Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Joves editors amb pas ferm

Edicions del Periscopi, Raig Verd i Males Herbes van néixer ara fa cinc anys, però ja marquen el ritme de la nova edició independent catalana

D'esquerra a dreta, Aniol Rafel, Ramon Mas, Laura Huerga i Ricard Planas.
D'esquerra a dreta, Aniol Rafel, Ramon Mas, Laura Huerga i Ricard Planas.

Esmenten l’Espai Contrabandos de Barcelona, llibreria-cooperativa amb editorial independent de pensament crític: tota una declaració de principis. “Hi tenim llogat un espai on venen tot el nostre catàleg, un dels pocs llocs on és així, i hi ha una sintonia amb aquesta gent perquè també tenen una editorial independent”, diu Laura Huerga (Barcelona, 1978), fundadora el 2012 de Raig Verd / Rayo Verde, l’editora de la Nobel Svetlana Aleksiévitx en català i de l’argentí Juan José Saer, en castellà, perduda ja l’èpica, diu, cinc anys després del debut. “Ni ens esperàvem arribar-hi: et deien que no ho fessis, anaves de debò acollonit”, resumeixen Ramon Mas (Vic, 1982) i Ricard Planas (Barcelona, 1981), tàndem creador de la revista Males Herbes, també amb presència pròpia a la botiga i ara amb un quinquenni de vida com a segell editorial, on fan surar la ciència-ficció de Kurt Vonnegut o Karel Capek i han llançat autors com Valero Sanmartí, Jordi Nopca o Ferran Garcia. “Sí, podem ser vistos com casos d’un cert èxit perquè molts s’han quedat pel camí, les possibilitats d’arribar-hi no són tan altes”, fixa Aniol Rafel (Barcelona, 1977), que posà en marxa Edicions del Periscopi, la de David Foster Wallace o Wadji Mouawad. “Bé, èxit, sí, però amb precarietat evident, minimitzant molt la despesa i tirant al màxim de la feina que podem fer nosaltres mateixos”, puntualitzen Huerga i Mas. En tot cas, ja fa cinc anys de la presència dels seus segells a les llibreries, avui ja paradigmes de l’edició independent en català que ells mateixos han començat a canviar i que valoren plegats per a QUADERN en el compliment (o no) del seu primer pla quinquennal en temps de revolució editorial.

Quadern. Celebren cinc anys en un sector on sis de cada deu segells en català tenen menys de cinc treballadors. Vostès també presenten una estructura molt petita. Editar en català condemna a l’amateurisme o a l’artesania?

Aniol Rafel. A Periscopi som una persona a mitja jornada i jo, però amb una intensa nòmina de col·laboradors autònoms.

Laura Huerga. Nosaltres, a Raig Verd, som dues persones a mitja jornada i una de completa, o sigui, dona per a dos sous.

Ramon Mas i Ricard Planas.A Males Herbes som dos, però només dona en realitat per viure bé un… Tot i així, artesania, per a nosaltres, no és una cosa despectiva: s’ha perdut a la feina d’editor, que avui s’entén com una tasca industrial.

Ramon Mas: “Hi havia pressa per normalitzar... No va existir mai l’Anagrama en català, un segell modern de qualitat”

L. H. Cap de nosaltres treballem com a amateurs, només cal mirar les nostres maquetacions o els textos: es troben moltes més errades en editorials de grans grups… Estem en contacte amb tot el procés del llibre: correctors, traductors… i tothom sap a qui ha de trucar. Hi ha quantitat de gent que ens diu que quan treballen per a un segell d’un gran grup no saben ni a qui dirigir-se… A mi, un llibreter, si em necessita, m’envia un whatsapp. Això dona complexitat a la nostra feina, sí, però també un particular grau de professionalitat: els nostres llibres tenen uns processos de control exhaustius. Amb nosaltres no es perd la tasca d’editor.

R. M. Hi ha també un canvi de paradigma en el que s’entén per èxit i estructura editorial: tal com estan les xifres del sector, el manteniment de grans departaments és avui impossible. El món editorial s’ha de reinventar com a empresa i potser nosaltres, malgrat certa precarietat, en som una mostra o un primer pas.

