Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Que hi ha algú?

Cal impulsar la pràctica d'una democràcia radical i tornar a posar la igualtat social al centre del debat polític

Assistents a l'acte en defensa de Carme Forcadell, presidenta del Parlament.
Assistents a l'acte en defensa de Carme Forcadell, presidenta del Parlament.

Encara desconcertat per aquesta nova exhibició de transparència i democràcia de la majoria independentista al Parlament arran de la comissió Vidal, no paro de preguntar-me si en l’intent d’escapar-nos d’aquesta democràcia erdoganiana (Puigdemont dixit), no acabarem en una cosa que tot apunta que pot ser molt pitjor. De fet, no sé de què em sorprenc. Alguna cosa ja es podia ensumar en la reforma del reglament de la Cambra legislativa catalana per poder aprovar en el temps de fer un cafè, sense saber-ne prèviament el contingut i amb menys debat polític que en un Sálvame de luxe, la llei (diuen) més important de la història d’aquest país en tres-cents anys. També em deu haver alertat el fet que la revolta dels somriures decidís de cop i volta canviar d’himne i substituir l’estaca llachiana pel garrotín, i no precisament el del gran Peret.

Ni el millor Valle Inclán es podria haver imaginat una obra en què els qui proclamen tan emfàticament l’assetjament al qual el Parlament –temple de la raó, la paraula i el debat lliure– està sent sotmès per la terrorífica Espanya es dediquin amb una tenacitat digna de millors esforços a destrossar la imatge d’allò que diuen defensar.

A sis-cents quilòmetres d’aquí, tampoc es queden curts. Allà hi tenen l’alt càrrec del Ministeri de l’Interior que, segons sembla, fa servir el seu temps per sabotejar investigacions judicials; o el fiscal general aplicant els seus coneixements a desmuntar la difícil feina que fan els seus companys en la lluita contra la corrupció. Per no parlar del rescat d’autopistes per on no passa ningú, l’abús del Castor o la jugada d’intercanviar vots parlamentaris per milers de milions d’euros que cal sumar al que ja constituïa un privilegi escandalós i que trenca el discurs de la igualtat entre els espanyols que el PP enfronta a qualsevol reivindicació que impliqui un tracte asimètric a realitats politicoterritorials que són objectivament diferents entre si.

Una esquerra que mereixi aquest nom té avui una responsabilitat històrica, que no passa per les apel·lacions emocionals al poble, la nostàlgia d'un món que ja no tornarà ni la reclusió en identitats nacionals

És així com el partit-ensenya-de-la-raça que ens governa des de Madrid i el front nacional que ho fa des de Barcelona carreguen una vegada i una altra contra la legalitat, menyspreen els ciutadans i degraden la democràcia, ajudant a crear un ambient com el que fa que a Europa cada dos mesos l’extrema dreta estigui a punt de clavar-nos un bon ensurt.

Sempre ens quedarà l’esquerra dinàstica, pensen alguns, encara que em temo que es pot esperar ben poc dels dos protagonistes del proper duel al sol a les primàries socialistes. A Pedro Sánchez li han fet descobrir l’esquerra i l’Espanya plurinacional a bufetades, però ja es veurà quant li dura. Susana Díaz, alumna avançada, amb tronío trianero, del granític Rodríguez Ibarra –aquella parella de ball perfecta i funcional de Jordi Pujol durant dècades–, descobreix consternada que existeixen fonoteques on determinades frases seves són ara una llosa per a la seva candidatura a molts indrets d’Espanya. Començant per Catalunya.

En el que s’ha vist fins ara del procés de primàries, si algú ha estat capaç de trobar una idea, es mereix una condecoració. Per ser justos, s’hauria de dir que això és cosa habitual en aquesta família política, i així tenim els seus homòlegs grecs, britànics, francesos i em temo que ben aviat també els alemanys. Que des de ja fa molts anys la socialdemocràcia hagi abraçat les polítiques econòmiques neoliberals i no hagi estat capaç de protegir els més febles a través de fortes polítiques redistributives i una enèrgica defensa de l’Estat del benestar també ajuda a entendre per què el nacionalpopulisme campa per on vol en aquesta Europa entumida.

És urgent impulsar la pràctica d’una democràcia radical i tornar a posar la igualtat social al centre del debat polític. La humanitat afronta reptes d’una gran magnitud: del canvi climàtic a la vertiginosa transformació social, econòmica i cultural que implicarà la robòtica, de les migracions en massa al constant augment de la pobresa i l’explotació i a una devastadora degradació ecològica. Una esquerra que és digna d’aquest nom té avui una responsabilitat històrica de primer ordre, que no passa precisament per les apel·lacions emocionals al poble, la nostàlgia d’un món que ja no tornarà ni la reclusió en identitats nacionals suposadament amenaçades. Això, tal com veiem cada dia, sempre ho ha fet millor la dreta populista. A França, Holanda o Catalunya.

Francisco Morente és professor d'Història Contemporània de la UAB.