Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
LA CRÒNICA

Un puto periodista

Davant del despietat sistema de notícies em refugio en l'irònic, fresc i audaç Josep Maria Planes, essència de l'ofici: cadira, taula, màquina d'escriure, gavardina i barret

Un aspecte de l'Espai Planes al Casino de Manresa.
Un aspecte de l'Espai Planes al Casino de Manresa.

Tot i que no m'he abaixat els pantalons perquè no soc Laporta, he estat a punt de fer-la grossa a l'arc de seguretat de l'aeroport de Barcelona. Han sospitat de mi perquè en una bossa de viatge duia un ordinador, la meva llibreta i una Olivetti. No ha estat fàcil fer entendre a un tipus molt identificat amb el seu uniforme de vigilant que la tecnologia em confon tant que de tant en tant, si no tinc res pendent, recorro al paper i a la vella màquina d'escriure per ajuntar quatre lletres, res a veure amb les columnes susceptibles de ser publicades fins i tot en una publicació com La Rella del Lluçanès.

Em ve bé de forma ocasional dedicar una estona a les meves coses perquè quan el text no surt mai m'enfado amb la ploma, ni amb el bloc i menys amb l'Olivetti. Malgrat que no paro d'arrencar fulls i trencar folis, sé que la culpa és meva i no dels altres, com passa quan treballo per compte d'altri i tendeixo a enfadar-me, i bé que ho saben a El País. Em distreuen i aclaparen amb tantes claus i eines de comunicació, sempre pendent dels avisos, missatges i de la màquina d'encarregar, quan havia entès que se'm volia per explicar notícies i històries, cosa d'altra banda ja molt difícil, fins i tot quan la matèria dona per a tanta fabulació com és el Barça.

Tampoc em deixen respirar a la Facultat de Comunicació Blanquerna des que va canviar el sistema de qualificació i s'exigeix emplenar unes quantes caselles amb conceptes difícils de desglossar si es tracta d'explicar als alumnes en què consisteix el periodisme esportiu per després destriar entre qui mereix aprovar o li convé suspendre, tasca de per si delicada, per més comprensió i generositat que tinguin amb mi els amics i superiors de la Universitat Ramon Llull. No crec tenir problemes seriosos amb els companys, ni a l'aula ni a la redacció, sinó amb el sistema, que actua de manera uniforme i despietada i exigeix obediència cega a un noi rural de Perafita.

Jo vaig marxar un dia de casa amb l'esperança de poder escriure als diaris que llavors llegia; volia buscar-me la vida i veure els partits del Barça; vaig saber que em dedicaria al periodisme el dia que vaig descobrir que era un ofici tan vocacional com el de capellà; vaig advertir que, sense ser un cadàver acadèmic, aprenia més quan anava a la recerca dels qui m'interessava escoltar i llegir que si em quedava a classe a copiar; i, com a autodidacta, em vaig conformar amb procurar ser una persona digna abans que objectiva, aspirant a ser un puto periodista que si mai va sortir de la guàrdia d'esports és per gust i per por, convençut d'haver trobat el meu lloc, i d'aquí la defensa irracional de les meves coses i de la meva taula a El País.

Potser així s'explica la meva obsessió per evocar el passat, entusiasmat com estic amb les activitats organitzades amb motiu de l'Any Planes, el periodista de Manresa assassinat als 29 anys per la FAI. L'obra de Josep Maria Planes (1907-1936) ha estat recopilada, divulgada i defensada per biògrafs (Jordi Finestres), professors (Jordi Serrat) i historiadors (Joaquim Aloy) fins a ser interpretada i contextualitzada de forma intel·ligent per assenyats periodistes com Carles Geli.

La marca d'esports

Membre d'una generació enciclopèdica, Planes es va iniciar en esports, va triomfar com a cronista de la nit barcelonina i va investigar el gangsterisme fins a morir a la carretera de l'Arabassada.

Irònic i fresc, Planes va ser un retratista d'època per la seva obstinació a fotografiar la realitat de manera calidoscòpica, com s'aprecia en el llibre Planes d'esport tan ben compost per Finestres. Fins i tot quan es podia excedir en la coloració i musicalitat dels textos, sempre va escriure amb elegància i gràcia perquè se l'entengués al carrer i a l'Ateneu, a la plaça i a l'Hotel Colon, com a turista literari per la Volta o entrevistant Pepe Samitier. Mirava molt, observava bé, era precís i explicava les coses sense pedanteria i amb un punt d'escepticisme que per desgràcia la premsa esportiva ha oblidat des que es va eternitzar el conflicte Barça-Madrid.

Planes va tractar amb les diferents figures del moment, herois populars com Cañardo, Gironès o Samitier, i els va definir amb una frase que ve al cas en temps d'adulació a Messi i Cristiano: “Seuen amb l'aire desabusat i una mica absent dels grans personatges que tenen una idea precisa de la seva importància ". I, per referir-se a qüestions de veïnatge, assoleix amb una referència: “Vic ens ha rebut amb un aire de gran senyora que no està per romanços i hem hagut d'anar a tancar els ànecs a Manlleu". Potser per la seva condició de polifacètic, no pontificava, ni es donava importància sinó que el seu estil era net i clar i se li sabia valent, compromès amb l'ofici i amb el país, Catalunya.

Tot i que va ser audaç, també va saber on era la frontera amb el ridícul per tenir la prudència de no parlar del que no sabia, home total i exemple del que va ser el periodisme: una cadira, una taula, una màquina d'escriure, una gavardina i un barret, com es veu a la fotografia de l'Espai Planes del Casino de Manresa. La imatge em fascina perquè m'evoca el que volia ser de gran quan era nen i alhora m'incomoda perquè no m'acabo de reconèixer en el que m'he convertit des que em conviden a llegir notícies en lloc de llegir diaris, cosa que no és precisament el mateix, com va descobrir Arcadi Espada. “Alguna cosa tindrà el paper, que el maten”, va postil·lar Gregorio Morán.

Assumit que haig de reciclar-me a canvi de no ser més ximple, la meva propera lectura seran els textos d'Antoni Vilà i Bisa (1888-1965), Critias, el cronista que segurament sabia més sobre Josep Gironès, el crack de Gràcia. La boxa s'ha posat de moda en els gimnasos i potser és un bon moment per indagar sobre un periodista que va transcendir per la seva visió anglosaxona a les pàgines de La Publicitat. En els moments de dubte, els clàssics m'ajuden a reafirmar-me, a convèncer-me que no em vaig equivocar d'ofici, a bregar per no ser conegut sinó llegit, ni que sigui per un mateix, cosa que aconsegueixo amb una ploma, un bloc i una Olivetti.