Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
crítica de televisió

‘Joc de cartes’, qui es menja qui?

Un concurs que no vol ser concurs. Un distret xou promocional

Marc Ribas, presentador del programa 'Cuines'.
Marc Ribas, presentador del programa 'Cuines'.

A Joc de cartes, quatre restaurants d’una mateixa zona i amb una carta semblant competeixen per veure quin és considerat millor. I són els mateixos quatre restauradors que visiten i s’entaulen a casa dels competidors els que puntuen des del menú a la decoració, el servei o la relació qualitat-preu. Però el resultat final no és únicament la suma d’aquestes puntuacions. El presentador i gran jutge del programa, Marc Ribas, dona la nota final que pot alterar, com va passar en aquest primer programa, la classificació provisional.

Quan aquest format, que es fa a més d’una televisió, es va presentar a França, a la TF1, Liberation va resumir-ho dient que era una oda al canibalisme perquè no es tracta d’anar a menjar a casa dels altres sinó, bàsicament, de menjar-se els altres per guanyar aquest programa que, incomprensiblement, Ribas afirma que no és un concurs.

No sé si la versió francesa era molt bèstia (van estrenar-se dos programes amb la mateixa fórmula al mateix dia a dos canals diferents). La de TV3, com acostuma a passar quan fan realities sense voler que siguin realities o concursos que diuen que no són concursos, va ser educada i els retrets formulats, la majoria, amb cortesia. El ganxo d’aquesta mena de programes acostuma a ser un jurat rondinaire i amb cara de pocs amics. A Joc de cartes, en aquest sentit, hi va faltar un Chicote o espècimen semblant. Qui més s’hi va acostar va ser una de les concursants de qui, ja a les presentacions es va dir que, deia, tenia “mala llet”. Ella, en un moment de les típiques escenes de confessionari, va replicar que “també sabia dir coses boniques”. En tot cas és la que més clarament fugia de l’ombra d’omertà gremial que sempre planejarà sobre aquest programa. Ella i el col·lega que amb més generositat va votar als altres.

La mecànica de les votacions pot fer caure en la temptació de puntuar baixet els teus contrincants per sortir-ne afavorit. De fet, el mateix Ribas va comentar a qui havia donat les notes més altes que havia estat el més honest, paraules que el van emocionar. Ja es veu que puntuar baixet et fa sospitós. De fet, va guanyar qui havia donat les notes més escarransides.

Dit tot això, la primera nit, a Tarragona, va ser entretinguda. No cal acabar-s’ho de creure, ni prendre-s’ho com un espai gastronòmic, per passar-ho bé fent el xafarder a quatre restaurants que sempre poden ser una idea per anar-hi. Perquè llevat que hi hagi un cas que sigui un desastre descomunal, el programa justificarà a tots una visita. És un distret xou promocional

És el típic programa que demana molt muntatge, no endormiscar l’espectador amb escenes massa llargues –de fet els àpats s’expliquen amb una prudent brevetat-. Ribas va mesurar amb encert el seu protagonisme i solament li va sobrar que el facin anar amb furgoneta del programa, com un altre foraster.