_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

La jugada de billar d’Iglesias

La moció de Podem torna a situar el PSOE en la incòmoda posició de la investidura i Ciutadans davant el fracàs del seu discurs de regeneració

Pablo Iglesias, líder de Podem, anuncia la seva intenció de promoure una moció de censura
Pablo Iglesias, líder de Podem, anuncia la seva intenció de promoure una moció de censuraCLAUDIO ÁLVAREZ

Podem ha llançat una moció de censura contra el PP que ha nascut morta, però per ser un cadàver està resultant molt incòmode. La iniciativa ha estat desqualificada de ple i ha valgut a Pablo Iglesias tot tipus d’improperis. Se l’acusa de tacticisme, de practicar una política més efectista que efectiva i d’utilitzar injustament un instrument parlamentari d’excepció, no per derrocar al Govern, sinó per danyar els seus rivals i recuperar la iniciativa política perduda.

Hi ha una mica de tot això en aquesta jugada sorpresa, per descomptat, però la irritació que ha provocat en la resta de forces polítiques, particularment al PSOE i Ciutadans, indica que la gosadia d’Iglesias pot tenir més recorregut del que els seus adversaris voldrien. El que la cúpula de Podem intenta en realitat és una jugada de billar d’aquestes que anomenen de fantasia, vistosa i amb efecte carambola a diverses bandes. Però com totes les jugades, té els seus riscos. Requereix una gran destresa i si Iglesias no aconsegueix donar a la bola l’efecte desitjat, el fracàs també pot ser estrepitós. Quedarà en evidència.

El primer efecte buscat és demostrar que Podem va a totes i que pretén erigir-se en l’alternativa al PP. Fer visible que qui hauria d’ocupar aquesta posició, per la força que li han atorgat els electors, ha renunciat a això perquè no pot o perquè no vol. La moció tornarà a situar el PSOE en el dilema de la investidura, però en un escenari encara més advers, ja que ara ja no es tracta de garantir la governabilitat del país, facilitar la recuperació econòmica i evitar unes noves eleccions, sinó mantenir en el poder un PP que supura corrupció per tots els seus porus. Els últims casos han suposat un salt a pitjor. Rajoy segueix negant obstinadament qualsevol responsabilitat i presentant-se com a víctima, però ara hi ha a més evidències que el PP manipula les institucions i maniobra per obstaculitzar l’acció de la justícia.

De moment, l’anunci de la moció ha aconseguit augmentar la bretxa entre els candidats del PSOE, que han reaccionat de forma molt diferent. I ha aconseguit col·locar Ciutadans en una posició defensiva. Rivera va a haver d’emparar de nou el PP, empassant-se tot el seu discurs de regeneració democràtica. I si Rajoy surt a flotació, no serà per la seva fortalesa, sinó per la debilitat dels altres.

Podem també persegueix traslladar al Parlament el que considera que és l’estat d’ànim del carrer. La ciutadania està tipa d’una situació que s’ha tornat irrespirable. Certament el nivell que ha aconseguit la corrupció justifica una moció de censura. Però el fet que no hi hagi una oposició capaç de fer-la prosperar genera impotència i augmenta el descrèdit de la política com a instrument d’intermediació. Si aquesta no serveix per depurar responsabilitats en una situació tan greu, per a què serveix? Aquest divorci il·lustra l’acolliment diferent que la moció de censura ha tingut en els mitjans convencionals i el que ha tingut a les xarxes socials. S’ha tornat a constatar que hi ha una bretxa generacional i que l’energia política dels més joves està cada vegada més lluny dels canals d’expressió de l’statu quo.

La forma en què s’ha anunciat la moció, sense avís ni negociació prèvia, té molt d’acte antisistema al cor del sistema. És alhora desafiador i irreverent. Alguns ho han interpretat com un cop d’efecte per tapar el suposat fracàs del Tramabús. Però més aviat sembla una forma de portar el Tramabús a l’interior del Congrés.

Aquesta és la tercera moció de censura que es presenta en democràcia. L’anterior va ser fa 30 anys. Les altres dues les van presentar les dues forces que s’han alternat en el poder en els anys de bipartidisme i en tots dos casos estava clar que no buscaven derrocar el Govern sinó aixecar l’alternativa. Les dues sabien que la moció no prosperaria. Com ara. La de Felipe González contra Adolfo Suárez va servir per demostrar que el PSOE, que llavors deia coses molt semblants a les quals ara diu Podem, era realment una alternativa de govern. Es va confirmar en les eleccions següents. La d’Hernández Mancha contra González, en canvi, no va aconseguir aixecar Aliança Popular i va enfonsar el candidat.

Està clar que la moció de censura és un moviment molt arriscat. Si Podem arriba a presentar un candidat, en el debat li plouran obusos des de tot l’hemicicle. L’atac serà fenomenal i està clar que perdrà la votació. La qüestió és quin efecte tindrà sobre el carrer.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_