A. R. La precarietat s’està donant per un doble factor: estem produint molt més del que pot absorbir el mercat i perquè l’índex de lectura és molt baix. No és matemàtic, però si editéssim menys i es llegís un pèl més, aquest llibre arribaria a més lectors i es reduiria aquesta precarietat del sector.

Q. En qualsevol cas, hi ha una eclosió de l’edició independent: en els dos darrers anys, en el món anglosaxó han incrementat la seva facturació per sobre de la mitjana general. De què és símptoma, això?

“No ho facis, no te’n sortiràs!”

Què és el que els ha funcionat més? Coincideix amb el que prefereixen? Quin llibre dels seus col·legues haurien editat?

Ramon Mas i Ricard Planas (Males Herbes): Els de Valero Sanmartí: Jo només il·lumino la catalana terra i Los del sud us matarem a tots: han passat els dos dels 3.000 exemplars.

Els noms dels seus déus, de Ruy d’Aleixo, contes d’un autor que tradueix textos sagrats i que no s’assembla a ningú, és clar. I Bressol de gat, de Kurt Vonnegut, perquè resumeix tot el catàleg: sàtira política i ciència-ficció.

El vigilant, de Peter Terrin (Raig Verd), estil anglosaxò, però d’un belga; i Ànima, de Wadji Mouawad (Periscopi), per la qualitat... i l’èxit.

Aniol Rafel (Edicions del Periscopi): Ànima, de Wadji Mouawad: nou edicions i 10.000 exemplars.

Pel seu simbolisme, L’escombra del sistema, de David Foster Wallace: no teníem un autor com aquest en català. ‘No ho facis, no te’n sortiràs’, em deien, perquè en català no hi havia públic per a ell; es pot fer: d’ell porto tres títols.

Qualsevol títol de Ngugi wa Thiong’o (Raig Verd) i La guerra de les salamandres, de Karel Capek (Males Herbes).

Laura Huerga (Raig Verd): 14, de Jean Echenoz, i Temps de segona mà, de Svetlana Aleksiévitx: porten uns 3.000 exemplars.

Adalt tot està tranquil, de Gerbrand Bakker, premi Llibreter que va consolidar la nostra marca. I La pesquisa, de Juan José Saer: recuperar internacionalment un autor amb qui han fracassat les grans a partir de la feina feta des d’aquí.

La guerra de les salamandres, de Carel Kapek (Males Herbes) i Gegants de gel, de Joan Benessiu (Edicions del Periscopi).

R. P. Que publiquen en anglès!

L. H. És fruit de la concentració editorial, que comporta, precisament, una atomització més gran del sector.

A. R. Com més gran és la seva estructura, perquè a una editorial li surti a compte un títol necessita vendre’l molt; per això, com més grosses són deixen més de banda títols que, només a priori, tenen una potencialitat comercial inferior, aposten per un tipus de literatura que els permet arriscar-se menys i d’aquí sorgeixen un tipus d’editorials que van omplint un forat que és cada cop més gran.

L. H. La seva escassa capacitat de risc també és ideològica: no van per llibres que no tinguin premis, no volen descobrir autors, van pels normatius o clàssics…

R. P. Hi ha un tercer factor que explica la nostra eclosió, i és l’actual atomització de lectors, perquè si haguéssim publicat als noranta el que publiquem ara ens hauríem menjat els mocs: Internet fa molt per potenciar la diversitat, avui és més fàcil arribar als usuaris específics i als milers de blogs; els lectors parlen entre ells de manera horitzontal, s’ha donat també una especialització de lectors, com veiem nosaltres amb la comunitat de ciència-ficció. Arribes a ells de seguida.

A. R. Les llibreries també estan fent comunitat: sempre hi ha hagut el llibreter prescriptor, però ara han fet un pas més enllà: fomenten una xarxa de lectors que es troben cada 15 dies, fan lectures conjuntes... i per a nosaltres això és cabdal.

Q. Rafel deia en aquest suplement fa només uns mesos que durant anys es van publicar coses que van fer que molts lectors no tornessin a llegir en català i que, per això, durant temps el sector editorial en català no havia sabut crear lectors.

