_
_
_
_
_

“Ricard III és el mal i el dolor que tots portem dins”

Lluís Homar encarna el malvat deforme de Shakespeare al Teatre Nacional de Catalunya

Jacinto Antón
Lluís Homar en el paper de Ricard III al Teatre Nacional de Catalunya.
Lluís Homar en el paper de Ricard III al Teatre Nacional de Catalunya.May Zircus

Laurence Olivier deia que si una serp pogués conversar amb nosaltres en lloc de xiuxiuejar reconeixeríem similituds amb el protagonista de Ricard III, aquest Ricard, duc de York i després rei que Shakespeare va convertir en gran arquetip de la vilania. El deforme malvat que no dubta a conspirar, seduir i matar per aconseguir un tron que tenia bastant llunyà torna a pujar als escenaris aquesta vegada al Teatre Nacional de Catalunya (TNC), a Barcelona, en un muntatge amb magnificència (sala principal, traducció catalana ad hoc de Joan Sellent, adaptació de Lluïsa Cunillé, 14 actors, música en directe, steadycam, vídeo de Franc Aleu, magnífic repartiment que inclou Julieta Serrano com la duquessa de York, Carme Elias, Joel Joan, Oriol Genís), dirigit pel mateix director del TNC, Xavier Albertí, i encapçalat, en el rôle-titre, per Lluís Homar. Es pressent a l’aire una primavera de glòria –parafrasejant el monstre– per al York i tot el seu acompanyament.

Albertí ha assenyalat que aquest Ricard III, que s’estrena dijous (fins a l’11 de juny), és reglamentari i molt respectuós amb el text. “He fet poc Shakespeare i en general d’una manera que va fer que se m’anomenés Turmix Shakespeare Albertí”, va dir fent broma. “L’únic canònic abans d’aquest va ser el Marc Antoni i Cleòpatra que vaig muntar al Grec i va constituir el fracàs més espectacular de la meva vida professional”.

Amb totes les discapacitats necessàries

El Ricard III d’Homar porta totes les discapacitats “necessàries” per a una representació canònica: ferros a la cama per pal·liar els efectes d’una poliomielitis, collar ortopèdic, una petita gepa i deformitat dels dits de la mà esquerra. “Em sento còmode amb les coses que porto, no ho hem exagerat tant com Kevin Spacey. És veritat que el Ricard real era bastant més normal, segons el seu esquelet, però el text ens porta a aquest home inacabat”.

El director explica que Homar li va venir amb la proposta de Ricard III amb la idea de “fer un pim pam”, alguna cosa sonada i sense discussió possible. “I així vam arribar a aquesta maquiavèl·lica, diabòlica i fascinant partitura que és Ricard III”, que ens porta “a transitar per llocs insospitats de l’ànima humana”, pels quals “no caminen lluny Freud i Lacan”.

Segons Albertí i Homar, per explicar Ricard i la seva maldat, és indispensable recordar la frase de la seva mare que hauria d’haver-lo matat en néixer. “És un ésser humà que sap que és repudiat, i sobre la base d’aquest repudi ha d’organitzar la seva vida, trobar els camins que l’ajudin a suportar aquesta no-acceptació i el dolor que comporta”.

La idea del director i l’actor és que la vilania de Ricard no és gratuïta i que s’articula sobre la base d’aquestes raons personals i –seguint aquí el mestre Jan Kott– als mecanismes polítics de poder, d’alteració del poder, medievals.

“El gran convidat nou a la funció”, recalca Alberti, “és la consciència, que troba la seva millor expressió en un veritable To be or not to be en el cinquè acte en el qual Ricard busca la seva identitat”. Per al director, amb Ricard són possibles preguntes com perquè un pilot depressiu tria suïcidar-se estavellant el seu avió amb 150 persones més.

Entendre Ricard –i fins i tot ser sensibles al seu curiós sentit de l’humor– no significa tenir un punt de vista compassiu sobre un assassí com aquest, adverteixen Albertí i Homar. Però sí que serveix, recalca Homar, per propiciar una reflexió sobre el dolor i el mal que tots portem dins i carreguem a la nostra esquena. “Part de la fascinació que provoca és el reconeixement del mal en nosaltres mateixos”, apunta Albertí. “Qui no ha volgut ser Ricard III alguna vegada, encara que fos només uns minuts?”, afegeix Homar.

El marciment de les roses

Albertí considera que és imprescindible fer unes pinzellades sobre el context de l’obra: peça de joventut de Shakespeare, escrita a finals del segle XV quan ha fracassat l’Armada Invencible i la reina anglesa, Isabel I, busca una nova èpica i legitimitat. L’obra s’emmarca en la Guerra de les Dues Roses que vuitanta anys abans de Shakespeare va ensagnar el país i que va enfrontar dues branques dels Plantagenet, els York i els Lancaster entre batalles, decapitacions, traïcions, deposicions (de reis) i acusacions de bruixeria. Del marciment de les dues roses, consumides per la guerra, en va sorgir la nova dinastia regnant dels Tudor.

Shakespeare va revisar la història d’aquella salvatjada medieval des del canvi de paradigma polític que va suposar el Renaixement (s’ha dit que el moment de canvi va ser precisament la mort de Ricard III) i “passant-se la versemblança històrica per la inguinal”, en eloqüents paraules d’Albertí.

Entre altres coses va fer de Ricard un ecce homo quan ara s'ha pogut comprovar (gràcies a la troballa del seu esquelet sota un pàrquing) que el cavaller devia ser una bèstia però físicament només estava afectat d'una lleugera escoliosi. Tot i que l'imaginari del vilà geperut ja era anterior al bard.

Albertí destaca en l’obra “els seus múltiples indicis de metateatralitat”, començant per la complicitat que estableix Ricard amb el públic des del seu parlament inicial, cosa que no existia en el teatre de llavors i que predisposa l’espectador a posar-se del costat del malvat.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Jacinto Antón
Redactor de Cultura, colabora con la Cadena Ser y es autor de dos libros que reúnen sus crónicas. Licenciado en Periodismo por la Autónoma de Barcelona y en Interpretación por el Institut del Teatre, trabajó en el Teatre Lliure. Primer Premio Nacional de Periodismo Cultural, protagonizó la serie de documentales de TVE 'El reportero de la historia'.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_