “revelació” és, senzillament, patètica (sabem des de fa dècades que la Catalunya de 1938-39 albergava un milió de refugiats civils i centenars de milers de militars, arribats tots ells de la resta de la República), en termes polítics i intel·lectuals l’episodi il·lustra l’ínfim nivell al qual ha caigut el que havia estat el poderós aparell socialista metropolità, i el senyor Pérez hi ha viscut arrecerat des de fa un quart de segle. Incapaç de sortir per si sol de l'enrenou on s’havia ficat, el diputat Pérez va haver de ser desautoritzat pels seus correligionaris.

Però el pitjor encara havia d’arribar. Va ser el diumenge 14, quan l’articulista José Antonio Zarzalejos va assenyalar a La Vanguardia el creixent “malestar a Ferraz amb el PSC”, l'emprenyament dels susanistes davant la falta de “neutralitat” d’Iceta i els seus en el procés de primàries socialistes (la resta de les organitzacions territorials han demostrat, com se sap, una imparcialitat exquisida...), de la resistència –al PSOE– a la possibilitat que siguin els afiliats del PSC els qui decideixin qui ocupa la secretaria general. L’article incloïa, conscientment o no, una demolidora càrrega de profunditat: “Si Pedro Sánchez, al final, aconsegueix la secretaria general pels vots de la militància del PSC (14.000 sufragis potencials), el conflicte sobre la legitimitat de la seva designació no resultaria descartable en absolut”.

O sigui, que els vots dels socialistes catalans –malgrat haver abjurat de qualsevol forma de consulta, malgrat confondre’s ja amb el PP i C’s dins del bloc unionista, malgrat les contorsions d’Iceta– no estan legitimats per determinar qui lidera el PSOE, perquè no són del PSOE, sinó d’un partit federat i, per tant, haurien d’haver estat exclosos de les primàries.

Després d’haver establert aquesta doctrina de pur arrelament pimargallià, algú des del PSC o el PSOE gosarà encara defensar que la resposta al procés és una reforma federal (sic) de la Constitució?

Joan B. Culla és historiador.