L. H. És així. Que hi hagi més lectors en llengua catalana és bàsic per a la bibliodiversitat que volem i que estem creant; si no, això es trencarà. Hi ha un interès per trobar uns llibres i en bones traduccions. I és evident que la llengua catalana es va veure perjudicada per la producció en massa, sorgida a cop de subvenció, sense criteri literari…

R. M. Hi havia pressa per normalitzar una literatura en català… No va existir mai l’Anagrama en català i derivats en el sentit d’una editorial moderna de qualitat; Empúries va fer uns intents tímids, publicant potser John Fante, però només un i prou… El més semblant va ser Laia, però va sucumbir.

A. R. Llegir en català, durant molts anys, volia dir fer-ho en una llengua molt carrinclona, antiga, noucentista, en un model de llengua molt allunyat del que es parlava; per això molta gent s’ha acostumat que la seva llengua de lectura sigui el castellà, perquè quan han fet per apropar-s’hi no hi connectaven… i l’estigma d’aquest prejudici s’arrossega encara.

Q. Només es venen més llibres en català que en castellà per Sant Jordi…

L. H. No és un tema de la Diada solament. Aquí també hi ha l’aposta dels llibreters: els que ho fan pel català venen més que aquest famós 25%; el que caldria és fer una foto del fons de català que hi ha a les llibreries, quin tant per cent tenen, i potser és això el que es trasllada a les vendes. Si jo vaig a una fira venc molt més en català, un 70-80%, però jo en defenso la traducció, en faig política… Però veus que encara avui la gent hi té com por: “És una bona traducció? És propera?”, et pregunten. I això no s’ho plantegen els lectors en castellà, tot i que hi hagi traduccions molt dolentes… Avui, per sort, hi ha molta pressió sobre la traducció en català, que no té el castellà.

Q. Resumint, que tots tres són fills de la globalització i del descontrolat suport genèric de la Generalitat als anys vuitanta i noranta a tot llibre pel fet de ser traduït al català…

L. H. La quantitat sempre crema; el criteri és que ho has de fer bé.

A. R. No es fidelitzen lectors si només respons a urgències de mercat.

R. P. I la urgència no ha de ser fer país. A mi fer país m’importa un pito: publico en català perquè penso en català i, a més, publico la literatura que m’agrada. Ens hem criat en castellà perquè en català no es trobava el que buscaves o no es podia ni llegir. Tu has de fer el catàleg del que a tu t’agrada, amb la mala sort que ho fas en català perquè tu n’ets… Mala sort, perquè si fos en anglès potser sí que tindríem treballadors. Un intenta publicar com si estigués en un lloc normal.

Laura Huerga: “L’ajut genèric de la Generalitat a la producció me’l carregaria; per què a tot?” 

A. R. Passa també que si tot l’any hi hagués els inputs que té el llibre en català per Sant Jordi i la seva presència als mitjans veuríem quines vendes tindríem...

Q. Li cal, doncs, visualització al llibre en català? En té poca a llibreries, també?

L. H. Estem ben representats, potser menys a l’FNAC o a El Corte Inglés. Des del primer moment, La Central, Laie o similars han apostat per nosaltres.

Q. La seva existència és un fenomen indestriable i paral·lel a l’eclosió de les llibreries independents?

L. H. No totes les llibreries independents aposten per nosaltres. Hi ha la que hi aposta molt i d’altres que tenen un o dos títols nostres i gràcies. La majoria de llibreries van a la venda més fàcil… Per tancar el tema de Sant Jordi: els segells grans fan venda directa i tenen distribuïdora pròpia, cosa que els permet deixar uns marges i unes condicions amb què nosaltres no podem competir. I el llibreter tira d’això perquè sap que per Sant Jordi vendrà molt i demana 50 llibres d’un exemplar, perquè si val 20 euros sap que si és d’un segell gran se’n queden set o vuit; i si és nostre, només els en quedaran tres o quatre. És una perversió del circuit: quan donen aquests marges, estan comprant visibilitat, un aparador, una taula, a costa del marge, perquè van a volum. Per a les llibreries independents que aposten per nosaltres hi ha un tema de model d’empresa, també, ideològic: és una manera de treballar, de voler-ho fer amb productes de qualitat, apostar per una marca que els sembla propera i que es fan seva: tampoc ho poden llegir tot i poden anar més a cegues amb nosaltres i ho volen tenir… A part de model de llibreria, és un model d’empresa, el que volen que sigui el seu negoci, més enllà d’un tema econòmic.

