_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Comunicació ‘sapiens’ i xarxes socials

La xerrameca virtual comporta els mateixos beneficis cognitius, psicològics i d'empatia social que aporta la conversa cara a cara?

Estrella Montolío
La xerrameca, motor del desenvolupament del llenguatge.
La xerrameca, motor del desenvolupament del llenguatge.

Què passaria si fiquéssim 75.000 ximpanzés, per exemple, al Camp Nou o al Bernabéu? El caos més absolut, sens dubte.

Más información
Consulteu els articles de l'autora

I què passaria si en lloc de 75.000 ximpanzés hi fiquéssim 75.000 persones? Doncs que: (a) s'ho passarien pipa (sobretot si el seu equip guanya); (b) harmonitzarien frases d'ànim i càntics, units gairebé en una sola veu tot i que no hagin assajat mai junts; (c) es coordinarien per formar amb milers de paperets de colors enormes mosaics, alguns només visibles des de certa altura, i (d) alguns, segons sembla, fins i tot podrien fer negocis substanciosos o teixir alguna que altra trama.

La comparació prèvia és una adaptació d'un exemple proposat per l'assagista de moda, Yoval Noah Harari. La pregunta que es planteja és clara: com és possible aquesta diferència tan espectacular en el comportament de dues espècies que comparteixen el 99% del genoma? La resposta de Harari també és clara: perquè el creixement cerebral dels homínids es va orientar específicament cap al desenvolupament d'un complex llenguatge articulat. Aquesta innovació evolutiva va disparar de manera exponencial la capacitat comunicativa sapiens en comparació de la d'altres animals que també disposen d'algun tipus de sistema comunicatiu, com els dofins, els elefants i, molt especialment, els simis.

La tesi de Harari és que els sapiens hem evolucionat des de la insignificància animal al domini global del planeta perquè cooperem de manera flexible i complexa a gran escala gràcies al nostre llenguatge articulat. Els sapiens som molt bons creant xarxes de cooperació sofisticades i eficaces. Només cal que ens aturem un moment a pensar-hi: per a qualsevol activitat que impliqui més d'un individu en una tasca comuna, des d'organitzar un sopar familiar o per a un grup d'amics fins a desenvolupar la tecnologia i la cooperació internacional necessàries per enviar un humà a la lluna, el llenguatge és l'eina necessària que ens enllaça amb els altres.

Harari identifica com la gran genialitat del llenguatge humà, davant de sistemes comunicatius desenvolupats d'altres espècies animals, el fet que no només ens permet emmagatzemar i comunicar una quantitat prodigiosa d'informació sobre el món que ens envolta, sinó també parlar sobre nosaltres mateixos. En aquest sentit, en opinió de Harari, que pot semblar provocadora, un dels motors del complex i peculiar desenvolupament del nostre llenguatge és la xerrameca (small talk), el parlar aparentment intranscendent, la conversa trivial. Aquesta activitat, que potser considerem una pèrdua de temps, cal entendre-la, segons el parer de Harari (i d'alguns antropòlegs lingüistes abans que ell, cal precisar), com un conjunt d'intercanvis que enforteixen els nostres vincles socials i de coneixement mutu, generant confiança i establint xarxes sòlides de relació interpersonal. Els sapiens som abans de res animals socials, i la cooperació és la clau per a la nostra supervivència i progrés. Xerrar i mantenir converses trivials amb els altres ens ajuda a teixir aquestes xarxes socials, perquè estem parlant del tema que més interessa els sapiens i que està a la base cultural de la construcció de la nostra identitat individual i social: nosaltres mateixos.

En el nou món digital, les xarxes socials gairebé no dissimulen el desig generalitzat entre els seus usuaris de parlar del jo. Des d'aquest punt de vista, es poden entendre com una ciberextensió tecnològica elevada a un nou nivell globalitzat insòlit de la “xerrameca” sapiens.

Una qüestió candent que estan plantejant alguns especialistes de l'àmbit tecnològic com Sherry Turkle, investigadora del MIT, en el seu llibre, titulat de manera il·lustrativa Reclaiming conversation (En defensa de la conversa: el poder de la conversa en l'era digital) és si la xerrameca virtual a les xarxes socials comporta els mateixos beneficis cognitius, psicològics i d'empatia social que aporta la conversa “clàssica”, cara a cara. La resposta és tan rotunda com nítida: no. Turkle sosté que la digitalització de les nostres interaccions comunicatives a les xarxes socials ens connecta rutinàriament i puntualment amb altres humans, però no d'una manera profundament cooperativa. Turkle fins i tot reclama la necessitat de reservar en les nostres vides comunicatives un temps –gairebé terapèutic– per a la conversa “clàssica”, per a la comunicació originàriament sapiens.

Qui ens ho havia de dir: xerrar és una activitat que ens construeix com a humans.

Estel Montolío és catedràtica de Llengua Espanyola en la UB.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_