Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

“És important llegir amb els fills des que són nadons”

La veterana il·lustradora Helen Oxenbury lloa la festa literària de Sant Jordi

La il·lustradora britànica Helen Oxenbury, el passat Sant Jordi.
La il·lustradora britànica Helen Oxenbury, el passat Sant Jordi.

“Quin hotel tan encantador, quin esmorzar tan encantador!”, exclama la il·lustradora de llibres infantils Helen Oxenbury (Ipswich, Anglaterra, 1938), que va a l’entrevista amb un vestit primaveral i unes sabatilles esportives de color blanc. Per ella tot és lovely i digne de ser observat, com els bebès observen tot el que se’ls presenta davant els ulls: des d’una curiositat que no s’acaba. L’últim llibre amb il·lustracions d’Oxenbury, el conte La saltinadora gegant (Editorial Joventut) està escrit per Julia Donaldson, i traduït al català per Bel Olid. Es va presentar durant la festa de Sant Jordi, que, esclar, a la dibuixant li va semblar “encantadora i única”: “Una festa en la qual es regalen roses i llibres? És perfecte!”.

Oxenbury pren cafè envoltada de desenes de llibres amb les seves il·lustracions. Els contes, que es poden trobar en 25 països i en 20 llengües diferents, mostren la trajectòria d’una de les il·lustradores els dibuixos de les quals són més reconeguts a tot el món. Del seu best-seller, Anem a caçar un os, publicat el 1983, se n’han fet més de vuit milions de còpies.

De la multitud de premis que ha rebut per la seva feina, en destaquen les dues medalles Kate Greenaway i els guardons pels seus dibuixos en el conte Alícia al país de les meravelles, un clàssic les il·lustracions del qual van ser per Oxenbury un gran repte. “En aquests casos, has d’oblidar el que han fet els altres artistes i dur a terme les teves idees”, afirma.

El mestratge que té aquesta artista amb el llapis i les aquarel·les (“he intentat dibuixar per ordinador, però es perd molt”, assegura) l’aplica tant al dibuix de nens i adults com al d’animals. Per exemple l’os, el protagonista del seu llibre més conegut, o el conill, el del conte que presenta ara. “Els gats no m’agraden, perquè no sé predir els seus moviments, igual que les bicicletes o dibuixos més tècnics... amb aquests m’ajuda el meu marit”, admet somrient Oxenbury, parlant del seu espòs, el també il·lustrador infantil John Burningham.

La portada del conte presentat aquest Sant Jordi.
La portada del conte presentat aquest Sant Jordi.

Oxenbury va començar a dibuixar quan es va casar, després de treballar com a escenògrafa de teatre. Va ser de les primeres il·lustradores que es va centrar en els llibres per a nadons. Així va néixer la cèlebre col·lecció Libros del chiquitín, que encara es reedita, amb títols com Ayudando, Amigos o Jugando. Aquests contes, formats per cartrons gruixuts, amb les vores arrodonides a prova de mossegades i baves, són, segons la il·lustradora, una eina perquè els nens reconeguin la realitat que els envolta. “No m’agraden els llibres que intenten transmetre un missatge, jo dibuixo per als nens, als quals els encanta veure’s dibuixats i veure representades les coses que tenen a prop”.

Impuls a la curiositat

La seva capacitat per explicar una història només amb dibuixos la reafirma en la seva convicció que els nens, abans d’aprendre a fer-ho, ja estan llegint quan reconeixen una història en les il·lustracions. “Fan falta més llibres per a bebès, que promoguin la seva curiositat. A aquestes edats és molt important que els pares s’asseguin amb ells i llegeixin”, conclou. Oxenbury, que durant anys s’ha inspirat en els seus fills i nets, als quals ha observat amb ulls de dibuixant, respecta la independència del nadó, allunyat de responsabilitats i dedicat únicament a donar a conèixer les seves demandes: “Ells mai ajuden, però són meravellosos!”.

Els cabells grisos recollits i la seva cara allargada donen recer a uns ulls delicats però molt entrenats: “Per dibuixar, m’he passat la vida als bars mirant les persones, com es mouen, les seves línies, els seus colors”, explica. La seva destresa amb la il·lustració rivalitza amb les seves habilitats com a contacontes: amb veu molt suau, explica que el seu últim treball tracta d’“un conill, que quan torna al seu cau, escolta una veu profunda i amenaçadora que surt del forat, i decideix buscar l’ajuda d’altres animals. Al final tots acaben morts de riure, perquè s’han deixat espantar per un animal molt petit”.