Q. A la web de Raig Verd es diu: “El nostre compromís amb els lectors exigents és oferir-los una selecció d’obres de qualitat”. Ho signen els tres? Es podria deduir que el lector català és més refinat?

A. R. Crec que els tres, i altres, treballem en la mateixa línia: estem intentant acostumar el lector català a un tipus de literatura que, si ho féssim individualment, ens seria molt més complicat. Per això no som competència, som col·laboradors, estem acostumant uns lectors, fidelitzant-los, i així, si llegeixen ara un llibre de Raig Verd, després poden venir a buscar-ne un de Periscopi o de Males Herbes. Estem acostumant la gent a una literatura-tobogan: primer costa una mica perquè cal pujar, però després hi llisques i t’ho passes molt bé. Si els hi acostumem, ens anem enfortint els uns als altres.

L. H. Estem obrint aquest espai conjuntament amb aquestes llibreries.

Q. Un espai per al català que potser comença a funcionar en narrativa, però en assaig no ho sembla…

L. H. Perquè xuti s’ha de fer, s’ha de començar a oferir. Avui l’oferta d’assaig és molt petita, però si estem obrint forat en narrativa, també hauríem de poder-ho fer en assaig. Aquí la feina de recuperar el lector en català serà més dura, perquè quan decideixes fer país no ho fas per la via de l’assaig, sinó per allò més popular, i això és la narrativa. A més, de l’assaig s’alimenta ja el que és bon lector… Tot i així, el kenyà Ngugi wa Thiong’o, per exemple, m’està funcionant…

R. M. I un altre drama és que el poc assaig que s’ha fet gira tot en relació amb la cosa catalana. No es publica antropologia, sociologia, filosofia…; amb prou feines hi ha certa tradició d’assaig literari, tipus Josep Pla, Gaziel…

R. P. Aquest problema també va lligat a l’Acadèmia: quines tesis s’han escrit? S’han mirat el melic només fent tema català i per a qualsevol altra cosa havies d’anar a Londres a fer-la...

R. M. Ara sembla que la traducció d’assaig tindrà ajuts específics.

Aniol Rafel: “Estem acostumant a una literatura-tobogan: primer costa, però després llisques i t’ho passes bé” 

L. H. Val, però jo, ¿com el puc fer l’assaig, com puc encarregar a algú d’aquí un llibre tipus els de l’Alexiévitx? És molt més car que fer novel·la: em pot costar entre 8.000 i 10.000 euros. No tinc possibilitat de fer-ho. Jo, sincerament, l’ajut, el suport a la producció genèric de la Generalitat, me’l carregaria. Per què ens cal un ajut a tota la producció? Hi ha llibres que es fan només perquè els números surtin. Anem a ajuts específics, per a obra d’interès cultural, a un Cartarescu de mil planes com vols fer tu, Aniol, o pel Kipling de Males Herbes… Tot el que es fa en català necessita un suport? Jo prefereixo que es tregui i córrer el risc de l’altra mena d’ajut.

A. R. És que aquest tipus d’ajut porta a sobreproduir.

L. H. És que que es publiquin 11.348 títols en català com va passar el 2015 per a un milió de lectors sembla una broma...

R. M. Si mires la llista d’ajuts, fa pena: hi ha coses que no arriben ni a llibreries… Hi ha editorials que viuen d’això!

A. R. Si produíssim menys, amb el mateix mercat podries sortir-te’n més. Què volem, qualitat o quantitat?

R. P. I cal distingir també el que és assaig de propaganda. La gent s’empassa avui assaig o llibres d’història que són propaganda pura, aquí i a Espanya. Hi estic d’acord, amb la supressió... i que es potenciï la investigació pròpia millor que la traducció.

Q. Fa unes setmanes, en el marc del programa de Barcelona Ciutat de la Literatura de la Unesco, l’Ajuntament anunciava la creació d’una Casa de les Lletres, a afegir a la ja existent Casa Verdaguer de la Literatura. Cal felicitar-se’n o és malbaratament?

