Miqui Puig: “Seguiré cometent bogeries i sent immadur”

Sí, ha passat gairebé una dècada, però Miqui Puig (l’Ametlla del Vallès, Barcelona, 1968) segueix sent aquell que cita els seus amics a cada estona, el col·leccionista compulsiu (uns 12.000 discos a casa seva), que es declara fan abans que artista, el xaval de l’Ametlla que ha aconseguit el seu somni adolescent d’“estar tot el puto dia grapejant cançons, ja sigui component, produint una altra gent, punxant o per a la ràdio”. I, sobretot, el músic que, juntament amb la seva banda L’Agrupació Cicloturista, manté un ordre de prioritats que consisteix en “rock, menjar, bicicletes i vermuts; tret que faci tres dies que estiguem de gira, en aquest cas potser volem primer de tot beure sense set”.

El molesta que es parli d’aquest disc com “el retorn de Miqui Puig”? Em fa fins i tot il·lusió! També m’han anomenat “històric”. La sensació és molt maca, tothom està sent molt amable, zero agressiu. La veritat és que anava amb unes expectatives molt rebaixades. Les del gosset apallissat.

Ja des de la portada del disc afirma que mira les coses des de la barrera. És una mica no poder empènyer com abans, no poder dedicar-hi tots els esforços. Amb 20 anys l’energia és una, menges hamburgueses i et fons totes les dietes en llibres i en discos. Ara ja no pretenc una gira de 200 dates, ni petar-ho. La idea és fer-ho el millor que puguem, però sabent que hi ha un límit i aquest límit és físic i vital.

Maduresa, ho anomenen. Crec que és conformisme, però no el conformisme del perdedor. Més aviat pensar: “Soc aquí, és el que soc i no pretenc estar ballant fins a les set del matí, ni d’empalmada, ni en un after”. És una maduresa de temps i espai. Vaig néixer al 68 i aquest és el meu bagatge. Seguiré cometent bogeries i sent immadur.

“Quan estic trist, hi ha dues coses que em calmen: comprar discos i tallar-me els cabells”

Tinc la sensació que aquell talent show en el qual va participar, Factor X (el 2007), no el va ajudar en la seva carrera. No sé si em va perjudicar. Vaig veure que algunes coses no quadraven, però no ho sé. La televisió és com és, i jo ja sabia on em ficava, però van ser unes circumstàncies de la meva vida. Si tingués una família amb vinyes o m’hagués casat amb una rica no estaríem parlant d’això ara.

Una altra lletania que es repeteix molt quan es parla de vostè: “Los Sencillos haurien d’ocupar un lloc millor en la història musical nacional!”. No serveix de gaire pensar en això. Quan em diuen: “És que tu tindries un programa a la BBC”, sempre dic que treballo en una àrea d’influència, que és l’espanyola, i que no puc queixar-me. Tinc casa, cotxe, moto, família, amics i faig el que em dona la gana. Si als 18 m’haguessin fet signar un paper dient: “Vols estar d’aquí a 30 anys dedicant-te a això?”… Perquè dedicar-se a això, què és? Ser famós, gravar hits cada dos anys? Jo faig la meva pròpia indústria al meu ritme.

En aquest disc ha desenvolupat més que mai la seva faceta d’escriptor. S’ha plantejat escriure alguna cosa? Sempre.

“Tinc casa, cotxe, moto, família, amics i faig el que em dona la gana. No puc queixar-me”

Llavors aquesta no és la pregunta. S’hi atrevirà? És la puta por, el bloqueig. Soc un paio tan acollonit en moltes facetes de la meva vida que això em fa basarda, molt pudor. M’aterreix oferir alguna cosa buida. Però penso molt a fer una biografia a través de peces de vestir, que una peça embasti una història, explicar per què anava així vestit.

Si li dono a triar entre renunciar a anar impecablement pentinat, a portar uns mitjons bonics a joc o a lluir unes ulleres meravelloses, què li dol menys? Les ulleres és el que menys m’importa, però els cabells són una obsessió. Audrey Hepburn anava a Tiffany’s perquè deia que allà res dolent li podia passar; doncs a mi quan estic trist hi ha dues coses que em calmen: comprar discos i tallar-me els cabells.

Què preferiria ser: negre o ric? Negre! [Pausa dramàtica.] Ara, negre i ric ja ha de ser l’hòstia. [Rialles].