“Veig la grandesa del meu pare en les seves alineacions”
Jordi Cruyff, fill de Johan, parla de la vida i el llegat del seu pare 25 anys després de Wembley
“Al final, no deixa de ser el teu pare. I sempre sentiràs per ell aquest plus d’amor, de romanticisme i d’idolatria”. Jordi Cruyff (Amsterdam, 43 anys) parla sense tabús del seu pare. Sap que és fill d’una de les màximes llegendes del futbol i ho porta amb naturalitat. A la Fundació Cruyff, el director esportiu del Maccabi de Tel Aviv rep EL PAÍS amb motiu del 25è aniversari de la primera Copa d'Europa que va guanyar el Barça, el 1922, a Wembley, amb Johan Cruyff a la banqueta. Pensa bé el que diu i s’explica amb claredat. Li agrada parlar de futbol. És el fill del Johan.
Pregunta. El Barça és el seu pare?
Resposta. No, el Barça té més de 100 anys d’història. Però sí que és cert que hi ha vegades que algú arriba a un club i canvia les coses. Com, en el seu moment, Sacchi al Milan. Però cap equip va tenir la força del Dream Team, el dels extrems oberts. Fins i tot avui costa molt trobar un entrenador per al Barça. No es pot portar un tipus que juga 4-4-2 i, apa, tots al camp. La gent no ho acceptarà. Parlem d’un estil que no es pot canviar.
P. Hi ha molts fills del seu pare com a entrenador?
R. Va deixar empremta en els seus jugadors. Molts aporten les seves idees, però el meu pare hi segueix estant present. Ell va canviar coses, però després hi va haver altra gent que les va anar modernitzant i perfeccionant. No cal treure cap mèrit a tots els entrenadors que han passat pel Barça, tots van tenir la seva personalitat.
P. El seu pare va ser l’únic que va revolucionar el joc com a futbolista i com a entrenador?
R. Bé, Beckenbauer va fer coses. Alguns canvien el futbol per ser molt bons jugadors, uns altres per ser bons de cap; però molt pocs han fet les dues coses.
P. Johan Cruyff va trencar molts dels estereotips que pateixen els futbolistes?
R. Al meu pare li molestava quan la gent tractava els futbolistes de babaus. Als futbolistes que aconsegueixen arribar a alguna cosa al que tothom desitja arriar se’ls considera uns privilegiats. En canvi, si fossin científics dirien que són uns genis. Pensen que l’esport no té a veure amb el cap, quan no és així. És la mentalitat o la intel·ligència d’un esportista la que fa funcionar el seu cos, la que permet tolerar la pressió. El meu pare deia que els futbolistes eren molt llestos, potser no arriben a ser catedràtics, però quanta gent és professora d’universitat?
P. Recorda el seu pare com a jugador?
R. Me’n recordo, sobretot dels seus partits a l’Ajax y al Feyenoord. L’any passat vaig tenir la curiositat i vaig buscar vídeos seus, els de la seva última etapa com a jugador. I vaig pensar, “aquest tipus era diferent, de debò”.
P. Com li afecta això?
R. Em fa recordar la meva infància, quan mirava aquests partits des de la graderia.
P. Es pot tenir una infància normal quan el teu pare és Cruyff?
R. Sí, el meu pare es va ocupar de tenir-nos protegits. Va fer una bona feina quan ens va aïllar perquè poguéssim tenir una infància normal.
P. Quan es va adonar que el seu pare era Johan Cruyff?
R. Veia que la gent s’apropava amb un paperet i un boli i pensava: “Aquests què volen?”. Aquí va ser quan vaig començar a adonar-me que alguna cosa estranya passava. La gent es quedava impactada i jo el veia a ell amb uns altres ulls. Era el meu pare. Però, ara, després de la seva mort, m’adono més de les coses que va fer.
P. Quines?
R. Doncs ho veig en com es bolca la gent amb la Fundació. O, quan s’inaugura un Cruyff Court, com s’apropen esportistes com Xavi, Busquets y Casillas… A la gent li fa il·lusió perquè és Johan Cruyff. Jo miro la reacció de persones a les quals admiro i veig el respecte que senten pel meu pare. De vegades, se m’apropen senyors de 60 anys, amb llàgrimes als ulls, per explicar-me què ha representat el meu pare per a ells. Per a cada part de la societat té un significat diferent. D’una banda, és l’home que ajudava els nens que van en cadira de rodes; d’una altra, el tipus que ha creat una universitat; hi ha els que van veure un futbolista; i després hi ha la generació que recorda el Dream Team.
P. On va veure la final de Wembley?
R. Al camp, però no recordo amb qui. Sí que recordo que aquella nit vaig dormir amb ell a l’habitació de l’hotel. Vam plorar, ens vam abraçar.
P. Aquest va ser el gol que més va cridar en la seva vida?
R. No. El que més vaig cridar va ser el de la seva tornada a l’Ajax, el 1981, contra el Haarlem. Ell ja era gran i la gent es preguntava com estaria. Va fer aquell gran gol [agafa el mòbil i el busca a Youtube].
P. De què parlava amb Johan?
R. De les coses típiques que pot parlar un pare amb un fill: del temps, de les bicicletes dels nets, d’algun jugador de futbol, de les notes de col·le...
P. Era d’aquests pares pesats amb les notes?
R. Era molt estricte. Ell no va acabar el col·legi i es va adonar que va tenir la sort, entre cometes, que la seva mentalitat i el seu cos connectessin per arribar on va arribar. Si s’hagués trencat el turmell als 18 anys, quin hauria estat el seu futur? Va tenir un gran pla A, però no un pla B. Ell ens va inculcar molt això. ‘No tornaràs a entrenar fins que no milloris les notes’, em deia. Jo no era cap Einstein, però, al final, tinc dues carreres universitàries.
P. El seu pare era un Einstein del futbol?
R. La gent que fa alguna cosa diferent primer és un boig, però quan els resultats arriben es converteixen en genis. D’entrada diuen: ‘On va aquest?’. I, després, quan hi ha èxit, diuen: ‘Home, és un geni’.
P. Al seu pare el justifiquen els resultats?
R. Ell va creure en la seva manera de ser. Ara miro enrere i veig algunes alineacions que feia i penso: ‘Que grans que els tenia!’. És una manera de veure la seva grandesa.
P. Quin és el principal llegat?
R. Moltes coses, d’una banda hi ha la part esportiva. Quan el Barça fa el que fa la gent engrandeix el meu pare. Però també hi ha molts projectes. Hi ha la Fundació, la Universitat, que ara va fer una col·laboració amb el Barcelona, i després un projecte que encara és un bebè: Fútbol Cruyff, una idea del meu pare que dirigeix Wim Jonk. I també hi ha la marca de bambes. Ha deixat molta feina feta.
P. Com estan les coses amb el Barça?
R. El meu pare em va marcar algunes pautes. Eren les que ell hauria fet. Ell va signar tots els acords i volia que les coses acabessin bé. Mai es va fer públic perquè no hi va arribar a temps.
P. El reconeixement d’aquesta Junta li va arribar tard?
R. No em fico en això. Tot el que s’està fent és per voluntat del meu pare. Jo ja fa molts anys que sóc fora d’Espanya i he superat aquests temes de si em caus bé o malament.
Sobre la firma