L. H. Tenen un programa d’ajut a l’autor que vol recorregut, tot i que pinta bé, però això de la Casa de les Lletres, en què beneficia algú? Quants milions costarà, això? On està el foment de la lectura? Quin problema tenen amb les biblioteques escolars? Creen edificis d’oficines que valdran una pasta i són molt més vitals les biblioteques dels col·les... I no val dir que hi ha la xarxa biblioteques dels districtes, perquè no poden substituir-les. I la potenciació de la llengua catalana? És un subpunt dins d’un punt… i que no diu res. Algú del Gremi d’Editors hauria de discutir-ho i refer-ho.

R. M. És el de sempre: tenim un concepte i un edifici, però no sabem què fer més enllà d’oficines…

Q. En qualsevol cas, el català només té un 26,4% dels lectors. Malgrat els ja més de 30 anys de normalització lingüística, els lectors no acaben de venir…

R. M. Estan venint: no hi era i no hi és una oferta prou ampla. Hi ha lector que no troba molts dels llibres que busca en català; en català, per exemple, en el gènere de ciència-ficció, nosaltres ens hem format amb el que treien Valdemar o Minotauro, i no tenim ni un 1% dels seus catàlegs en català.

Q. Potser això portaria a parlar dels seus referents com a editors...

“No sabràs mai què serà un èxit”

Antiga seu del Grup 62, al barri del Raval, que abandonarà en ser absorbit per Planeta.
Antiga seu del Grup 62, al barri del Raval, que abandonarà en ser absorbit per Planeta.

Amb la mateixa confiança que Ramon Mas i Ricard Planas li pregunten a Aniol Rafel estratègies industrials a partir de quina xifra d’exemplars reimprimeix en digital o en òfset, o que el primer li fa un te a Laura Huerga, sembla que fa temps que es tenen algunes coses parlades, com ara el sempre incòmode impacte sobre la fusió total del Grup 62 per Planeta.

Laura Huerga. El paradigma de la destrucció d’un model d’edició és Empúries, amb la marxa de la seva editora per fer el seu propi segell.

Ramon Mas. El dolent és que, en principi, com a grans grups podrien fer coses que nosaltres no podríem fer mai ni junts, com ara unes obres completes i tal, però és que tampoc ho fan! No recuperen molts autors, i si tu els vols fer t’hi posen impediments; i si els reediten, llavors fan una edició òmnibus en format butxaca... Home, si fas les obres completes, ho fas bé, amb bona qualitat… I així hi ha autors gairebé segrestats.

L. H. El que fas amb aquests tipus d’edició és només mantenir els drets. Mates l’autor, però això sí, salves el contracte.

R. M. Ells tenen aquesta política i la dels grans best-seller. I ara, veient-nos a nosaltres, comencen a activar-se en certs tipus d’autors i línies.

L. H. És el que intenta Enciclopèdia Catalana amb els nous segells Rata i Catedral: anem a provar amb peles si podem fer el mateix...

R.M. Perquè creuen que venem molt més del que venem!

Aniol Rafel. Per això responen a aquestes lògiques de deixar de publicar determinats autors: creuen que són de risc o que no en vendran prou i ens deixen aquest espai. El cas de David Vann és paradigmàtic: era publicat per Empúries, va anar baixant de vendes i van decidir que no els compensava. Jo n’he venut una mica més i, a més, també em compensa..

L. H. Això és el que té de meravellós, la grandesa del sector: que no saps mai què serà un èxit: no poden arrossegar-ho tot, per això existim, perquè no hi ha una fórmula per tenir èxit editant.

L. H. La majoria són de segells castellans. Potser Jaume Vallcorba i Quaderns Crema-Acantilado, però com a model de catàleg ens marquen els castellans: Anagrama, Tusquets, Seix Barral...

A. R. En el meu cas, ja feia cinc anys que estaven funcionant gent com Libros del Asteroide, on vaig ser-hi un temps, o Nórdica, mostrant-me que te’n pots sortir treballant bé els llibres.

R. M. També hi ha Josep Cots i Edicions de 1984, per la seva actitud combativa i per editar una mica al marge de modes i tendències; parla el nostre idioma.

