Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
art

Els amics de Picasso

Una bonica (tot i que no espectacular) exposició mostra la capacitat del pintor per representar la fesomia peculiar de cada persona

Bibí-la-Purée, a la foto, personatge de la bohèmia de Montmatre, pintat per Picasso.
Bibí-la-Purée, a la foto, personatge de la bohèmia de Montmatre, pintat per Picasso.

Recordo que Françoise Gilot, a La meva vida amb Picasso, afirmava que a Picasso no se li oblidava mai un detall anatòmic, i especialment si era sexual. I així era. L’habilitat amb la qual captava els trets d’una persona era impressionant; més que el caràcter, Picasso era esplèndid en percebre i representar la fesomia peculiar de cada persona, de tal manera que, en veure un retrat del pintor malagueny i després la fotografia del retratat, un pensa: “Com se li assembla!”. A més, Picasso pintava de memòria, gairebé mai amb el model al davant, i en diverses ocasions la model li servia de patró sobre el qual realitzar les seves nombroses variacions: així va succeir amb Marie-Thérèse Walter i amb Dora Maar. A la primera la va retratar com un àngel o com un grapat de bulbs; a la segona, com a una bellesa malenconiosa o torturada, però sempre eren elles (amb alguna excepció en què, perversament, va barrejar en una sola figura les dues amants). Discrepo de qui afirma que Picasso captava l’estat d’ànim dels seus retratats. En canvi, coincideixo amb Gertrude Stein: “L’ànima de la gent no li interessa, cosa que vol dir que per a ell la realitat de la vida està al cap, la cara i el cos”.

'Picasso. Retrats'

Museu Picasso

Barcelona

Fins al 25 de juny

Una bonica (tot i que no espectacular) exposició mostra aquest tema amb obres molt refinades, molt ben penjades i ben escollides, encara que no veurem ni els millors i extremadament sensuals retrats de Marie-Thérèse (almenys no a Barcelona) ni els millors de Dora Maar. Procedeix de la National Portrait Gallery de Londres, i hi ha variacions. Després de passar per una galeria de retrats de la seva primera època, on sempre destaca el magnífic retrat del seu pare de 1896, topem amb un increïble llenç que representa Bibí-la-Purée, personatge de la bohèmia de Montmartre, exactor, secretari de Verlaine, lladre de paraigües i que va acabar com un rodamon. Procedeix d’una col·lecció privada i només s’havia vist a la National Gallery de Londres el 2012. Amb el seu somriure estrany i els seus ulls de boig, amb cabells llargs i una rosa al trau, està pintat amb grans brotxades i l’efecte és torbador. Tan torbador com el de Lee Miller, bellíssima model de Vogue i bona fotògrafa, de qui Picasso no assenyala la perfecció dels seus trets ni de la seva esvelta figura sinó... la separació de les seves dents, tan real com els seus altres atributs.

Com que els retratats solen ser amants, marxants o íntims, veiem Cocteau, Kahnweiler en llenguatge cubista i Fernande Olivier com un cap esculpit amb una alternança de buits i formes protuberants, de 1909. El període clàssic de Picasso està representat per un superb retrat d’Olga Koklova en tons terra, on destaquen els seus llavis finíssims i la inexpressivitat de la seva persona, però també la seva elegància. L’únic moviment d’aquesta figura és el dels plecs de la jaqueta, i el seu cos sembla més d’argila que de marbre, no de carn.

Hi ha una sala que sembla unida pel color de la grisalla, on en un dels costats apareix una filera de dibuixos ingrescos, meravellosos: representen Stravinsky, Élie Faure, Max Jacob i Ambroise Vollard. Al davant, el retrat més bonic que Picasso va fer de Maar a llapis, quan ell estava molt enamorat d’ella i on capta la seva bellesa gairebé perfecta; igual de maca està a Dora Maar asseguda, guaix encolat a tela en què es fixa en els seus ulls penetrants i en els detalls del seu pentinat, amb chavitos al front (així es duien el 1938) i ret per als cabells. Dues teles retenen l’atenció: són la riallera Nusch Éluard (1937) i la impressionantment sòbria Jacqueline Roque amb mocador (1954), retrat de la seva última dona, abillada “a l’espanyola” amb vestit i mocador negres, i no obstant això somrient i sensual.

No s’entén què hi fan els retrats dels grans mestres Velázquez, Rembrandt o Rafael. Sí, els veia pròxims, però amb tants retrats d’amics i amants, per què no aprofundir en això? Sembla que, faltant préstecs, es van afegir per completar. Amb tot, l’exposició és una joia, de les millors de la temporada.