Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Macron, l’amic de les llengües?

És hora de veure si l’empatia del nou president francès per la diversitat lingüística va de debò

Macron, la nit electotral.
Macron, la nit electotral.

No sé jo si les bones notícies que venen del reconeixement del multilingüisme a França no són més que un enganyabadocs, essent com és l’Estat francès la trituradora més implacable d’Europa pel que fa a la diversitat lingüística. I ben mirat, no sé tampoc si se’n pot dir “bones notícies” de les propostes que ha fet el nou president de la República francesa, Emmanuel Macron, que ha estat prou hàbil per incloure en el seu programa i en els seus discursos esments suficients per bastir una mínima esperança, per ventura tot buscant un suport que la resta de candidats han obviat. Caldrà veure si va de debò.

Proposa Macron tota una novetat en la política francesa des dels temps de la Revolució, quan a través del primer estudi sociolingüístic de la història (elaborat per Henri Grégoire el 1794) ja es plantejava la necessitat d’aniquilar els patois i universalitzar l’ús de la llengua francesa. Aleshores només tres dels quinze milions de francesos eren parlants de francès, sis milions més eren capaços de seguir una conversa en aquesta llengua, i sis més senzillament no entenien res de res. D’aleshores ençà, tots els intents de la República han anat encaminats a anorrear tot rastre de diversitat lingüística a fi d’identificar els valors republicans amb la llengua comuna, just fins ara, en què Macron es mostra mínimament empàtic.

Veiem però que, segons com, sembla una broma. L’únic esment del programa de Macron a la diversitat lingüística (el que tradicionalment a França en diuen les llengües regionals) és un afegit cosmètic a una lloança apegalosa de la uniformitat, un posicionament que possiblement comparteix qui aquí gosa comparar-se amb Macron: “Tots compartim la mateixa llengua, el nostre primer tresor comú, a la vegada el nostre fonament i el nostre far: el que ens ha fet i el que ens distingeix, nodrit també per la vitalitat de les nombroses i belles llengües regionals”. El que ens ha fet i el que ens distingeix és el francès, és clar, mentre que el cors, el bretó, el basc, el català, l’alemany, l’occità i el francoprovençal són unes boniques parles que, ves per on, demostren una vitalitat ben eixerida després de segles de suplici.

Sort que Macron s’ha hagut de mullar una mica més, vist que el seu programa electoral proporciona moments d’humor. En un discurs a Pau, a Occitània, el candidat s’estirava en la lloança de la diversitat, sempre preservant el francès de les amenaces: “[França] té tot de llengües de la Bretanya a Còrsega que han de poder viure dins la República, sense amenaçar en cap moment la llengua francesa però fent vibrar la nostra riquesa i la nostra diversitat”. Mentre que en la seva visita de campanya a Còrsega, on els independentistes presideixen el parlament regional, es va atrevir amb una mesura que aquí funciona des de les acaballes del franquisme, tot tancant la qüestió de l’oficialitat: “Cal ajudar que el cors s’ensenyi a l’escola. Però deixem els debats teòrics de la cooficialitat! La República té una llengua: el francès. Això no ha de canviar, però no impedeix que s’ensenyin les llengües que formen part de la vida i la cultura de cadascú”. I interpel·lat, com la resta de candidats (tret de Marine Le Pen, la devien deixar per impossible), per la Xarxa Europea per la Igualtat de Llengües sobre els seus objectius pel que fa al respecte pels drets lingüístics, Macron s’ha arribat a comprometre que França ratifiqui finalment la Carta europea de llengües regionals o minoritàries, signada el 7 de maig de 1999, tot afegint que s’incrementaran els mitjans d’expressió de les identitats regionals i s’ajudarà en l’aprenentatge de la llengua local a l’escola. És un gest esperat per les minories lingüístiques franceses, per bé que l’experiència d’altres països (Espanya, sense anar més lluny) demostra que la Carta sempre ha sigut paper mullat.

Tot apunta que Macron fa passos de pardal, més com a reacció a l’auditori o l’interlocutor que no pas a iniciativa pròpia, com si digués allò que s’espera que digui. Caldrà veure si l’empatia no ha estat més que un grumeig per pescar vots.

MÉS INFORMACIÓ