L. H. Té valentia: sense ell, ves a saber com estaríem ara; ha donat molta lluita també dins l’Associació d’Editors en Llengua Catalana... Aquí a Catalunya hi ha molta aigua tranquil·la: la diferència, la dissensió i qüestionar les coses s’entén com trair. En aquesta línia hi seria també Maria Bohigas, de Club Editor…

A. R. Vallcorba tenia la frase: “Jo no publico el que volen sinó el que no saben que volen”… Bé, tampoc hi ha tants models perquè, si no és ell, qui és el model, ¿el Miquel Alzueta de Columna dels anys vuitanta? Va fer algunes coses ben fetes, però no. Tampoc busquem referents massa enrere, no es tracta d’anar a parar a Josep Maria Cruzet i la Selecta: per a mi són referents gent que està en aquesta taula, entre d’altres coses perquè no ens considerem competència.

L. H. A Catalunya es coneix tothom, i tothom balla l’aigua i cal portar-nos tots bé. Si no, et diuen conflictiu només pel fet de donar una opinió diferent...

R. M. Tot és molt més dramàtic en català perquè el mapa és més petit. Això es va veure quan va desaparèixer la distribuïdora Arc de Berà, que acollia totes les editorials petites no barcelonines. Alguns dels segells que ho van patir molt eren força literaris... La baixada d’exigència literària en els darrers anys que han patit segells com Empúries o la mateixa mítica col·lecció A Tot Vent, de Proa, és brutal. On és la Gallimard catalana?

R. P. També ha passat amb l’ambició dels premis literaris, mira el Ramon Llull...

L. H. Bé, això també ha passat amb el Nadal en castellà… Per a mi hi ha una cosa tan o més preocupant amb relació als premis: per què un Telenotícies de TV3 dedica només mig minut a un guardó de prestigi com el Crexells mentre que un Planeta té, fins i tot, connexió en directe? Si la retransmissió la fessis del Crexells o del premi Llibreter... Com a mínim, en els mitjans públics! És això dels diners i la quantitat, que no vol dir qualitat… I els mitjans, i en els públics això és més greu, estan legitimant aquesta situació. Ara, si més no, en el sector es diuen les coses en veu alta: tens uns llibreters com els de No Llegiu o una Bel Olid a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana que denuncien dinàmiques de grans grups o maneres perpetuades que ningú havia qüestionat fins ara.

Q. Unes xifres a qüestionar, per exemple: el nombre de títols no para de créixer, però la seva tirada mitjana va baixant. Ara estem ja en 1.688 exemplars per títol, davant dels 1.776 del 2014...

R. M. La tendència a la baixa no és nostra. Els tres d’aquí pugem tirades, crec: a Males Herbes, d’un autor català debutant vam començar fent-ne 600, però ara ja ens hem atrevit a fer-ne, d’alguns, uns 1.000, i es mouen.

A. R. Dels últims, nosaltres n’estem tirant ja entre 1.000 i 1.300, o fins i tot, d’un David Vann, 2.000…

L. H. Caldria veure a qui li cauen les tirades; cal saber que el famós suport genèric ha baixat la tirada mínima per poder rebre la subvenció…

Q. Tornem que el lector català és més refinat del que sembla?

R. M. No és el mateix lector, que és bilingüe. En la mesura que li ofereixes en català, que és la seva llengua materna, doncs es passa a llegir-ho en català si el llibre reuneix les condicions de qualitat i tal. Nosaltres ho hem viscut amb la ciència-ficció i el fantàstic: no hi havia ningú, i quan s’havia fet, s’havia fet força malament. I ara això comença, no hi havia previ. Per això calen més editorials especialitzades en català en sectors concrets…

Q. De tots tres, només Raig Verd edita alhora en català i castellà. Per què?

L. H. Jo ho faig així perquè soc bilingüe. No hi ha un gran pensament al darrere més que aquest: naturalitat.

A. R. En el meu plantejament inicial hi era, però em vaig adonar que el forat que jo volia en català, en castellà ja hi era. La sorpresa ha estat veure que els autors que faig en castellà no eren publicats per segells petits sinó pels grans, com Penguin, Destino, Seix Barral... O sigui, els llibres que oferim en castellà formen part del mainstream i en català ni existien, eren prou al marge perquè no els publiqués ningú.

