_
_
_
_
_
MARGINALIA

Variacions nacionalistes

La tesi de Marfany és que la nació espanyola és un invent de la Renaixença, i no tan sols dels catalans amb pes polític o econòmic

Emocions, tradicions i folklore, eina principal del nacionalisme.
Emocions, tradicions i folklore, eina principal del nacionalisme.

Els estats, en especial els que posseeixen una carta constitucional votada en referèndum, existeixen no solament de facto sinó també de iure. Per molt que hi hagi sempre col·lectius, o persones, que fan riota del poder legislatiu pel sol fet que els desagrada la seva relació, subordinada, amb el poder executiu —sempre efímer, a diferència de l’altre, que tanmateix es pot modificar—, les lleis confereixen a un estat una solidesa permanent, difícil de burlar llevat una declaració de guerra, que assegura les llibertats individuals i les regles de joc en el si del territori definit com a estat.

Tot nacionalisme, per contra, constitueix una ideologia in pectore que s’elabora més a partir dels sentiments, les emocions, les tradicions, el folklore, el paisatge, la gastronomia o la publicitat, que no a partir de la lògica de les lleis, de la realitat de la geopolítica i, en definitiva, al marge d’aquesta entitat tan poc idealista, més aviat administrativa, que en diem estat.

La nació ens pot donar l’alegria de viure en una ecclesia ben avinguda, un gran casal en què tothom comparteix una mateixa llengua, un territori de fronteres imprecises —ai, franges i illes!—, usos i costums de llarga tradició i, en el millor dels casos, un rerefons històric que legitima aquesta pulsió a viure en el si d’una comunitat emocionalment agermanada. No hi ha més clara expressió del que podria ser una nació, en el nostre cas, que les manifestacions esdevingudes als últims Onze de Setembre, en què una gernació i més d’una generació desfilaven ordenadament, entusiasta i engrescada, unida per la voluntat —poc perfilada i menys enraonada si tenim present que els moviments emocionals sempre es trobaran a l’extrem oposat de la Realpolitik basada en la seguretat de les lleis i les estratègies racionalsde donar forma d’estat a allò que, d’entrada, només posseeix la forma gasosa de la utopia, l’encara no-lloc.

Sigui com vulgui, a Catalunya hi ha una veritable tradició nacionalista, despertada gràcies a uns supòsits teòrics forjats per la filosofia de la història del pensament romàntic, l’alemany en especial: cap nacionalisme, al món sencer, no té més de dos-cents anys —estats nació, sí—. L’estat, per contra, sol tenir-ne centenars, d’anys, milers si n’acceptem les diverses formes al llarg de la història. No són ni Kant ni Hegel, encara menys Feuerbach o Marx, els que garanteixen l’embranzida dels nacionalismes contemporanis; són Herder i els seus deixebles, Chamberlain o Maurras en el pitjor dels casos, i tot un estol d’ideòlegs. De vegades han estat els polítics els que han posat damunt de la taula la qüestió nacional —com va passar en temps de Prat de la Riba, de la Lliga i de Cambó—; de vegades qui ho ha fet ha estat aquest magma desdibuixat i voluble que solem anomenar “poble”: una entitat que ningú sap exactament en què consisteix, però a la qual s’apel·la en moments en què la legitimat d’un procés resulta opaca o impracticable d’acord amb un marc legal més poderós.

Joan-Lluís Marfany, que és un home que ha treballat sempre a l’entorn de la literatura i de la història, professor durant decennis en una universitat anglesa, ens ofereix ara el resultat de les seves investigacions en el terreny del nacionalisme català: va entrar-hi d’una manera relativament asèptica amb un llibre publicat l’any 1995, La cultura del catalanisme, i ara ens dona la primera entrega d’un estudi que segurament serà una fita en la història del nacionalisme català: Nacionalisme espanyol i catalanitat. Cap a una revisió de la Renaixença (Barcelona, Edicions 62, 2017). A un llibre d’història, com ho és aquest, no se li pot demanar més rigor i més documentació: tanta que el llibre resulta de lectura feixuga. Però Marfany havia de recórrer a tantes dades reals com fos possible si volia assegurar la tesi d’aquest llibre, que és la primera entrega d’un estudi global del pensament nacionalista català, o, més ben dit, dels mecanismes pels quals s’ha articulat, de manera força diversa, l’anhel separatista català. La tesi és que la nació espanyola —no l’estat— és un invent de la Renaixença, i no solament dels catalans amb pes polític o econòmic, implantat al si de les Espanyes. No hi ha gairebé cap línia, en aquest llibre, que pugui fer les delícies dels amics de l’independentisme dels nostres dies; més aviat tot el contrari.

Però Marfany ja deu saber, a hores d’ara, que la història del catalanisme, com hem dit més amunt, és una història de metamorfosis, de moltes més cares que les de Jano: esperarem amb goig la pròxima entrega per veure si és capaç de donar cos, de la mateixa manera que ho ha fet en aquest llibre, a l’espectre o a la veritat dels ideals nacionalistes de la Catalunya més recent.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_