Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
CRÒNICA

Exhumant

L'oposició al Parlament reclama a Puigdemont que exhumi les restes de Convergència soterrades sota el fossat de l'orquestra del Palau de la Música

El diputat de la CUP, Benet Salellas, durant el ple.
El diputat de la CUP, Benet Salellas, durant el ple.

Les oposicions estan de moda. Les parlamentàries, dic, no les oposicions, per exemple, a guàrdia urbà (no dic que aquestes no mereixin també una mica d’atenció; de fet, no estaria de més revisar-les, vist el pa que s'hi dona. Però ara no parlarem d’això). Fa uns dies al Congrés dels Diputats l’oposició va aprovar demanar al Govern espanyol –“va aprovar demanar” ja sona una mica trist– que exhumi les restes de Franco del Valle de los Caídos. I aquest dimecres, l’oposició al Parlament ha reclamat a Puigdemont que exhumi les restes de Convergència soterrades sota el fossat de l’orquestra del Palau de la Música.

A hores d’ara, el gest semblava poc més que això, un gest, perquè mentre s’il·luminava la pantalla de l’hemicicle amb el resultat de les votacions, al tribunal es presentaven les conclusions del judici, i el Consorci del Palau, com a part afectada, obeïa les instruccions antigues, o sigui, que això d’acusar CDC, va, home, per què?

Gest inútil, doncs, el del Parlament? Depèn. Les propostes –eren dues, una de la CUP i una altra de Catalunya Sí que es Pot; venien a dir el mateix, però vaja, a qui d’esquerres se li passarà pel cap pactar amb algú altre d’esquerres? Les tradicions no es trenquen així com així–, les propostes, dic, han aconseguit una cosa que sí que pretenien: gaudir de les Escenas de Matrimonio mal avingut al Govern i a Junts pel Sí, amb el PDeCAT, d’una banda, ERC, de l’altra, i els independents, més desubicats que un gall a Eurovisió; juraria que, d’aquests, n’hi ha algun que recorda amb cert pesar el dia que li van prometre: “Sí, home, no et preocupis, seran 18 mesos i després ja està.”

Com ja és habitual en aquest Parlament, els i les il·lustres han dedicat els seus bons minuts a debatre sobre el que debatrien i sobre com ho debatrien; de debò, no puc creure que el reglament sigui tan rematadament ambigu: potser algun membre de la Mesa sí que hauria d’haver passat oposicions. Només va faltar que el sistema informàtic saltés pels aires, potser com a víctima tardana del WannaCry, el cibervirus que ha atemorit el món aquesta setmana (wanna cry vol dir "vull plorar": adequadíssim per a Carme Forcadell quan va veure que havia de comptar a mà la durada de cada parlament).

Una part de l’oposició també va veure com s’aclaria una altra cosa: el goig d'exhumar també els vells pactes del PP i Convergència. Segons sembla, els representants del Govern central al Consorci del Palau tenien hora al callista el dia que es va parlar si s'havia d'acusar Convergència, i es van absentar. I algú amb mala bava ha vist una relació entre això i el suport sobtat dels convergents al decret de Rajoy sobre els estibadors. I què en diu García Albiol? Doncs es diria que el Palau de la Música no li sona, i va preferir refugiar-se en el tema del procés, ja ho veieu. És a dir, la mateixa estratègia del PDeCAT, que es defensava abanderant l’última màrtir dels tribunals espanyols: la consellera Meritxell Borràs, acusada de voler comprar urnes. Aquesta estratègia, com altres vegades, hi ha diputats que la saben conduir, i uns altres més maldestres, que deixen anar frases tipus “la Generalitat ha acordat recuperar la població de cargols de la Serra de Cavalls…no com el Govern espanyol, que persegueix qui vol votar”. Sense manies!