A. R. És llaminer ser editor en català perquè hi ha molta cosa que no està feta, pots ser pioner. Nosaltres estem pensant de publicar en castellà.

Q. Estan traient de nou a 12 títols l’any de mitjana...

L. H. Bé, jo l’any passat en vaig haver de fer 19 per casos com l’Aleksiévitx perquè, si surt el castellà, tu has de sortir en català. He arribat a sortir abans que el castellà, però el que m’ha funcionat més bé és sortir alhora. Es veu més i el lector percep el doble filtre, el teu i el de l’editor castellà: doble referència, doble impacte. També indica que el mercat català no és tan madur.

Q. L’edició en català té un gran conglomerat, el Grup 62, xuclat per Planeta, un sol grup mitjà, 9 Grup Editorial, i molts segells petits. Li cal més classe mitjana?

L. H. ¿És possible l’existència de més d’una o dues editorials mitjanes? El mercat català és molt petit. Dubto que al Grup 62 li surtin els números...

R. M. Per això fan el que fan i van a buscar el best-seller.

L. H. Però a banda, què et dona una editorial mitjana que no tingui una petita? El producte és bo, no? Entre tots ja fem de classe mitjana. Ja compartim esmorzars amb llibreters, contactes de premsa… Ja fem coses d’editorials mitjanes: per això estem en el col·lectiu Llegir en Català.

Q. És un canvi de mentalitat, de paradigma del sector, notable, no?

R. M. Ens tenim prou confiança com per fer tot això plegats. Com que no movem tants quartos com els d’abans... Quan ens necessitem, ens busquem, i mai ens hem amagat cap llibre.

A. R. No és un posat: si de debò no creguéssim que si a l’altra li va millor a mi m’anirà millor, jo no compartiria despatx amb Raig Verd ni prenent una cervesa els diries, com fem, que vas per tal autor?…

L. H. És també un nou model de treball que ve derivat de la crisi: confiar en gent com tu que té els mateixos objectius, cooperar, compartir dubtes... És allò de la intel·ligència col·lectiva: jo sola arribo on arribo; amb més gent, arribo més enllà… El capitalisme caníbal crea un cert efecte rebuig, i enfront d’això hi ha un cert cooperativisme, que és el que, d’alguna manera, fem nosaltres…

Q. Excepte Males Herbes, en general d’autors catalans en publiquen relativament pocs.

A. R. La idea inicial era que fos meitat i meitat, però em costa molt trobar autors catalans: els bons ja estan a altres bandes i tampoc vull publicar-ne abaixant el llistó. M’arriben més de 400 originals i en trobes un de bo de cada 100 i, és clar, tens unes hores limitades: és més senzill, per allò dels filtres d’un altre editor, trobar un escriptor bo fora que a casa.

Q. Es pot deduir que s’ha publicat molt autor en català que, per qualitat, no s’hauria hagut de publicar?

L. H. Això ja ho hem dit o mig dit. En el meu cas, porta molta més feina de la que pensava, exigeix llegir moltíssim més. Te n’arriben moltíssims, a mi també més de 400, coses típiques sobre la Guerra Civil, episodis familiars totalment prescindibles i que generen molta feina… Jo ara tinc publicats uns 35 en castellà i uns 45 en català, però això és per les traduccions. Faig només un autor català a l’any perquè és molta feina: fins ara, doncs cinc.

R. M. El nostre model és antitètic: en començar des d’una revista, Males Herbes, els autors estaven en altres llocs o s’estrenaven… Els primers anys, publicàvem un parell d’escriptors novells novells. Ara això es frenarà, perquè tenim planter i volem fer créixer els que tenim i créixer alhora amb ells; és molt gratificant acompanyar-los. Com a editor, et falta una cosa si no fas això.

R. P. També teníem una raó literària: volíem canviar el cànon de la literatura catalana en el no-realisme: reivindicar la tradició de Pere Calders, però també crear-ne per al terror i el fantàstic català. Per què no tenir un premi Nébula català d’aquí 20 anys?

Q. Editorials consolidades els hi han intentar fitxar autors?

R. M. A nosaltres molt.

L. H. A mi també. I sé que no han estat cap dels independents, perquè m’ho dirien…